Una foto datada a Madrid de la façana del ja desaparegut Teatro Novedades, al popular i genuí carrer de Toledo, és un dels primers vestigis gràfics amb finalitat publicitària de la marca insígnia ‘Vermut de Reus’. La instantània va ser presa durant el primer quart del segle XX, quan aquesta beguda vivia un moment vigorós arreu de l’Estat i la capital del Baix Camp no només era el gran centre distribuïdor i exportador, sinó també el de la seva elaboració.
El tàndem Vermut i Reus va estretament lligat tant en la història recent com en l’imaginari col·lectiu. No en va s’associa la ciutat com el bressol a Espanya d’aquesta beguda especiada, malgrat que s’introduí per primer cop a través del port de Barcelona i fou aquí, al cap i casal, on van sorgir els primers fabricants al voltant de la segona meitat del segle XIX. Però Reus, aleshores, ja era un nucli emergent en la indústria vinícola i licorera, amb uns comerciants amb un profund esperit emprenedor i que no tenien temor de nous reptes. Ni tan sols a les imitacions, ja que produïen tota mena de vins per a consum propi, venda i exportacions. Fins i tot cava (o xampany com era conegut aleshores), fins que el Penedès li va prendre el relleu, cap a la dècada dels seixanta.
Els aranzels que el van fer créixer
Hi ha un moment, però, que marca un abans i un després en la fabricació del vermut a Reus, segons indica el periodista i historiador Josep Cruset. Una decisió governamental que ens transporta irremeiablement als Estats Units de Donald Trump i el seu lema ‘America First’. És a dir, mesures proteccionistes vers la indústria local mitjançant la imposició de ferotges aranzels a tots els productes estrangers. Però aquest cop, sense negociacions entremig. Fou el govern del conservador Antonio Cánovas del Castillo que el 1891, pressionat pels pagesos castellans del blat i els industrials tèxtils catalans, va decidir tancar les fronteres espanyoles a tots els productes manufacturats estrangers, especialment anglesos i francesos. Però com tota acció comporta una reacció, un any després, França va fer el mateix amb l’aranzel Méline. D’un dia per l’altre, els exportadors reusencs es van quedar sense mercat, ja que era França justament el principal comprador de vi català a granel perquè els seus camps havien quedat arrasats per la fil·loxera.
I aquí comença, segons Cruset, l’auge del vermut de Reus. En quedar-se sense mercat, els cellers es van inundar d’excedents. Alhora, els vermuts italians i francesos van esdevenir inassequibles pel seu elevat preu. Solució? Els reusencs van aprofitar els excedents de vi per especiar-lo amb donzell i altres herbes i així van inundar l’Estat amb una beguda que abans copava el Martini italià o el Noilly Prat francès.
El vermut va agafar tal embranzida que van sorgir elaboradors a dojo, exportant a Europa, el continent americà i sobretot a les colònies espanyoles d’ultramar. Hi havia fabricants amb els seus propis vagons cisterna i canonades que connectaven la fàbrica amb l’estació de ferrocarril. Es calcula que al llarg de la primera meitat del segle XX hi va arribar a haver més de 30 empreses que elaboraven unes 50 marques i tipus diferents de vermut. La fabricació i la venda es comptaven per tones i l’enriquiment d’algunes famílies va tenir la seva translació a una ciutat que bullia de cultura, assimilava els nous corrents europeus i exposava la seva efervescència en l’arquitectura.
Des d’aleshores, aquesta beguda aromatitzada es va associar indefectiblement a Reus, una marca en si mateixa que per als consumidors era, i continua essent, sinònim de qualitat i bon fer.
Del declivi al ressorgiment del vermut
Si més no, al llarg del temps el vermut no ha pogut escapolir-se de les tendències i modes de cada dècada, tampoc de la competència per l’eclosió de noves begudes. Durant el franquisme, en territoris com ara Catalunya o les Balears, el ritual d’anar a fer el vermut -acompanyat del típic variat com a tapa- no només era l’esbarjo recurrent sinó també el més assequible per a la butxaca d’aleshores.
El declivi del seu consum va començar a finals del segle passat i principis d’aquest. I paral·lelament, també la seva fabricació. Ara mateix, a la zona només es conserven tres grans productors –Miró de Masergrup, Yzaguirre i De Müller– que comercialitzen la seva marca com ‘Vermut de Reus’. Però una estratègia publicitària i de màrqueting continuada, i de la mà de l’Ajuntament de Reus i el seu Patronat, ha fet possible un ressorgiment del vermut arreu. També, com és natural, la inequívoca adaptació als gustos del públic amb el llançament de noves varietats de vermuts, fins i tot de baixa graduació, que ha tornat a posar de moda la beguda i el ritual que l’acompanya.
Malgrat no disposar de l’oficial Denominació d’Origen Qualificada, des de Reus no es vol, ni s’ha deixat, perdre una marca que lliga estretament una beguda amb una ciutat. Les accions promocionals són continuades i així s’està treballant amb la creació de la ruta europea del vermut, juntament amb la ciutat italiana de Torí i la francesa de Chambéry, que podríem definir com la triple corona del vermut. Les accions promocionals també es repeteixen arreu de l’Estat fins que fa uns anys es va aconseguir ubicar a Reus la seu de l’Associació Espanyola d’Elaboradors i Productors de Vermut, integrada per unes onze empreses que comercialitzen a l’Estat el 90% de tota la producció.
En tot cas, si hom vol conèixer l’autèntica història d’aquesta beguda i la capital del Baix Camp només cal que visiti el Museu del Vermut, al carrer de Vallroquetes, amb una col·lecció privada de més de 6.500 articles, com ara ampolles, cartells publicitaris i etiquetes. Una proesa de Joan Tapias que va començar l’any 1982 gràcies a una ampolla de Cinzano que li va regalar el seu pare. En aquest espai es donen la mà el vermut i la gastronomia i qui el visita entendrà per què Vermut i Reus podrien escriure’s junts amb una única paraula.
