L’Associació Catalana d’Enòlegs ha escollit quatre dels seus associats perquè triïn quins són els millors maridatges amb els àpats nadalencs.
L’aperitiu
Els quatre enòlegs es posen d’acord i tots arrencarien el dinar amb un escumós, tot i que de diferents estils.
L’enòloga del Celler Xavier Clua de la Terra Alta, Rosa Domènech, és del parer que per encetar el dinar, res millor que un cava jove, suau i fresc o bé un vi blanc de varietats com xarel·lo o picapoll del Pla de Bages. I si a l’aperitiu hi ha foie, “atreviu-vos amb una garnatxa dolça”. En canvi, l’enòleg Joan Soler es decanta per un escumós Gran Reserva, “perquè és refrescant, net, fa passar la set i culturalment tenim una associació de celebracions amb bombolles”.
Arnau Galmés, enòleg del celler de Jose Luis Ferrer i propietari del celler Galmés i Ferrer, a Mallorca, arrencaria el dinar amb un escumós o un cava rosat Brut Nature “perquè encaixa perfectament en aquest primer moment del menjar”.
Roser Amorós, enòloga assessora en cellers del Priorat i Conca de Barberà, també es decanta per un escumós, però preferiria un Ancestral de Trepat: “per què tot i que fa temps que se’n fan, ara són tendència i és un mètode d’elaboració que respecta molt el que és el vi; i de trepat, doncs perquè sóc de la Conca”, confessa.
Els plats principals
És el moment dels plats forts. Per això, cal acompanyar-los de vins intensos, però que alhora permetin gaudir al màxim dels sabors del menjar.
Soler pensa en un entrant amb amanida o marisc i l’acompanyaria amb un vi blanc de picapoll i macabeu, “són varietats complementàries que s’avenen molt bé que acompanyen de manera llarga i que poden abraçar un ampli ventall de plats”. Per un segon plat, hi posaria un sumoll “perquè els plats de Nadal ja són molt carregats, i estaria bé anar cap a vins que més frescos, més avesats a l’acidesa que no la complexitat. Vins llargs, que tinguin la capacitat d’obrir-se i donar frescor”. I afegeix que “com que les sobretaules són llargues, doncs potser hi ha oportunitat de tornar-hi”. La Rosa Domènech diu que “una garnatxa blanca, jove amb molt de cos i estructura com les de la Terra Alta aniria molt bé per aquestes menges principals”.
Amorós és del parer que el vi sigui del territori, de varietats d’aquí: “per exemple, pel primer plat, un macabeu jove amb pinzellades de moscatell perquè refresqui, un que agradi a tothom i no sigui complicat per gaudir amb el menjar”. Pel segon plat, es decanta per un vi clàssic del Priorat, “autèntic, de garnatxa i carinyena, amb criança però que respecti a fruita”.
L’Arnau Galmés també es decanta per un vi blanc pel primer plat: “un blanc amb criança de mesos sobre lies, fins i tot, amb un toc de bóta; adequat per acompanyar plats lleugers o peix”. Pel segon plat, que creu que acostuma a ser carn, preferiria un “vi negre estructurat, que busqués la màxima complexitat de la criança en bóta, de tacte en boca molt suau, taní dolç i que sigui sedós”.
Les postres
Els torrons i les neules són protagonistes d’aquest moment de l’àpat.
Josep Soler és del parer que cal acompanyar-los amb “vins dolços de garnatxa, envellits, concentrats, llaminers, amb nota de confiteria”. Hi coincideix la Rosa Domènech, que confessa que “m’agrada molt combinar els torrons amb dolços de garnatxa negra de la Terra Alta o de l’Empordà”. I fila més prim dient que “per postres més contundents, la garnatxa que sigui de l’Empordà, per més suaus, doncs una garnatxa dolça de la Terra Alta”.
La Roser Amorós es decanta per “un dolç natural, de panses o sobremaduracions; un vi que s’assequi de forma tradicional, en canyissos per exemple”. Galmés acompanyaria els torrons amb mistela “o algun vi dolç parcialment fermentat, però que tingui solera”.
La sobretaula
És el moment de la conversa, de la pausa i del descans.
Soler i Domènech coincideixen en què és el moment d’encetar una bona ampolla de vi negre. Josep Soler aniria cap a un gran vi, “com un cabernet del Bages, un vi negre potent, madur, d’anyada vella”. Afegeix que “no es tracta de beure per beure, sinó de gaudir-lo, de recordar-lo en boca; un vi que evolucioni, és el moment de beure per satisfacció, de degustar vins que només en mullar-se els llavis ja se’n tingui prou”. Rosa Domènech també es decanta per un negre, però de la Terra Alta, de la seva terra: “un bona criança negre de la Terra Alta, contundent, un vi que evoluciona al llarg del temps i que el puguis xalar durant hores i hores”.
Roser Amorós prefereix un vi ranci, “un vi d’aquells que hi ha en algunes cases, que tingui molta solera, que només que el got estigui mullat amb unes gotes, ja s’ambienti tot l’espai”. Galmés creu que “el cava per la sobretaula encaixa molt bé, però també un vi negre amb cos” i confessa que “el que em faria encetar una ampolla o una altra seria el moment i la companyia”.
En el que tots coincideixen és, per això, que els factors principals dels àpats nadalencs i que també determinaran un vi o un altre són el moment, la celebració i, sobretot la companyia.
