La criança d’un vi és molt més que un procés tècnic: és la seva memòria, la petjada que deixa el temps, el diàleg entre el raïm i el recipient que l’acull. A Catalunya, terra de contrastos climàtics i varietats de raïm molt diverses, la manera com un vi madura té un paper fonamental en la seva personalitat final. Des de les botes de roure més clàssiques fins a ous de formigó o àmfores de terrissa recuperades de la tradició ancestral, les opcions són variades i cada vegada més creatives.
A Catalunya, la criança no és només un pas tècnic, sinó un llenguatge amb el qual cada elaborador explica una història diferent. El clima mediterrani, les varietats autòctones com la garnatxa, el xarel·lo o el sumoll, i la diversitat de territoris fan que les possibilitats siguin gairebé infinites.Els consumidors cada vegada mostren més interès per entendre què significa “criança” més enllà de l’etiqueta. Saber que un vi ha passat per àmfora, foudre o dipòsit de formigó ens dona pistes sobre la seva textura, aromes i potencial d’envelliment. Al final, més que triar entre fusta, formigó o terrissa, el que compta és que la criança sigui coherent amb el raïm, el territori i la intenció de qui el fa. Catalunya, amb la seva barreja de tradició i innovació, té molt a dir… i a beure. Des de Vadevi explorarem les criances més habituals a Catalunya, les seves característiques i com influeixen en el perfil aromàtic i gustatiu del vi, amb exemples de zones on s’empren habitualment.
Criança en bota de roure: el clàssic atemporal
El roure, especialment el francès i l’americà, continua sent l’eina més reconeguda per afinar i transformar els vins catalans. La criança en bota aporta microoxigenació lenta, suavitzant els tanins en els vins negres i afegint complexitat aromàtica.
- Roure francès: sol donar notes fines de vainilla, espècies dolces i un toc torrat subtil. És habitual en vins de gamma alta de zones com el Priorat, el Montsant o el Penedès.
- Roure americà: aporta aromes més marcades de coco, vainilla i dill, amb una presència més evident de la fusta. Encara és present en alguns negres del Penedès o del Pla de Bages, especialment en elaboracions inspirades en estils clàssics.
La durada de la criança pot variar molt: des dels 6-8 mesos en vins joves amb un toc de fusta fins als 18-24 mesos en criances llargues. A Catalunya, molts elaboradors combinen botes de diferents usos i mides per buscar l’equilibri entre fruita i fusta.
Criança en botes grans o foudres: volum i frescor
Les botes grans (de 1.000 a 5.000 litres) o foudres permeten una maduració més lenta i menys marcada per les notes de fusta. Són ideals per conservar la frescor i la tipicitat del raïm, especialment en zones on es vol expressar més el caràcter del terrer que no pas la influència del roure. Aquest format és especialment comú en elaboracions del Penedès, el Montsant, l’Empordà i la Conca de Barberà, tant en vins negres com blancs. El resultat és un vi amb tanins més polits i una expressió més directa de la varietat.
Ous i dipòsits de formigó: microoxigenació i energia natural
Els ous de formigó s’han convertit en una de les tendències més visibles de la darrera dècada a Catalunya. La seva forma ovalada crea corrents naturals dins del vi, mantenint les mares en suspensió i aportant volum i textura sense influència aromàtica de la fusta. A més dels ous, també s’utilitzen dipòsits de formigó en forma de cub, que ofereixen característiques similars pel que fa a la microoxigenació i la neutralitat aromàtica, però amb una gestió més fàcil en l’àmbit d’emmagatzematge i neteja. Aquests recipients s’empren tant en vins blancs com negres, amb presència destacada en zones com el Penedès, l’Empordà i la Terra Alta. Els vins criats en formigó solen mostrar frescor, estructura i una boca més ampla.
Àmfores i terrissa: un pont amb la història
L’ús de recipients de terrissa per criar vi és una tècnica mil·lenària que ha viscut una recuperació gràcies a la influència dels moviments de vins naturals i de mínima intervenció. L’àmfora és lleugerament porosa, i això permet una microoxigenació suau i aportant un toc mineral o terrós. Aquest tipus de criança és especialment present en la Terra Alta, el Montsant, l’Empordà i el Penedès. En vins negres ajuda a preservar la fruita pura, mentre que en blancs i rosats aporta tensió i frescor.
Criança sobre mares: frescor i untuositat en blancs i escumosos
En vins blancs i escumosos, la criança sobre lies fines (sur lie) és una pràctica molt estesa a Catalunya, especialment en denominacions com Penedès, Alella o Costers del Segre. Les lies aporten untuositat, estabilitat i notes de brioix o fruits secs, depenent del temps de contacte. En el cas dels escumosos de llarga criança, aquest contacte pot prolongar-se durant anys, donant com a resultat vins cremosos, complexos i amb gran capacitat de guarda.
Criança oxidativa: el caràcter del temps i l’aire
Encara que menys habitual en vins secs, Catalunya conserva tradicions de criança oxidativa en vins dolços o rancis, especialment a l’Empordà, el Priorat i la Terra Alta. Aquest estil implica una exposició controlada a l’oxigen, que genera aromes de fruits secs, melassa i espècies. En alguns casos, la criança comença amb el vi en damajoanes de vidre exposades a la llum i la calor, i després continua en bota durant anys, aconseguint una concentració i intensitat úniques.
La combinació de criances: l’art d’hibridar tècniques
Cada cop més, els elaboradors catalans combinen diferents tipus de criança per aconseguir complexitat. Un vi pot passar uns mesos en formigó per guanyar textura, posteriorment uns quants mesos en bota gran per arrodonir tanins, i finalment un període en ampolla abans de sortir al mercat. Aquesta pràctica és habitual en zones com el Penedès, el Montsant i l’Empordà, i respon a la voluntat d’aconseguir vins equilibrats que combinin estructura, frescor i expressió varietal.
