Miquel Martín: “Vinyoli va madurant i interioritza el vi, que passa a formar part de l’ànima del poeta”

ENTREVISTA | L'escriptor empordanès parla amb Vadevi sobre la relació del poeta Joan Vinyoli i la seva obra, de gran potència lírica, amb el vi i tot el que s'hi relaciona

L’escriptor empordanès Miquel Martín i Serra (Begur, 1969), a més de la seva obra narrativa, ha esdevingut un dels grans estudiosos de l’obra del poeta barceloní Joan Vinyoli (1914-1984). Enguany, Vibop Edicions li ha publicat “Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi”, un petit assaig on recorre l’obra del poeta i com el vi, en tot el seu camp semàntic, pren un paper molt important.</em”>

– “Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi” és una plaqueta dedicada a la presència i el significat del vi en l’obra del poeta. D’on va sorgir, aquesta idea?

Tot plegat va començar amb una trobada amb la Montse Serra, de l’editorial Vibop, fa uns tres anys. Per un article que ella estava preparant vam parlar de Vinyoli i en algun moment m’ho va insinuar. No va ser fins l’any passat, però, que tot plegat es va convertir en una proposta ferma i formal i la vam tirar endavant.

– Ha seguit el rastre del vi en tota la seva magnitud i plenitud de significats, de la vinya al got.

La idea era fer un recorregut per la vida i l’obra de Joan Vinyoli amb el vi de fil conductor, i per això hi ha tot d’elements relacionats amb el vi que prenen un valor metafòric i permeten entendre com era Vinyoli i quina recerca feia quan escrivia aquests poemes.

– D’altra banda, el vi com a camp semàntic obre la porta a un món, ara gairebé desaparegut, on aquesta beguda era omnipresent, de la feina a l’esbarjo.

Sí, i és molt curiós i molt interessant veure el procés de com el vi s’introdueix i evoluciona en la poesia de Vinyoli. Al principi és un element molt vinculat a la natura, el paisatge i la feina: els pagesos, la vinya, la verema, el treball, el producte en sí, fruit d’un pacte amb les estacions… A mesura que Vinyoli va madurant, interioritza el vi, que passa a formar part de l’ànima del poeta, de la seva psicologia, i adquireix unes connotacions més àmplies: com a consol, com a poció màgica, com a narcòtic o sedant… Al final de la seva carrera el vi també esdevé una metàfora del coneixement, de la saviesa adquirida al llarg dels anys, del procés com s’ha aconseguit i de tot que s’ha guanyat.

– L’embriaguesa també hi és present, una vessant del vi que sovint es vol oblidar i que, en aquest sentit, connecta Vinyoli amb poetes com Baudelaire, per exemple.

Si és clar, el vi i els seus efectes han estat tractats des de sempre en la poesia, a casa nostra a més de Vinyoli també tenim J. V. Foix, Sagarra, Carner, Maria Mercè Marçal, Carles Fages de Climent… El vi en la poesia està molt lligat a l’embriaguesa pels seus efectes màgics i reveladors. No fa que es perdi el contacte amb la realitat sinó més aviat al contrari, fa que el poeta vagi al fons de les coses, vegi més la bellesa. L’allibera de les càrregues de la vida quotidiana i fa la funció d’un catalitzador o d’una poció màgica.

El poeta Joan Vinyoli

El poeta Joan Vinyoli | Cedida

– La taverna també és un lloc molt important.

És clar! És l’espai on compartir, el punt de trobada, el lloc on desinhibir-se. També era on anava a llegir, a escriure i a corregir. Les tavernes i els bars tenen molta importància com a espai de llibertat. Hem de pensar que Vinyoli va perdre el pare quan només tenia cinc anys i que, per ajudar la seva família, dels setze als seixanta-cinc va estar tancat en una feina que no el satisfeia en absolut perquè necessitava els diners. Així, el bar, o la taverna, podien ser un refugi on poder gaudir de la llibertat i de compartir amb altres persones aquests efectes del vi que comentàvem.

– El got i la copa, com a recipients, també són simbòlicament molt presents.

No només això sinó que són símbols gairebé antagònics. La copa representa la infinitud, la immortalitat, o pren un sentit d’unió mística. En canvi el got, més quotidià i més senzill, serveix per mostrar el pas del temps. Els “gots buits”, com si ja se n’hagués begut el contingut, són com haver pres glops de vida i arribar un moment on ja no queda gairebé res. De la mateixa manera, les gerres representen la fragilitat de la vida, que es pot trencar amb només un cop i que, encara que es recomposi, mai no queda igual. Vinyoli, a més, també fa servir les bótes i el celler, i quan ho fa és en un sentit de viatge interior: és on es guarden els records, les vivències i, de manera semblant al got, quan veu que ja no hi queda res és perquè s’ha begut tota la vida.

Miquel Martín i Serra

Miquel Martín i Serra | M. M. C.

– Malgrat aquesta potència, fins fa relativament poc no se li havia fet gaire cas, a Joan Vinyoli.

Fins el 2014, que es va celebrar l’Any Vinyoli. De fet ell mateix, en vida, ho va patir molt. Tenia un compromís molt gran amb el que feia, en cos i ànima, però no va tenir el reconeixement de la crítica oficial ni de certs sectors influents de la política i de l’àmbit cultural, malgrat que poetes de la categoria de Salvador Espriu, Carles Riba o Marià Manent de seguida s’havien adonat de la seva vàlua. Cap al final de la seva vida es va sentir deixat de banda, menystingut, tot i que recordava que ell no havia fet res més que deixar-se endur per la seva feina. En aquest sentit, considerava que havia pagat per la seva independència i la seva manera de ser.

– Potser és això el que el fa, avui, molt reivindicat pels poetes més joves.

Això ja passava quan Vinyoli encara era viu, els poetes més joves que ell el tenien molt en compte i continua sent un referent a dia d’avui. Crec que és perquè té una autenticitat que altres poetes no tenen. Es mostra tal com és: ignorant, vulnerable… no hi ha ni màscara ni posat, la seva poesia és plena de veritat i a la generació de poetes més joves els ha arribat amb molta força no només per la seva força lírica immensa sinó també per la seva manca d’hipocresia.

Nou comentari