Els masos de la conca del Tinar continuen elaborant vi de pagès de forma artesanal, com ho feien els seus avantpassats. L’activitat agrícola d’alguns d’aquests masos es remunta al segle XIV i les pràctiques ancestrals que encara avui perviuen conformen una unitat cultural, productiva i econòmica de veritable valor etnològic i etnoturístic.
Calonge ha estat tradicionalment el municipi del Baix Empordà amb més superfície de vinya, i mentre Begur o Sant Feliu de Guíxols van perdre més del 90% de la seva vinya després de la fil·loxera, Calonge la va replantar i l’ha mantingut com el seu principal cultiu fins al dia d’avui.
De forma quasi miraculosa, un grup de masos manté el sistema de policultiu típic de la pagesia tradicional, convivint petites vinyes amb oliveres, fruites i altres cultius en una explotació autosuficient de petites produccions que perviu encara avui.
Aquesta mateixa estructura socioeconòmica explica que Calonge no ha tingut mai una cooperativa agrícola, quan aquesta ha estat la fórmula emprada en la majoria de zones vinícoles catalanes per refer-se després de la fil·loxera. De fet, aquesta és una gran diferència amb molts municipis vinícoles de l’Alt Empordà, que sí van crear grans cooperatives.
[[frase]]
Per això Calonge i Vall-llobrega conserven unes vinyes úniques, petites i fragmentades. No utilitzen insecticides, que podrien crear desequilibris ecològics en el seu entorn de policultiu. No utilitzen cap producte per matar les herbes entre línies de ceps, només llauren i trabuquen la terra. I cultiven prop d’una quarantena de varietats de raïm, moltes d’elles exclusives d’aquesta zona, com la jaqué o l’abeller, perquè no han patit les limitacions de les varietats autoritzades per cap denominació d’origen, ni per l’acord conjunt dels socis de cap cooperativa.
Encara treballen els camps a l’antiga, cultivant diferents varietats de raïm juntes. Així, el cupatge es fa a la pròpia vinya, quan recullen juntes les diferents varietats de raïm, fins i tot les blanques i les negres, en el mateix moment de veimar, que és com li diuen a la verema a Calonge.
L’altra factor diferencial és que el vi premsat passa directament a les bótes de fusta vella, on es fa la fermentació de forma natural, sense cap intervenció. A d’altres llocs el procés de fermentació i cupatge es fa en dipòsits tancats, de formigó o d’acer inoxidable, i les bótes s’utilitzen només per envellir i conservar el vi. A Calonge i Vall-llobrega tot es fa a les bótes, normalment de roure o castanyer, que es deixen obertes durant la fermentació, i es pot escoltar perfectament com el vi va bullint. La fermentació és molt lenta i més llarga, de més de dos mesos de durada, ja que les bótes no superen els 22 graus al seu interior. I la clarificació es fa simplement trasbalsant el vi d’una bóta a l’altra, sense processos físics ni químics, només deixant els pòsits al fons de la bóta anterior.
Resulta un vi viu, que varia a cada bóta i que pot continuar fermentant a l’ampolla. Per això són habituals els salts dels taps de les bótes, i sobretot de les ampolles, que poden arribar a trencar-se. Per aquest motiu, aquests vins de pagès utilitzen sobretot ampolles de cava, més resistents, i a vegades reforcen els taps de suro amb taps metàl·lics.
El seu canal de venda tradicional és la venda directe en mercats i sobretot als mateixos masos, on s’hi apropen veïns dels pobles d’arreu de Girona, molts barcelonins que tenen segones residències a la zona i molts estrangers, que a més d’un vi de pagès valoren la forma de fer i la forma de viure, tradicional i natural.
A Calonge i Vall-llobrega LA FERMENTACIÓ es fa a les bótes, normalment de roure o castanyer, que es deixen obertes durant la fermentació, i es pot escoltar perfectament com el vi va bullint FOTO: LLUÍS TOLOSA
