En els últims setanta anys de la nostra història i de la nostra cuina hem passat de la tristesa, de l’escassetat de matèries primeres, de privacions, de fams i racionament al que s’ha donat en nomenar “cuina d’autor”, “nova cuina” o “cuina de disseny”, expressions que contenen accents de novetat en els receptaris, d’abundància de productes, d’il·lusions professionals carregades d’esperances i sustentades per la confiança d’un col·lectiu lliurat per endavant a una bogeria i desraó que unes vegades conforta i unes altres deprimeix.
Els usos i els costums dels catalans a taula han conegut una gradual transformació: de la problemàtica supervivència en la qual només importava assegurar-se la quotidiana ració sense interès algun, per anar pensant en fórmules o receptes de plats tradicionals que tenien com a únic testimoni els llibres de receptes culinàries, l’acreditació dels coneixements de tast sobre vins, cervesa, aigües o els antigament anomenats “xampanys” que a dia d’avui són els coneguts com a “caves” i abans de res, estar al dia de les extraordinàries novetats culinàries que els grans cuiners ofereixen sense mesurar l’equilibri qualitatiu del servei i amb perillosa rotunditat lloar el malbaratament culinari que molts imitadors dels grans, brinden amb jocs de mans, com utilitzar oli de pinyola a la cuina, i, al menjador tenir una exposició d’ampolles de “cava” per satisfer al gourmet més exigent.
El cava afortunadament, ha deixat de ser una beguda de noces i banquets o de celebració nadalenca que de forma progressiva s’ha anat introduint en els costums diaris com un grat element de companyia en els nostres costums gastronòmics. En tots els actes socials com són els esdeveniments, rodes de premsa i tot tipus de cocktails el cava no deixa de ser el seu principal protagonista.
Però en els últims anys el cava ha deixat de ser aquesta beguda de tanta tradició en les taules espanyoles, gràcies a la política del senyor Josep Lluis Carod Rovira que l’única cosa que ha aconseguit és tirar per terra l’esforç dels artesans i fabricants catalans durant molts d’aquests setanta anys consagrats a aconseguir un producte típicament català i espanyol de gran qualitat.
L’Institut Català de la Vinya i el Vi -INCAVI-, és l’organisme perfecte per promocionar els caves catalans a tot el territori espanyol però amb amics com el senyor Carod és difícil que aconsegueixi els seus objectius ja que la resta d’Espanya mira amb mals ulls a Catalunya, principalment per les declaracions d’aquest senyor i pels comportaments de l’expresident del FC Barcelona, senyor Laporta que fan un flac favor als catalans i als elaboradors de cava. És per això pel que no només es consumeix menys cava sinó que també en la gran majoria de restaurants de l’Estat espanyol també deixen d’adquirir vins catalans.
El problema principal és que s’ha oblidat que, malgrat que Catalunya és una comunitat autònoma de gran importància a tots els nivells, el que no es pot permetre és que polítics com els anteriorment esmentats facin declaracions sectàries que posin en evidència a la gran majoria de catalans que no senten en absolut les declaracions emeses per aquests. En aquest punt Josep Anglada, president de Plataforma per Catalunya (PxC) i candidat a la presidència de la Generalitat, ja va manifestar a Madrid el 7 d’octubre en ocasió de la presentació del seu llibre “Sin mordaza y sin velos” a la capital de l’Estat, que eren inadmisibles declaracions com les de Carod Rovira, però que també és inadmisible i irresponsable que la resta d’espanyols es deixin arrossegar per altres irresponsables de “l’altre bàndol” i facin el boicot als productes catalans perquè en paraules d’Anglada “els productes catalans també són espanyols”, intervenció que va merèixer un gran aplaudiment per les tres-centes persones assistents a l’acte.
Quant a l’etiquetatge en català haig de dir que és bo fer-ho per als caves que es venguin a Catalunya però hauria d’etiquetar-se en castellà per als caves que es comercialitzen a la resta d’Espanya. A més, els catalans sempre hem demostrat el nostre pragmatisme i al món del cava hauríem de seguir en la mateixa línia.
El baix preu del raïm no és un problema exclusiu d’aquest sector sinó que ve donat per la mundialització i la globalització dels mercats. La solució seria la protecció del nostre sector agrícola i vitivinícola a través de la renegociació de l’Acord General Arancelari, ja que els productes agrícoles espanyol i europeus no poden competir amb els preus de països en vies de desenvolupament on no existeix la protecció social dels treballadors i els sous són de semiesclavatge. Enfront de la globalització des de Plataforma per Catalunya apostem per la “localització” o economia de proximitat i en conseqüència per la protecció dels nostres mercats i de la nostra producció per part dels poders públics mitjançant un nou acord arancelari ja esmentat.
Crec que s’hauria d’apostar molt fort pel sector del cava però abans cal fer un acte de contricció i actuar en conseqüència ja que no ens oblidem que som catalans, espanyols i europeus i hem de “sanejar” les males polítiques dutes a la pràctica en un passat que cal oblidar, si volem que el món del cava recuperi l’excel·lència que ha tingut durant tota la vida en la resta d’Espanya. Pel que fa al tipus d’empreses del sector, apostem per la pluralitat de petites empreses i empreses de tradició familiar amb mitjans artesanals que conservin la gran qualitat i puresa del mètode “champenoise”, i d’altra banda mitjanes empreses com els actuals grups Freixenet i Codorniu amb gran capacitat de producció de milions d’unitats l’any per tal de poder satisfer la gran demanda del gran públic i poder arribar també als mercats exteriors.
Sens dubte que s’ha de promocionar el que és de casa, per tant, la nostra obligació és recomanar els vins i el cava català, i per extensió, dur a terme una bona política de proximitat i recolzament en tot aquest sector.
Josep Anglada i Rius
President de PxC i candidat a la presidència a la Generalitat
