“El vi s’ha de fer per acompanyar el menjar, no per impressionar”, amb aquesta frase, l’exdirector tècnic i actual responsable de Bodegas Torres va il·lustrar el canvi de tendència que vol donar als vins de gamma més alta, els Vins de Finca de Torres. Segons Bobet, els vins mediterranis s’han deixat portar cap a la tendència anglosaxona de pensar-los com un objectiu en si mateixos, en contra de la visió tradicional de la dieta mediterrània en que el vi és un dels ingredients, amb tota la importància que se li vulgui donar, això sí, però que ha de combinar adequadament amb els plats. Per això s’ha de buscar l’equilibri: “els vins no han de tenir notes que sobresurtin excessivament” assegura Bobet.
I per il·lustrar aquests arguments, es van començar a servir diverses anyades dels vins de finca de Torres, ampolles que pertanyen a la reserva de la família propietària i que ahir es van posar a disposició de les160 persones que van emplenar de gom a gom la sala de l’Hotel El Palace de Barcelona on Raül Bobet va dirigir un tast vertical de diverses anyades.
Fransola 2009 i 2004
El primer en arribar a les copes va ser el Fransola, que ha tingut una evolució també en el nom. Primer es va dir “Chablis” en referència als mítics vins blancs borgonyons, després Gran Viña Sol, per finalment adoptar el nom de la finca.
Es van tastar les anyades 2009 i 2004, ambdues elaborades amb un cupatge idèntic basat en el sauvignon blanc i un 5% de parellada que segons Bobet “compensa les notes de verdor que pot tenir el sauvignon blanc, de la mateixa manera que a altres indrets es fa amb la semillon”.
El del 2009 estava excel·lent: fresc, amb les aromes de fruita tropical característiques de la varietat i matisos d’espècies molt subtils, procedents del 40% del vi que ha fermentat en bóta. En canvi, el del 2004 havia perdut la frescor, estava oxidat, potser perquè tenia menys acidesa, i malgrat ser més estructurat, no havia resistit el pas del temps. Aquest primer tasts de dos vins recents del celler donava la raó, doncs, a Bobet i la seva defensa de la frescor. Anticipant-se a les possibles crítiques que podrien atribuir la falta de longevitat d’aquest vi a l’ús d’una varietat forana i originària d’un clima més fred, Bobet va assegurar que “parlar de varietats és menysprear la vinya” i va fer referència a l’altura sobre el nivell del mar de la Finca Fransola, situada a la zona muntanyosa al sud-est d’Igualada, que segons Bobet compensa la major calidesa del clima penedesenc.
Milmanda 2008, 2003 i 1997
Abans de tastar aquests monovarietals de chardonnay, el responsable de Torres va explicar que la imatge de la varietat chardonnay està molt castigada perquè s’ha plantat en indrets poc adients, massa fèrtils, i perquè habitualment s’ha elaborat potenciant-li els trets més evidents, fent-li fer totalment o parcial la fermentació malolàctica que li potencia les aromes de mantega i li treu acidesa. Altres enemics de la varietat, segons Bobet, són l’excés d’alcohol i de fusta, dues característiques que difuminen les característiques del terroir. En sòls pobres i reduint la productivitat, el chardonnay fa grans més petits en que hi ha més proporció de pell per quilo de raïm i per tant perd la “neutralitat” que se li atribueix al chardonnay català i guanya en expressivitat.
Quant a la calidesa de la finca Milmanda, a la Conca de Barberà a tocar el monestir de Poblet, Bobet va explicar que les grans diferències de temperatura dia/nit i un bon treball a la vinya, compensen aquest fet.
El del 1997 presenta un color d’or vell, i aromàticament ha evolucionat cap a la fruita molt confitada, el moniato i les orellanes i si bé ha perdut en frescor, ha guanyat en complexitat. A la boca no és gaire estructurat, “va ser una anyada molt plujosa” segons Bobet. Tot i això, segueix essent un vi molt interessant per als aficionats encuriosits.
El del 2003, en canvi, està en plena forma, estructurat, dens, amb el torrat de les bótes més marcat, i tot i això, viu i fresc, malgrat procedir d’un any càlid.
El 2008 impressiona, equilibrat i elegant, alhora que dens i potent, sense les aromes puerils i dominants de pinya dels chardonnay més intranscendents, sinó amb una complexitat en que aquesta mateixa pinya es combina de forma polièdrica amb el pa de pessic, la mantega, notes de llevats i torrat molt lleu i amb un pas per boca ferm, vellutat i de final fresc.
I els negres
En aquest és on es veu més clara la tendència actual a la concentració, els vins madurs i amb més grau i on per exemple, dels 12-12,5º Alc dels vins dels anys setanta s’ha passat als 14 o més dels actuals.
Del Mas La Plana, el gran cabernet sauvignon de la casa, es van poder tastar les anyades de 1976 (encara anomenat Gran Coronas Mas La Plana), el del 1989 i el 2007.
En el del 1976, les aromes de vernís, d’hidrocarburs, dominaven un final de tinta xinesa, complex i encara fresc en boca, on la finor recorda els grans clàssics bordelesos més que la potència mediterrània. Un exemple de longevitat, que es veu palès en el color, d’intensitat mitjana, però encara robí i només lleugerament oxidat cap els tons teula.
Més torrat de bóta i encara més finor al del 1989, que també aguanta el color ben viu, malgrat una intensitat que en un vi modern es consideraria tirant a baixa. El pas dels anys ha afegit complexitat i encara ha afinat més un vi que ja devia tenir molt marcat aquest tret en origen.
El del 2007 és una altra cosa, ni millor ni pitjor, però en tot cas, ben diferent. El color és intens, cobert, de cirera madura amb voraviu de robí. A les aromes hi esclata la fruita madura, llaminera, però no ens enganyen, un cop a la boca, té el punt de nervi, de mala bava, que s’espera d’un cabernet. Tot i això, està en una altra divisió, més a prop de la força llaminera d’una garnatxa prioratina que de l’aspror més agressiva dels cabernets penedesencs i amb més elegància, malgrat que menys que les anyades anteriors. I és que els 14º comparats amb els 12,5 marquen diferències.
El següent va ser el Reserva Real, del que només se n’elaboren unes 5.000 ampolles que es venen a uns 120 euros. D’aquest n’hi va haver disponibles dues anyades, la del 1998, que va ser la primera que es va elaborar i la del 2007, l’última en sortir a la venda. El cupatge s’escapa de l’estil monovarietal dels anteriors i amb una mescla de cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc es correspon més al perfil bordelès tradicional.
El del 2007 és de color intens i cobert i reflex de robí. Les aromes combinen les baies de bosc vermelles i negres, gerdons i móres, fresques, amb notes subtils de clau d’espècia i deixos balsàmics de bergamota. A la boca té cos, nervi i és intens malgrat ser rodó.
Un grau menys (13,6) al del 1998, anterior encara a la forma de fer del segle XXI en que la concentració ho ha estat tot. Enamora, impressiona i convenç amb un equilibri impecable entre força i finor, entre la fruita llaminera -lleument confitada pel pas dels anys- i la complexitat de la criança, és d’aquells vins que desperten unanimitat i agraden tant els experts com els que només volen un vi el més agradable possible, un vi que es pot beure tant a copes fora d’hores com acompanyant plats de tota mena.
Per acabar, es van destapar ampolles de Grans Muralles de les anyades 2006 i 1996. Aquest és un cupatge únic, en que Torres vol posar al màxim nivell el fruit del treball de recuperació de varietats tradicionals catalanes que està desenvolupant des de fa molts anys: monestrell, garnatxa, garró, samsó i carinyena de la finca situada als peus de les muralles que protegien Poblet. Al presentar-lo, Bobet va haver de fer la precisió, sense embrancar-s’hi gaire, que el samsó del cupatge és la varietat que en francès s’anomena cinsaut (que es pronuncia gairebé igual que samsó en català), diferent de la carinyena, que també forma part del cupatge i a la que darrerament de forma absurda s’està anomenant samsó per no emprar el nom carinyena, protegit per la DO aragonesa Cariñena.
Bé, el pitjor enemic d’aquest darrer vi és la seva originalitat, la falta de vins amb cupatges similars amb que comparar, la falta de referències en el consumidor. Una cosa ben absurda si es té en compte que és l’únic elaborat íntegrament amb varietats catalanes. El del 2006 és de color d’intensitat mitjana per tractar-se d’un vi actual i avança la vitalitat amb un reflex violaci, poc freqüent en un vi amb una mitjana de 18 mesos de criança en bóta (la durada s’adapta a les característiques de cada varietat). És, lògicament, el de caràcter més mediterrani, més dens, però no el més llaminer i presenta matisos més rústecs, de sotabosc i d’herbes aromàtiques que es combinen amb la fruita. Entre les dues anyades també hi ha diferències de concepte que es palesen en la diferència de grau: 14 en el del 1996 i 14,7 en el del 2006. Tot i això, el del 96, malgrat haver perdut el reflex lilenc, manté la frescor i promet uns quanta anys més d’evolució favorable en ampolla.
I les conclusions
Finalment Raül Bobet, va explicar que la major part d’aquests vins de gamma alta es comercialitza a mercats tan llunyans com els EUA, i més recentment, la Xina, quan el més lògic per un producte com el vi, tan íntimament relacionat amb el territori, seria la venda local.
Unes paraules que empenyen a la reflexió: en un moment en que es defensen els productes de Km 0 i la gastronomia basada en els aliments de proximitat, quin sentit té enviar a l’altre punta del món els nostres millors vins i consumir-ne d’altres de terres llunyanes, que no aporten cap avantatge de qualitat?
MÉS DE 160 PERSONES VAN EMPLENAR EL SALÓ DE L’HOTEL EL PALACE DE BARCELONA FOTO: BODEGAS TORRES
LES AMPOLLES D’ANYADES VELLES PROCEDIEN DE LA RESERVA DE LA FAMILIA TORRES FOTO. BODEGAS TORRES
