El món del vi està ple d’històries, tradicions i costums que han passat de generació en generació. Algunes tenen una base real, però moltes altres s’han convertit en autèntics mites que es repeteixen sense que ningú els qüestioni. Qui no ha sentit mai que el vi negre s’ha de servir sempre a temperatura ambient? O que un vi amb tap de rosca és de baixa qualitat? O que els vins com més vells, millor? La realitat és que el sector vitivinícola ha evolucionat molt durant les últimes dècades. La tecnologia, la recerca i el coneixement enològic han desmuntat moltes d’aquestes creences, però encara continuen molt presents entre els consumidors. Aquests són deu dels mites més habituals que convé deixar enrere per gaudir del vi amb una mirada més oberta i, sobretot, més encertada.
El preu no sempre determina la qualitat
El primer mite és probablement el més estès: pensar que un vi car serà necessàriament millor que un de més econòmic. És cert que elaborar alguns vins implica costos molt elevats —vinyes velles, rendiments baixos, llargues criances o produccions molt limitades—, però el preu també està condicionat pel prestigi del celler, la demanda, el màrqueting o fins i tot l’exclusivitat.
Avui és perfectament possible trobar vins excel·lents per menys de 15 euros, igual que també existeixen ampolles de més de 100 euros que no emocionaran tothom. La qualitat és important, però el gust personal encara ho és més. Un altre error molt habitual és pensar que tots els vins milloren amb els anys. La realitat és justament la contrària: la majoria dels vins del mercat estan elaborats per ser consumits durant els primers anys de vida. Només un percentatge molt petit està pensat per evolucionar durant dècades. Si guardem massa temps un vi jove, probablement perdrà la seva frescor, la fruita i l’equilibri.
També és fals que el vi negre sempre s’hagi de servir a temperatura ambient. Aquesta recomanació va néixer quan les cases europees tenien temperatures interiors d’entre 16 i 18 graus. Avui, a l’estiu, moltes llars superen fàcilment els 26 o 27 graus, una temperatura excessiva que accentua l’alcohol i amaga la fruita. La majoria de negres s’expressen molt millor entre els 15 i els 18 graus, mentre que els negres més lleugers poden gaudir-se fins i tot una mica més frescos.
Un altre mite molt arrelat assegura que el vi blanc només acompanya peix i el negre només carn. Les harmonies gastronòmiques són molt més complexes. Hi ha blancs amb criança capaços d’acompanyar carns blanques, arrossos intensos o fins i tot alguns plats de caça menor. De la mateixa manera, negres joves i amb poca estructura poden funcionar perfectament amb peixos grassos com la tonyina o el salmó. L’important no és el color del vi, sinó el seu cos, l’acidesa, els tanins i la intensitat del plat.
Ni el tap ni el color expliquen tota la història
Molta gent continua associant el tap de suro amb la qualitat i el tap de rosca amb vins econòmics o de poca categoria. La realitat és molt diferent. Països amb una enorme tradició vinícola com Austràlia o Nova Zelanda utilitzen massivament taps de rosca fins i tot en vins d’alta gamma. Aquest sistema garanteix una excel·lent conservació, evita el conegut “gust de suro” i ofereix una evolució molt estable del vi. El tipus de tancament no defineix la qualitat del contingut. També és habitual sentir que un vi molt fosc serà més potent o de millor qualitat.
El color només és una característica visual que depèn de la varietat de raïm, del tipus de vinificació o del temps de maceració. Existeixen vins molt concentrats amb tonalitats relativament clares i vins molt foscos que resulten lleugers i senzills. El color, per si sol, no diu gairebé res sobre la qualitat. Un altre mite és pensar que tots els vins necessiten respirar abans de consumir-los.
La decantació només és recomanable en alguns casos concrets: vins molt joves i tànnics que necessiten oxigenar-se o vins molt vells amb sediments. La gran majoria de vins actuals simplement necessiten obrir-se uns minuts dins la copa. De fet, una oxigenació excessiva pot perjudicar vins delicats o molt aromàtics.
També hi ha qui creu que si una ampolla té sediments significa que està espatllada. En realitat, és exactament el contrari. Molts vins de qualitat, especialment els que no han estat filtrats de manera agressiva o han envellit durant anys, poden presentar petits sediments completament naturals. Només cal decantar-los si es vol evitar que arribin a la copa.
El millor vi és el que més t’agrada
Una altra creença molt estesa és pensar que només els experts poden entendre el vi. És evident que la formació ajuda a identificar aromes, defectes o estils d’elaboració, però gaudir del vi no requereix cap títol. Ningú necessita saber descriure notes de sotabosc o regalèssia per saber si un vi li agrada o no. El vi és, abans que res, una experiència sensorial i emocional. El coneixement amplia aquesta experiència, però no la condiciona.
Finalment, hi ha un mite que probablement resumeix tots els anteriors: existeix un “millor vi”. La resposta és senzilla: no. Existeix el millor vi per a cada persona, per a cada moment i per a cada àpat. Un gran reserva pot resultar extraordinari en un sopar especial, però un blanc jove i fresc pot ser infinitament més satisfactori en una terrassa un migdia d’agost. No hi ha vins universalment millors, sinó vins més adequats per a cada situació.
El món del vi és molt més ric quan abandonem els prejudicis. Atrevir-se a tastar sense mirar el preu, descobrir regions poc conegudes, provar varietats diferents o donar una oportunitat a vins amb tap de rosca és la millor manera d’aprendre. Al capdavall, el vi no és una competició de coneixements ni una demostració d’estatus. És cultura, paisatge, persones i emocions embotellades. I com més mites deixem enrere, més lliurement podrem gaudir de tot el que una copa ens pot explicar.
