La tesi és irrebatible. Anton Reixa, líder d’Os Resentidos, sostenia que, entre les infinites formes possibles que puguin tenir els extraterrestres, una és… que siguin gallecs. I els va fer baixar, el 1991, amb una cançó memorable: “Xa estan aquí”. La cosa, cal reconèixer-ho, canviava molt la correlació de forces: “Montados nun aturuxo, respondendo con preguntas, tan galegos coma nós. Temos contactos, temos poderes“.
Han passat molts anys i del cel -encara- no ha vingut ningú. Però de la terra, sí. Els vins gallecs estan irrompent al mercat amb una força inaudita, impensable fa pocs anys. Aquell viño turbio de batalla, jove i sense filtrar ha deixat pas a una gamma de vins molt ben treballats a base de varietats que acostumen a ser molt aromàtiques i amb prou cos i acidesa per a afrontar la gastronomia gallega -i, de fet, qualsevol altra- amb garanties. Godello, treixadura i albariño són la tríada màgica entre els raïms blancs. Això, sense oblidar la mencía, la perla negra de les zones d’interior, una varietat fresca, aromàtica i elegant, realment diferent dels negres més potents a què estem acostumats els consumidors catalans.
El cas és que els cellers gallecs estan d’ofensiva. I aquest dilluns s’ha presentat a Barcelona la que és, potser, la denominació d’origen més desconeguda en aquesta riba del Mediterrani. La DO Monterrei és la més continental de les que hi ha a Galícia, fins al punt que forma part de la conca del Douro. Monterrei va patir l’abandonament i l’emigració dels anys seixanta i setanta, fins al punt d’estar a punt de desaparèixer. Però a partir dels vuitanta es va reestructurar el territori, amb una aposta valenta pels vins de qualitat. El clima és molt diferenciat, amb estius calorosos i amb poca pluja i hiverns freds, amb una oscil·lació tèrmica que arriba als 20 graus durant l’època de maduració. La Galícia seca també existeix.
Catalunya és un país de blancs, certament. No necessitàvem els verdejos, que passaran. Però, ei, xa estan aquí.
