Diuen que és una de les millors pel·lícules de tots els temps. Una trilogia fascinant, hipnòtica. Possiblement, la millor sigui la segona part. És El Padrino. Una de les històries on el menjar i el vi van paral·lels al relat cinematogràfic. Un tracte delicat del menjar i del vi. Tenen el seu protagonisme precís i magnètic.
“Ara m’agrada més el vi que mai i… n’estic bevent massa” , comenta el gran Vito Corleone mentre dona les darreres instruccions al seu hereu, Michael, el futur Don quan don Vito falti. “Et fa bé, papa”, li respon el fill. És una escena treballada i intensa que resol part de la trama futura. El vi és rosat. L’ampolla dreta i prominent s’aixeca sobre una tauleta entre els rostres del pare i fill. El pare amb camisa gris cordada fins el darrer botó. El fill, vestit italià amb corbata desfeta. Acompanyen el vi amb una mena d’olives arbequines que rosseguen amb calma.
L’entorn és un hort. El jardí favorit d’un jubilat que somia cada nit en amanir un tomàquet que ha conreat ell mateix. Un jubilat dur que ha fet fortuna amb la sang i la lleialtat. Beuen el vi en copes, sense luxes. De fet, agafen la copa pel got i no pas per la tija. Seuen en cadires de vímet com les que va fer famoses l’erotisme ‘setentero’ d’Emmanuel. Enraonen del futur. De qui serà el traïdor, de com el descobrirà i qui hi ha al darrera de l’assalt final. Com tornar al poder.
L’escena és un veritable manual d’instruccions per entendre com el seu fill, un heroi de guerra, vidu, i amb estudis universitaris abandonats és que dirigirà un imperi basat en la “famosa protecció política i dels jutges” en vicis com el joc o les dones. El vi acompanya. El rosat es transforma en una mena de beguda isotònica que els permet agafar confiança, pensar i debatre. Els ensenya a esperar el temps just. Hort, frescor i relleu generacional. Tot se sintetitza en una ampolla de rosat, mentre esperen les taronges, el símbol del mal averany que Coppola va introduir a la nissaga. Vi, fins i tot, per preparar la mort.
