!–akiadsense–>
És el primer cop en els últims sis anys que el ‘Vigneron de l’année’ de la revista Omnivore no és francès. Aquest 2020 i en ple confinament aquesta publicació ha triat Ton Rimbau del celler Porcellànic per donar-li aquest títol.
Omnivore és una publicació en paper però que per la crisi de la Covid-19 ha sortit via online. La trobareu seguint aquest enllaç. I és precisament en aquest número on hi trobem un reportatge sobre la feina de Rimbau. Es parla de vins “connectats amb la natura” i ell mateix es defineix com a “permaviticulturor”: el que cuida les persones, la resta de la natura i té present els drets sobre el planeta de les properes generacions.
Des de Vadevi hem parlat amb ell sobre aquest reconeixement. Rimbau està content. Diu que no és molt amic d’aquest tipus de premis, però “si han de nomenar algú que que sigui jo” explica rient. També es lamenta que la feina que fa tingui més reconeixement a fora que no pas a Catalunya però així i tot valora molt els que creuen en la feina que fa.
Precisament per la singularitat d’això que ell anomena permaviticultura que té clar que és el futur, no sempre tothom l’entén. Per Rimbau “són els cellers grans els que haurien de liderar el canvi i no els petits, ells ho podrien fer amb força. Si aquesta gent volgués, tot això es pararia de cop”. I quan diu “tot això” es refereix a una viticultura amb tractaments químics, fins i tot amb els productes permesos en l’agricultura ecològica “amb això d’ecològic no anem enlloc” assegura. I la seva prova del cotó és si es pot menjar en cullera.“>
A la seva vinya hi posa alls per exemple, (que la seva mare no sempre l’entén, li ajuda bullir-los i preparar-los) aigua de mar i fa proves amb productes com sèrum de la llet, el xerigot. I es pregunta: “jo qualsevol d’aquest productes me’ls puc menjar en cullera i no em passarà res, es pot fer el mateix amb el coure o amb el sofre?”. És la seva prova del cotó.
Radical i contundent en les seves afirmacions diu que “un vi no pot ser un gran vi si està contaminat” i té molt clar que des del primer moment ha anat a contracorrent, “el meu pare treballava unes vinyes sense una sola herba, i ara en pots trobar més de 400. Algun veí em diu, ‘ai, si el teu pare et veiés’, com si estigués fent una cosa malament”.
Ton Rimbau sent que està de pas “sóc un administrador de pas, que estaré 50-60 anys, un temps parcial, perquè la terra quedarà. I si ens ho carreguem hi perdem tot”. I com a desig explica “em faria il·lusió que més gent no contaminés…”.
