!--akiadsense-->
Cada cop que reunia 6 pessetes, de minyó, el vilafranquí Carles Llarch es comprava una capseta de plastilina (pasta modelable composta d’argila plàstica, cera, oli, sofre i zinc) i modelava i modelava fins a omplir a vessar el seu armari d’infinitat de peces. Després va passar per una època adolescent “golfa”, i només pensava en passar-s’ho bé i en “sobreviure dia a dia”. Però un bon dia, l’any 1986, se li va despertar novament la dèria per modelar, i ja no ha parat. Va triar l’ofici artesà de ceramista i no ha deixat d’afaiçonar peces amb argiles i terres. Diu que no sap, ni vol saber, quantes peces ha arribat a fer. El seu és un ofici que consisteix en donar forma, vida i utilitat a les terres amb les seves mans. Així resumeix la seva feina: “Aigua i pols, barrejades i pastades, fang a punt per donar forma amb les mans i deixant assecar les peces al vent de la marinada; per acabar al forn, el foc transforma el fang en ceràmica”.
Carles Llarch, com l’escultor Auguste Rodin, creu que l’art és el plaer d’un esperit que penetra en la naturalesa i descobreix que també aquesta té ànima. La seva sòlida formació s’ha modelat a centres com l’Escola-taller d’Arts i Oficis de Vilafranca del Penedès, el taller de restauració del Museu de Ceràmica de Barcelona, l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, l’Escola d’Arts Aplicades de Tarragona o amb el ceramista Wali Hawes a Palau de Plegamans.
!--akiadsense-->
S’hi posa cada dia a les vuit del matí a l’obrador que té a casa seva, a la privilegiada talaia alt penedesenca de La Mata Vella de Font-rubí. Va començar fent peces decoratives, “d’aquelles que t’agrada veure a casa” i “algun encàrrec per sobreviure, del sector de la construcció”. Acumula una vintena d’exposicions i ha treballat en la restauració ceràmica de la Font de Sant Magí de Vilafranca del Penedès, l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, els palaus barcelonins de la Fira de Mostres, el campanar de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, la Casa-Museu Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell), el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (un antic i bell cenobi benedictí d’Avinyonet del Penedès) i fins i tot a la basílica de la Sagrada Família.
Avui, però, és tot un referent a Catalunya en la producció artesana d’àmfores (només aquelles que tenen dues anses i forma de fus) i gerres ceràmiques per a elaborar i criar vins. N’ha fet per a cellers catalans com ara Heretat Mont-Rubí, Mas Candí, La Salada, Cal Tiques Joan Rubió, Avgvstvs Forvm, Parés Baltà, La Gravera, Alta Alella, Vinyes Singulars, Anna Martí de Ca n’Estruc o Sicus, entre d’altres. També ha arribat a rebre encàrrecs des dels Estats Units d’Amèrica o del celler Les Freses de Jesús Pobre (Dènia). En fa des de 75 cl. de capacitat a 1.000 litres, a uns preus que poden oscil·lar entre els 15 i els 1.500 euros, depenent dels accessoris.
“Fer de supermercat de l’àmfora és absurd, no té cap mena de sentit”
Recorda que antigament s’havia fet més ceràmica que no pas vi al Penedès, i que hi havia hagut un gran nombre de bòbiles. El vi i la ceràmica, segons Llarch, van ser descoberts per l’home per atzar. Considera que els matisos que una gerra ceràmica pot aportar a un vi són “infinits”. En aquest sentit afegeix que “una àmfora pot pujar un vi fins a la glòria, o bé destrossar-lo”. No accepta, així com així, cap encàrrec. De fet, no treballa si no s’implica en cadascun dels projectes. I arriba a afirmar que “fer de supermercat de l’àmfora és absurd, i no té cap mena de sentit”.
!--akiadsense-->
Aquest ceramista penedesenc no té dubtes que la millor terra és “la que més estimes”. Ara, per fer les seves peces, s’inclina per aquelles terres que “més respecten el vi”. No totes les terres valen. Recomana als seus clients ni tartaritzar ni, molt menys, recobrir interiorment les seves gerres amb resina epoxi. Reconeix que en la seva feina no tot és treball manual i química, sinó que també cal certes dosis d’intuïció. Puntualitza, però, que “la intuïció sense coneixement és absurda”. O sigui, des del coneixement i l’expertesa intenta “imaginar” com serà el vi que passarà pels seus atuells ceràmics.
D’entrada pot donar la sensació que és un personatge esquerp, però en realitat és pura passió. Carles Llarch, com el cantautor i poeta Silvio Rodríguez, és dels que pensa que “només l’amor engendra la meravella, només l’amor converteix en miracle el fang”.
