Manel Duran és un defensor a ultrança de l’ús de varietats autòctones als vins catalans. Foto: Jordi Palmer
Manel Durán Samaranch és enòleg, va ser director de Martini & Rossi Portugal, director de Caves Castellblanch i ha desenvolupat diversos càrrecs a Freixenet, entre els quals director d’exportació i president de Freixenet al Regne Unit. Després de ser nomenat cap de gabinet a la Conselleria de Comerç de la Generalitat, va tornar a Freixenet com a vicepresident.
Recentment ha presentat el seu llibre “A la viticultura española le faltó I+D”.
Al seu llibre i a les nombroses intervencions a mitjans especialitzats com VADEVI.cat i en nombrosos correus electrònics que adreça a tot el sector vitivinícola català -des de conselles reguladors de les DO, associacions empresarials vitícoles i fins a l’Incavi- vostè sosté que tots el problemes d’exportació i de consum intern del vi català són deguts a l’ús de varietats de raïm foranes. No creu que això és simplificar massa el tema?
Evidentment simplifico, però considero que és el primer pas. Si no vas amb un producte que tingui alguna cosa diferent, interessant, vas a competir pel mateix mercat que tothom. Per exemple, si fas vi amb cabernet sauvignon, et trobes que a Espanya hi ha 60 denominacions d’origen que n’elaboren i fins i tot els australians, que també en fan, perquè no tenen varietats pròpies, ara van malament. Per tant, ja es veu que s’ha de presentar alguna cosa diferent.
Quines empreses tenen èxit, a Espanya, en un sector totalment diferent? Desigual, per exemple, precisament perquè no és igual. En canvi aquí anem amb la mentalitat de fer el mateix vi que es fa arreu del món, i ja es veu que no és una bona idea.
Vostè sol barrejar la problemàtica dels vins catalans amb els espanyols, quan és ben diferent. Els vins més coneguts de l’Estat espanyol són els de les Ries Baixes gallecs, que s’elaboren amb albarinyo, els de la Rioja, basats en el tempranillo o l’ull de llebre, igual que els de la Ribera del Duero o els blancs de Rueda, basats en el verdejo, un cas ben diferent del de Catalunya, on és cert que hi ha una falta de tipicitat recolzada en varietats autòctones.
A Catalunya el problema és molt clar, però també a Espanya hi ha moltes DO amb aquest problema. Fins i tot a la Rioja està autoritzat el chardonnay. De la mateixa manera que a Rueda també hi ha el sauvignon blanc. Però és cert que a Catalunya el problema és més greu. De les 11 DO que hi ha, deixant de banda el cava, totes tenen el cabernet sauvignon autoritzat i si no m’equivoco, deu autoritzen el chardonnay. Per tant, a Catalunya és on es fan al màxim el que jo anomeno “vins transvestits” els que imiten els vins d’altres procedències.
Però vostè continua essent crític amb la DO Penedès quan ja està fent un esforç per promoure la tipicitat varietal amb el xarel·lo…
És només un primer pas, però no han afrontat el problema fins a les últimes conseqüències. Si fem una comparació amb els vins escumosos italians, veiem que cadascun té un caràcter i unes varietats concretes: els asti són dolços, després van sortir els Prosecco que s’elaboren només amb raïm d’aquesta varietat i no n’hi ha de dolços, ni de rosats, sempre són blancs secs i definits.
El model el tenim clar, però què proposa vostè? Arrencar totes les vinyes catalanes de varietats foranes?
No, simplement que els vins elaborats amb aquestes varietats internacionals no tinguin DO, com per exemple van fer a Itàlia amb els Super Tuscans, vins elaborats a la Toscana amb varietats internacionals i que es van deixar fora de les DO italianes, i no per això han deixat de tenir èxit. Primer van ser vins de taula, i més endavant se’ls va concedir una Indicació Geogràfica Típica, però no una DO. Per això penso que per vendre aquest tipus de vi no es necessita una DO i es poden vendre igual de bé, sense fer mal als elaborats amb varietats autòctones. Es poden seguir elaborant vins amb aquestes varietats franceses, però sense posar-els-hi el mateix nom que els fets amb varietats locals.
Això ja ho està fent la DO Penedès, passant a la DO Catalunya els vins amb menys caràcter local.
Sí, però molt poc a poc i mentrestant es van perden mercats. La situació dels vins catalans és vergonyant i única al món, amb menys venda de vins locals que de forans.
I vostè sosté que això passa només per l’ús de varietats foranes…
Doncs que m’expliquin quin és el motiu, si no és aquest.
Però els vins catalans sí que s’exporten. Es venen poc al mercat català, però s’exporten arreu del món.
Els vins catalans fan un paper ridícul arreu del món, i la resta dels espanyols, també.
Però hem dit abans que la majoria dels vins espanyols sí que estan elaborats amb varietats autòctones, els rioja i els ribera amb ull de llebre, els rueda amb verdejo…
Sí i l’exportació es basa en aquests vins. Quan un turista visita Catalunya -i en venen molts- si li ofereixen un vi català, quan veu que és un chardonnay, sabent com sap tothom que el chardonnay és francès, demana un vi de caràcter local, i aleshores li ofereixen un rioja i tots contents. Si la DO Penedès promou el xarel·lo, ho fa de forma tímida. A les últimes mostres de vins, he vist que sota l’empara de la DO hi ha vins de tota mena i no hi ha cap publicitat específica dels vins de xarel·lo.
Vostè sap que la vinya no és un conreu herbaci que es pugui canviar d’un any per l’altre. Si la vinya que es va replantant es fa majoritàriament amb varietats autòctones, com està passant a la Terra Alta amb la garnatxa, vol dir que anem pel bon camí, no?
Desgraciadament, no és així, l’altre dia vaig estar en una fira amb vins de la DO Catalunya i un dels cellers presumia de que estan plantant sirà i petit verdot, així que encara no s’ha entès, això.
Fem una petita prova. He triat uns quants vins catalans, que així a ull, sense dades, em sembla que poden ser dels més venuts. Són el Raimat Abadía, el Torres Sangre de Toro, el Torres Coronas, el René Barbier criança i el Castillo de Perelada 3 Fincas. Vostè sap amb quines varietats està elaborat cadascun?
No, francament no.
I creu que molts consumidors ho saben, amb quines varietats estan fets cadascun?
N’hi ha molts que no, però encara que no ho sàpiguen, tampoc hi ha hagut unes campanyes per promoure les varietats autòctones, no s’han prestigiat.
Per triar dos vins del mateix celler. El Coronas duu part de cabernet sauvignon, a més d’ull de llebre, en canvi, el Sangre de Toro és de garnatxa i carinyena. Vostè creu que depèn d’aquest percentatge de cabernet sauvignon que es vengui més l’un o l’altre?
No, perquè Torres ha fet una feina extraordinària i té les dues marques molt reconegudes, no depèn de la varietat, però altres cellers menys coneguts depenen més d’aquestes coses, perquè el consumidor s’ha de refiar de la composició o de l’elaboració, no de la marca.
Bé, però estem parlant de vins que venen milions d’ampolles. El Raimat Abadia, per exemple, està fet amb cabernet, merlot i ull de llebre, i no diria pas que és un producte poc comercial…
No ho sé, jo no ho puc assegurar, però de ben segur que tenir personalitat ha de tenir incidència en el mercat. A més a més, cada cop la gent en vol entendre més de vins i aniran sabent aquestes coses…
El gran èxit d’aquest darrers temps dels caves rosats ha estat basat en els elaborats amb pinot noir i no són precisament dels més barats…
També n’hi ha molts d’elaborats amb trepat que es venen molt.
I tant. Això vol dir, doncs, que es venen independentment de la varietat amb que s’han elaborat?
Doncs així perquè no es venen els vins catalans a Catalunya? Ara que es veuen tants independentistes, què han de beure, chardonnay? Així no fem pàtria.
Potser els independentistes el que volen és vi català, independentment de que sigui fet de chardonnay o de varietats foranes…
Això és com en lloc de menjar una paella, menjar arròs a la cubana perquè està fet amb arròs català i cuinada a Catalunya, però és català l’arròs a la cubana? No, no ho és.
Jo no puc garantir que els consumidors sàpiguen amb quines varietats estan fets els vins catalans i que els rebutgen perquè estan fets amb varietats franceses, però aleshores no entenc perquè no es consumeixen. Quin és, doncs el motiu del fracàs dels vins catalans?
Perquè ja parlant dels vins espanyols en general, les notícies sempre diuen “hem augmentat les exportacions”, però si ho llegeixes fins el final, també diu que han abaixat els preus i que estem venent més barat que ningú. I aquestes notícies són negatives perquè els elaboradors que només llegeixen el titular pensen que ja s’està fent bé, que ja està tot fet.
Vostè parla sovint de les regions tèrmiques i de la falta d’adaptació de les varietats franceses al nostre clima mediterrani, més càlid, però hi ha vins catalans fets amb varietats foranes que estan ben bons. Per buscar un exemple popular, Coneix el Raimat Chardonnay? Què li sembla?
Sí, en vaig estar bevent fa pocs dies, i està bo, però no té personalitat.
Bé, una cosa és la personalitat, però això no té res a veure amb el que diu que fora de la seva regió tèrmica originària, amb una varietat de raïm no es pot fer bon vi…
Jo considero que és un miracle, i tinc documentació de viticultors francesos preocupats pel canvi climàtic, que diuen que si s’escalfa el clima, no podran treballar amb les seves varietats, però que no pensen treballar amb varietats mediterrànies perquè volen mantenir la seva personalitat. I no s’excusen, com aquí, dient que amb el terroir ja en tindrien prou per donar tipicitat als seus vins. Al llibre hi tinc declaracions de l’expert Ramon Viader, que diu que el terroir només té una influència del 5% sobre el producte final, per tant amb el terroir no n’hi ha prou per caracteritzar els vins.
Vosté tasta vins?
Bé, en bec, perquè trobo una bestiesa allò de dir que un vi té aromes de floretes.
Bé. I ha begut caves rosats elaborats amb pinot noir? Com els troba, de bons? No parlo de tipicitat. Només parlo de si són agradables, en referència al que diu que d’una varietat del nord no s’adapta aquí i no se’n pot fer bon vi…
Precisament en parlo al llibre, sense incidir-hi molt, perquè no vull perjudicar ningú. A la revista anglesa The Grocer han fet uns panells de tast on es carreguen el cava Pinot Noir de Codorníu, fan grans elogis de l’embalatge i en canvi diuen que és amarg. Concretament, una Master of Wine, que són gent que en saben molt, diu que probablement no s’hauria de fer cava amb pinot noir. És a dir, que aquí el trobem boníssim, i en canvi a Anglaterra no.
Bé, però jo li pregunto a vostè: per la seva experiència, considera que no es fan bons vins a Catalunya amb varietats foranes?
Sí, n’hi ha que se n’han sortit, però ho considero un miracle, i cada cop serà més difícil amb l’escalfament climàtic.
Bé, doncs anem a qüestions pràctiques: creu que és factible que els elaboradors, després de la inversió que han fet en posicionar el cava, ara en treguin la meitat de la producció, o tota la que no es fa amb varietats autòctones, fora de la DO?
Jo crec que sí. Concretament Raimat va treure durant anys els seus escumosos de la DO Cava, precisament per poder posar pinot noir quan no estava autoritzada…
Ja sap que ha tornat a la DO…
Sí, veu? al final s’han fet enrere.
No, no s’han fet enrere, han tornat perquè ara li permeten posar pinot noir…
Sí, però és un disbarat. Concretament hi ha una revista anglesa que diu que l’èxit del Prosecco és que és una alternativa al Champagne, i que en canvi, el cava pretén, ser Champagne. Gràcies a uns quants que fan imitacions de Champagne, tot el cava és vist com una imitació del Champagne. De fet, s’està venent menys cava ara als EUA que el 1985. Com s’explica això? Per això jo dic que el que fa falta és MDS, amb “m” de màrqueting, que no en tenen ni idea, “d” de diferenciació, és a dir que els vins de cada DO siguin diferents dels de les altres, i “s” de Similitud, és a dir, que els vins de cada DO s’assemblin entre ells per poder vendre un caràcter comú.
Quan demanes un Rioja, saps més o menys el que en pots esperar, però quan demanes un Penedès, et poden servir qualsevol tipus de vi.
Però potser perquè una de les característiques dels vins penedesencs ha estat aquesta diversitat. Que no sigui un bon argument comercial no vol dir que no sigui la realitat d’un territori.
Així, deixem de banda l’èxit?
Al seu llibre, a banda de crítica, hi trobem també propostes constructives?
Per exemple, fer el que fan els italians, que cada producte tingui el seu nom. Per exemple, el Prossecco sempre és sec, i tot i que el nom sembla que ho indiqui, no té res a veure, és el nom de la varietat de raïm. Els Asti són dolços, els Brachetto són rosats…
I sabent que les DO estan formades pels propis elaboradors, veu factible que ells mateixos s’expulsin de la seva pròpia DO?
Crec que ho haurien de fer pel bé d’ells mateixos, un senyor que faci escumós amb variets franceses s’hauria de voler distingir d’un que en faci amb varietats autòctones, hauria de voler lluir la seva diferència. Seguint amb l’exemple italià: també fan escumosos que imiten el champagne, però van amb una DO diferent, concretament, Trento. Haurien de poder presumir de la seva diferència. Hi ha escumosos de Trento que es venen a Harrod’s a 90 lliures.
En el cas concret de la DO Penedès, que sembla que tenen els blancs ben encaminats amb el xarel·lo. Que els proposa que facin amb els negres?
Doncs tenen l’ull de llebre, que insisteixin, o amb el sumoll. I el que no sigui de varietats autòctones, no cal que es deixi d’elaborar, però que no es diguin Penedès.
Molts ho estan fent i s’estan passant a la DO Catalunya, més oberta…
Però no caldria que tinguessin cap DO
Així, al llibre hi podem trobar tant un anàlisi del problema, com propostes concretes per solucionar-lo?
Exacte!
I les propostes són adaptades a cada DO o proposa una solució global?
És que jo crec que s’ha d’espavilar cadascuna pel seu compte, el primer hi sortirà guanyant. Veig que s’estan fent passos, però encara tímids, la DO Montsant, per exemple, que ha presentat uns segells per distingir els monovarietals de garnatxa i carinyena, però no són suficients. La gran actuació que havia de ser la potenciació del xarel·lo a la DO Penedès, per exemple, és massa poca cosa. Vas a una fira de vins de DO Penedès, i està plena de vins d’altres varietats i no hi ha cap distintiu per al xarel·lo, ni cap diferenciació per facilitar que els consumidors els puguin identificar.
