Mar Calpena, periodista i bàrman, s’uneix al jurat dels Premis Vinari dels Vermuts Catalans. Foto: Eastpak
Mar Calpena és periodista freelance, de les que a ella li agrada anomenar “barríofregao”. En 20 anys de trajectòria professional ha passat per diverses teles, ràdios, redaccions de premsa i mitjans digitals, i ara és col·laboradora especialitzada en gastronomia, viatges i cultura als magazins Men’s Health, Lonely Planet, Capçalera, Dapper i Culture Cocktails.
Gran apassionada pel món de la cocteleria i els destil·lats, s’ha format també professionalment com a barman. I reunint doncs les dues passions, còctels i escriure, lidera el bloc “Una o dos copas”, un bon lloc per acostar-se al món dels còctels i la seva actualitat.
L’hora del vermut? No pot resistir llançar-s’hi de cap. Així que també s’uneix al jurat de tast professional dels Premis Vinari dels Vermuts amb moltes ganes de conèixer les diferents propostes dels elaboradors catalans.
-Et sumes al concurs dels Premis dels Vermuts, per què?
Com resistir-s’hi? És una oportunitat increïble per conèixer com són els vermuts i els productors de vermuts d’aquí. Estudiar què estan fent, com treballen, la qualitat dels productes, com creuen que poden seduir al consumidor, en què es fixen amb el que s’està fent a fora…
-Què és per a tu el vermut? O quins records et porta?
Si penso en el vermut de migdia, l’imagino negre, i del dolç. I aquest vermut l’associo amb els amics. “Fer el vermut” transcendeix a la beguda en sí mateixa. És deixar passar les hores, és oci, és menjar.
D’altra banda, el vermut també és un dels ingredients bàsics de la cocteleria. D’aquí passem del matí al vespre, i de vegades ja pot tenir altres colors, o puc associar-lo amb sabors amargs i quines que no responen estrictament a la definició de vermut.
-I a fora, què en diuen del vermut?
Sempre m’ha sorprès la diferent perspectiva cap al vermut que tenen els països on no és tradicional beure’l sol, com Gran Bretanya o els Estats Units. Però cal que no ens despistem, perquè precisament a Nord Amèrica n’estan començant a produir, i de bona qualitat també. Si fan el salt conceptual de començar a beure’l com ho fem nosaltres, això pot suposar o un miracle per als nostres productors o una catàstrofe per a l’exportació.
-Està de moda?
Absolutament sí. El que no està tan clar són les raons del fenomen. És per què el seu preu no és tant alt com el d’una copa a l’ús? És per què hi ha un punt de nostàlgia retro, donat que molts l’associem a la nostra infantesa? És per què ara ens agrada més sortir de dia? O hi té a veure també aquesta revalorització que et comentava que s’està produint a tot arreu del món?
-El vermut, te’l serveixes amb?
A mi un vermut sense oliva no m’acaba de semblar vermut del tot, mira què et dic! Si està fred, va bé sol, no sempre hi necessito gel. I el sifó. Bé, per mi si hi entra el sifó, ja gairebé estem passant al terreny de la cocteleria.
– I amb què t’agrada acompanyar-te’l?
Jo he dinat més d’una vegada amb vermut. Però crec que per raons de memòria del gust, trobo que s’acompanya millor dels clàssics aperitius d’una barra de tapes, escopinyes, patates, més olives…
-Recomana’ns un còctel amb base de vermut.
Depèn del que tinguem a la nostra nevera o mini-bar, tirem d’un tipus de vermut per a preparar-nos un còctel o altre. Els dos còctels més clàssics són el Manhattan, fet amb vermut negre, on tot i aquest té un paper més secundari – perquè l’alcohol principal és el del whisky-, és essencial i li dóna un gust fort, arrodonit i com “de sentir-se l’amo del món”.
L’altre còctel, és el Martínez, on el vermut dolç fa de parella de ball de la ginebra. El Martínez és un precursor del famós Dry Martini, possiblement el còctel més conegut dels que duen vermut blanc.
