!--akiadsense-->
És Llicenciada en Geografia i Història i té l’especialització en Medieval i Paleografia. Però ara la Cristina Tor es mou entre vinyes i dona vida al paisatge a través del vi que elabora a Casa Auvinyà, un dels cinc cellers que hi ha actualment a Andorra. “Tradicionalment hi havia hagut vinyes, a la zona, però feia unes quantes generacions que s’havia perdut la cultura de treballar-les”. A primers del segle XXI, ella, el germà i la cunyada van prendre la decisió de recuperar-la, no sense abans fer un estudi sobre els sòls i les varietats que podrien sobreviure en unes condicions climàtiques difícils. “Quan vam començar, tot eren interrogants: s’adaptarien els ceps, naixerien bons raïms en aquesta alçada…?”, recorda. I com passa sovint, el temps els ha donat la resposta: l’any 2019 segueixen cuidant l’entorn, embotellant paisatge i destapant ampolles pel consumidor.
Què us porta l’any 2005 a iniciar aquest projecte?
El Ministeri d’Agricultura d’Andorra va treure una nova llei que contemplava el suport a projectes agrícoles i ramaders com a complement a altres activitats econòmiques que ja funcionaven en àrea de muntanya. A Auvinyà existeixen antecedents de vinya, i el meu avi matern ens explicava sovint que aquí s’hi feia vi, i el cert és que s’hi ha trobat plantats peus de cep, estris antics de fusta… El problema és que s’havia perdut la cultura de treballar-les des de feia unes cinc generacions. Nosaltres vam decidir recuperar-la.
Quan dius “nosaltres”, et refereixes a…?
Som un equip petit, el meu germà Esteve, enginyer de muntanya; Elena Clemente, la seua parella, que és enginyera agrònoma, i jo, que sóc historiadora. El 2008 es va sumar al projecte l’enòleg Martí Magrinyà.
Per què el primer pas va ser la investigació?
Bàsicament perquè quan vam començar tot eren interrogants: s’adaptarien els ceps, naixerien bons raïms en alçada? Volíem saber si realment tenia sentit començar un projecte de vinificació a Andorra. Sabíem, com deia, que tradicionalment s’hi havia fet vi, i a més, va coincidir que en aquella època es va posar en marxa el primer celler a la Sant Julià, Casa Beal. Tot plegat ens va encoratjar a tirar endavant el projecte i a resoldre els dubtes a partir de les nostres pròpies conclusions.
!--akiadsense-->
Quins resultats vau obtenir?
Vam estudiar el sòl per conèixer els terrenys i la seua composició; vam estudiar el clima i el seu comportament en les diverses estacions, i vam poder identificar les varietats que s’adaptarien millor al paisatge de muntanya. Per vinificar en blanc, vam tenir clar que utilitzaríem el viognier i l’albarinyo; i en negre, el sirà i el pinot noir. Han demostrat ser varietats que s’adapten bé a l’alçada, que donen el millor d’elles mateixes tot i les dures condicions climàtiques de la zona.
I en aquest punt, el proper pas natural fou construir el celler i començar a vinificar?
De fet no. A l’inici del projecte vam demanar els pares que ens deixessin utilitzar unes parcel·les familiars a Auvinyà per tenir-hi les quatre eines que necessitàvem, i vam recuperar un annex que antigament s’havia utilitzat de quadra, sense pensar en cap cas que allò es convertiria en celler. Tot i així, quan uns anys més tard -2008-2009- ens vam preguntar com continuar, i la decisió fou aprofitar que teníem un petit espai, plantar una mica més de vinya, posar en pràctica tot l’aprenentatge, i començar a vinificar al propi celler. Al principi, és cert, amb una inversió mínima: una premsa de fusta, una desrapadora i uns dipòsits d’acer inoxidable. No teníem grans pretensions, el nostre objectiu sempre ha estat -i continua sent- elaborar vins amb identitat del territori on naixen.
Deu anys més tard, teniu plantats 5000 ceps i produïu al voltant de 3000 ampolles.
Treballem una superfície d’1,5 ha amb rendiments que no arriben al kg/ha i ens sentim molt a gust amb aquestes dimensions. No ens plantegem ampliar ampolles, però si que estem valorant d’obrir les portes del celler a l’enoturisme. De fet, aquests dies estem fent algunes obres per adaptar les infraestructures a les visites perquè és cert que cada cop notem més interès en conèixer qui som i els productes que elaborem.
A Andorra teniu l’avantatge que de turisme no us en falta. És fàcil que els cellers andorrans es beneficiïn del turisme d’esquí o de compres?
Ha de ser senzill, perquè tenim la gent i els estem oferint una proposta paisatgística molt interessant que engloba paisatge, cultura i gaudi. Quan una persona ve a visitar-nos, pot beure paisatge veient paisatge, a Casa Auvinyà embotellem paisatge de muntanya, i creiem que això aporta un valor afegit molt gran.
!--akiadsense-->
Com és el paisatge embotellat de Casa Auvinyà?
És un producte que identifica l’origen, que explica paisatge, cultura i una manera de fer. Que naix d’un ritme més tranquil, ja que siguin varietats primerenques o tardanes, sempre necessitaran més temps per madurar. Els raïms naixen en el marc d’un contrast tèrmic molt important, i això li aporta dolçor -controlada- i pH baixos. A més, des de fa uns tres anys, també el fem fermentar en llevats propis i això encara li dona unes característiques més especials, més úniques i identitàries de la zona on naix. Fem una agricultura i vinificació honestes.
A Andorra hi funcionen quatre cellers més juntament amb el vostre. Què us uneix i què us diferencia?
Cada celler és una realitat diferent, elabora productes diferents i vinifica amb varietats diferents; però compartim territori, condicions climàtiques dures -tot i que segons la vessant de les finques, pot tenir petites variacions-. Ens uneix l’estima per l’agricultura, que tots creiem en un model sostenible que garanteixi el màxim respecte per la natura i l’entorn. I també que som cellers artesanals que lluitem per mantenir viva una tradició de vinyes d’alçada que requereix sovint d’una viticultura heroica.
Creu que cal una regulació o la constitució d’una Denominació d’Origen andorrana per protegir o regular els vins que elaboreu?
El Ministeri d’Agricultura d’Andorra ja controla les qualitats i ampolles que s’elaboren al país, però en cap cas condiciona quines varietats podem plantar o ens limita processos d’elaboració. I en el cas de les DO, tinc la sensació que sovint condicionen massa aquestes coses. Si un territori vol treballar una varietat que no està acceptada per la DO, aquell vi no estarà permès tot i que pugui ser un gran producte. Cal que hi hagi acords, controls, honestedat, però també donar llibertat a les persones que treballen bé i saben el que es fan a la vinya i al celler. Vivim noves realitats, una època de canvis tecnològics constants i hem d’adaptar-nos. Potser hi ha coses que fins ara es creien intocables, que es veuran obligades a revisar-se.
Quin són els reptes de present i futur dels vins d’Andorra?
Els vins d’Andorra han de seduir el mercat local, perquè tenim un flux turístic molt important i els nostres vins encara no tenen prou presència ni són prou coneguts. Hem d’apostar pels vins d’Andorra a Andorra. És cert que ens hem sentit ben acompanyats per l’Administració, però ara cal que s’aposti pel producte a nivell interior, que hi sigui a les cartes dels restaurants, que se serveixi en actes oficials. Sovint se’ns critica que fem vins cars, però és un preu just que hem de saber fer valorar.
!--akiadsense-->
Jornades com les que es van celebrar al mes de maig a Sant Julià de Loira sobre els “Vins de Muntanya” contribueixen a aquest objectiu?
Tota la promoció que es faci del vi d’Andorra ajuda a posicionar els nostres vins i projectes, crec que són iniciatives necessàries que de ben segur hi contribuiran.
Vist en perspectiva, han passat uns quants anys des de la decisió d’iniciar aquest projecte de vinya i vins a Andorra i segur que Cristina Tor n’ha fet balanç més d’un cop. Creus que vas prendre una bona decisió deixant l’Ensenyament i la seua formació medievalista per tot el que heu construït fins ara?
He de dir que els pares van fer el que van poder per allunyar-nos del camp, perquè creien que ens oferia un futur difícil i amb poques perspectives. Amb el meu germà ens hem preguntat sovint què hi fem aquí, però ens sentim molt lligats al territori, i la veritat és que un cop tornes a casa, es fa molt difícil deixar-la. Aquí vivim a un ritme diferent, tenint un contacte amb la natura que ens omple de vida. Sabem que tenim un negoci i que si no funciona, tancarem portes. Però ara per ara, farem el possible perquè aquest moment no arribi mai.
