Si alguna vegada has assistit a un tast de vins, potser t’has trobat amb un sommelier que descrivia la copa amb frases sorprenents: “té notes de cuir vell”, “aroma de fruita de bosc madura amb un toc làctic” o fins i tot “recorda un llapis acabat de fer punta”. I segurament t’has preguntat: de debò estem parlant d’un vi? O és que els sommeliers ens hem inventat un llenguatge secret per fer-ho tot més complicat?
La realitat és que el vi és tan complex i ple de matisos que, a l’hora de posar-hi paraules, acabem recorrent a un vocabulari gairebé poètic. No és que hi hagi cuir dins la copa ni que algú hi hagi posat un tros de grafit. El que fem és buscar referències olfactives o gustatives conegudes que ens ajudin a comunicar sensacions molt concretes.
Per què parlem així?
El nostre cervell reconeix milers d’aromes, però posar-los en paraules no és fàcil. La memòria olfactiva és molt poderosa: una olor ens pot transportar a la infància, a una excursió pel bosc o a la cuina de l’àvia. Quan diem que un vi “recorda a melmelada de maduixa” no volem dir que en porti, sinó que la combinació d’aromes que ens arriba ens evoca aquella experiència.
És un llenguatge que funciona per associació, no per literalitat. El vi és raïm fermentat, però segons el sòl, el clima, el tipus de llevats i l’envelliment, pot expressar tota una paleta que va molt més enllà de la fruita.
Algunes de les expressions més habituals
- Aromes afruitats: Quan diem que un vi és afruitat, pot anar de la frescor d’una poma verda fins a la dolçor d’un préssec madur. Els vins blancs joves solen tenir fruita blanca o tropical; els negres joves, fruita vermella o negra. Si el vi ha evolucionat, passem a parlar de compotes o melmelades.
- Notes florals: La flor de taronger, la rosa o la violeta apareixen en molts vins, sobretot blancs i negres elegants. No vol dir que hi hagi flors dins l’ampolla, sinó que alguns compostos aromàtics recorden aquests perfums.
- Tocs especiats: La vainilla, el clau, la canyella o el pebre són descripcions comunes, sovint lligades a l’envelliment en fusta. El roure allibera aromes que evoquen aquestes espècies.
- Cuir o tabac: Aquí entrem en el terreny que pot fer arrufar el nas a més d’un. El cuir, el tabac o fins i tot la fusta humida són descriptors típics de vins negres envellits, sobretot quan l’oxidació i la criança han aportat notes més “terrestres”. No vol dir que el vi faci olor de sabata vella, sinó que transmet una sensació càlida, de maduresa.
- Mineralitat: Potser un dels termes més discutits. Quan diem que un vi és mineral, no estem bevent pedres. Parlem d’una sensació que pot recordar la pols de guix, la pissarra mullada o fins i tot l’olor de terra després de la pluja. És una manera de transmetre frescor, tensió i profunditat.
- Descriptors sorprenents: Aquí és on el llenguatge es fa més creatiu: “llapis de mina”, “pètals marcits”, “iogurt natural”, “sang de ferro”, “pólvora”… Són associacions que poden sonar excèntriques, però que per qui ha tastat molt sovint resulten útils per diferenciar vins.
No hi ha una escola secreta que ens ensenyi a dir “fruita vermella” en lloc de “fresa”. El que fem és entrenar la memòria olfactiva. Olorar fruites, flors, espècies, fustes… i després, al tast, identificar si algun d’aquests records apareix a la copa. Per això molts sommeliers treballen amb caixes d’aromes, petites ampolletes que concentren essències de cafè, mel, pebre o regalèssia, i que serveixen per educar el nas.
Amb el temps, cada sommelier es construeix el seu propi diccionari. Alguns són més tècnics, altres més poètics. I aquí apareix el debat: cal fer servir un llenguatge planer, perquè tothom entengui el que diem, o mantenir el detall, encara que sembli extravagant?
Traduir el vi perquè tothom l’entengui
Una de les missions dels que ens dediquem al vi és fer-lo proper. Si diem que un blanc té “notes de flors blanques” i algú no sap què vol dir, potser no li diu res. Però si diem “recorda al perfum del ram de Sant Jordi” potser és més fàcil de captar. El llenguatge del tast és una eina, no un obstacle.
El vi és gaudi, i descriure’l hauria de servir per compartir sensacions, no per aixecar barreres. Per això, cada vegada més sommeliers intentem combinar els descriptors clàssics amb exemples del dia a dia: un vi pot fer olor “com quan obres una bossa de conguitos”, o tenir una textura “tan suau com un iogurt cremós”.
El tast, al final, és subjectiu
Cal dir-ho clar: dues persones poden tastar el mateix vi i descriure’l de manera diferent. Un detectarà la pruna, l’altre la cirera. I tots dos tindran raó, perquè el que compta és la percepció personal. El llenguatge del tast no és una ciència exacta, sinó una convenció compartida que ens ajuda a posar nom allò que sentim.
L’encant de parlar de vins
Potser mai aconseguirem que tothom senti “el grafit” o “la pólvora” en un vi. Però el valor d’aquests descriptors és que ens obliguen a parar atenció, a pensar i a connectar amb records. Quan un vi et fa dir “això em transporta a les excursions de petit” o “em recorda l’armari de l’àvia”, vol dir que està fent la seva màgia.
El llenguatge dels tastos és, al cap i a la fi, un pont entre la copa i les emocions. Pot sonar boig, sí, però és una manera de donar forma a l’invisible. I quan ho compartim, el vi deixa de ser només una beguda: es converteix en una experiència compartida, plena de paraules, records i complicitats.
