El debat sobre els taps de vi viu un moment inesperat: ha passat de ser una qüestió pràcticament tècnica, només comentada entre sommeliers, enòlegs i professionals del sector, a convertir-se en un tema que desperta interès general entre els consumidors. En tastos recents -tant en entorns formals com en trobades més informals- cada vegada és més habitual que els participants preguntin obertament per què el vi està tapat d’una manera o d’una altra, quins materials existeixen i quins avantatges o inconvenients tenen. La curiositat és més gran del que podria semblar: la manera com es tanca una ampolla de vi comença a tenir un pes en la percepció de qualitat, de sostenibilitat i fins i tot de modernitat.
Aquest fenomen respon a un consumidor que, en els darrers anys, ha anat refinant la seva mirada. Ja no n’hi ha prou amb saber d’on prové el raïm o amb quina varietat s’ha elaborat el vi; ara també interessa comprendre les decisions que es prenen des del celler fins als detalls aparentment més petits, com el tap. I això està obrint un nou espai de debat que connecta tradició, tecnologia i cultura, i que està generant preguntes que fins fa poc només circulaven dins del sector professional.
El suro: fortaleses, limitacions i un gran pes simbòlic
El suro és, històricament, el tap per antonomàsia a Catalunya i a la resta de l’Estat. La seva presència està tan arrelada que la majoria dels consumidors el continuen associant automàticament a la qualitat. Aquesta percepció no és gratuïta: el suro és un material natural, renovable i altament valorat per la seva capacitat d’adaptar-se hermèticament al coll de l’ampolla. La seva microoxigenació controlada és ideal per a vins amb capacitat d’envelliment, i això explica que molts cellers hi continuïn confiant per als seus vins de guarda.
Tanmateix, el suro no és un material exempt de controvèrsies. La més coneguda és el TCA, el compost responsable que popularment es coneix com a “gust de suro”. Tot i que els processos d’elaboració i neteja han evolucionat molt i el percentatge d’ampolles afectades és avui extraordinàriament baix, continua sent un risc que pesa en la decisió d’alguns elaboradors. Al costat d’aquest factor, cal sumar-hi la variabilitat natural del material: no existeixen dos taps de suro idèntics, i això pot provocar petites diferències en l’evolució d’ampolles d’un mateix lot. En l’àmbit del cost, també és una opció més cara que altres alternatives.
La qüestió cultural, però, és probablement l’element més decisiu. El ritual de destapar una ampolla amb un llevataps té un valor simbòlic enorme. Des de la restauració fins als tastos entre amics, aquest gest es viu com una part central de l’experiència. Per això, tot allò que s’allunyi del suro encara genera resistències, fins i tot quan les alternatives ofereixen avantatges objectius.
En aquest context cultural, els taps de rosca han topat històricament amb un mur difícil de trencar. En països com Nova Zelanda, Austràlia, Alemanya o Àustria, el tap de rosca s’ha consolidat com una opció moderna, fiable i habitual tant per a vins joves com per a vins d’alta gamma. En canvi, al nostre mercat encara hi ha consumidors que continuen equiparant rosca amb “vi barat”, una idea que no té fonament tècnic, però que s’ha mantingut viva durant dècades. El tap de rosca ofereix hermeticitat absoluta, evita qualsevol risc de TCA i garanteix una evolució extremadament homogènia entre ampolles. A més, manté intacta l’aroma primària, fet que el fa especialment interessant per a vins joves. Tot i això, el ritual pesa més que els arguments tècnics, i el canvi d’hàbits avança aquí amb molta més lentitud que en altres indrets.
Diam i alternatives tècniques: la tecnologia que imita el suro i convenç cada vegada més
Entre els extrems del suro natural i la rosca, hi ha un espai intermedi on la tecnologia ha avançat amb molta força: els taps tècnics, especialment aquells basats en microaglomerats de suro com el Diam. Aquests taps parteixen del mateix material natural que el suro tradicional, però passen per un procés industrial que elimina completament la presència de TCA i permet controlar perfectament la permeabilitat del tap. El resultat és una peça estable, repetible i adaptada a les necessitats de cada vi.
Molts cellers catalans han adoptat aquest tipus de taps com una solució que combina el millor dels dos mons: manté la sensació i el comportament del suro, però garanteix una regularitat impossible d’obtenir amb el suro natural. Diam permet escollir diferents nivells d’oxigenació, de manera que un mateix elaborador pot utilitzar-lo tant per a vins joves com per a vins destinats a una evolució més llarga. A més, elimina de manera definitiva el risc de contaminació per TCA, un argument molt apreciat en un mercat que cada vegada exigeix més coherència i fiabilitat.
Pel que fa als taps sintètics -plàstics alimentaris o polímers-, tot i complir la funció hermètica i ser econòmics, han generat debats més complexos. Tot i evitar completament defectes, poden tenir una permeabilitat d’oxigen més alta del desitjable, i el seu impacte ambiental és inferior al del suro natural o als microaglomerats. Això ha fet que, en molts casos, hagin quedat relegats a vins molt joves o a segments de consum molt concret.
La presència cada vegada més freqüent de taps que imiten l’aspecte del suro, però que no ho són, ha despertat molta curiositat entre els consumidors. En tastos, molts participants pregunten per què el tap sembla suro, però té una textura diferent, o per què el celler ha optat per una solució híbrida. L’interès no és superficial: buscant entendre la tria d’un tap, el consumidor vol entendre també la filosofia del vi i les decisions que hi ha darrere.
Aquesta nova sensibilitat és una oportunitat i un repte per al sector. Els cellers es troben en un moment en què han d’explicar no només què hi ha dins l’ampolla, sinó també com s’ha arribat fins a aquell resultat final. La tecnologia aplicada al suro, la sostenibilitat del material, l’impacte ambiental de les alternatives i les diferències culturals de cada mercat formen part avui del relat que acompanya cada vi.
En definitiva, el debat sobre els taps ja no és tècnic: és cultural, mediambiental i fins i tot emocional. I aquest creixent interès del públic indica que el consumidor del nostre país ja no només vol tastar un vi, sinó comprendre’l en tota la seva complexitat. Un signe de maduresa que, ben aprofitat, pot enriquir molt la relació entre els elaboradors i el seu públic.
