Aquest dimecres dia 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus. I malgrat no ens calgui en cap cas una excusa així per poder anar a visitar-ne algun, sempre està bé recordar els llocs de culte a la cultura, història i aprenentatge que es conserven arreu del planeta.
A Catalunya, en tenim bons exemples, també vinculats al sector del vi. Sense anar més lluny, Vilafranca del Penedès té un dels centres especialitzats més reconeguts aquí i fora. De fet, en els darrers mesos s’ha parlat molt del present i futur del Vinseum en motiu de les obres d’ampliació d’un ambiciós projecte que ha d’obrir portes el 2023 a més de 3.000 metres quadrats de col·lecció, i material singular i molt divers que repassa la història de la vinya i el vi del municipi, però també d’un espectre geogràfic, històric i cultural molt més ampli.
Sigui com sigui, el cert és que estem davant d’un projecte que va camí de sumar cent anys, i que en el llarg d’aquesta trajectòria ha vist, viscut i patit situacions de tot tipus. Fem un salt enrere en el temps per recordar-los.
“El Museu de Vilafranca” -que és com se’n diu inicialment, neix per una necessitat“, explica a Vadevi Xavi Fornós, actual director de l’entitat “per la presa de consciència de la gent del municipi que existeix un patrimoni comú i que cal conservar-lo”, continua. De fet, apunta Fornos, aleshores totes les col·leccions -o “tresors”- les guardaven les nobleses i monarquies, però amb l’arribada del segle XX, aquest tipus de patrimoni de valor social i econòmic tendeix a democratitzar-se i passar a ser propietat de tots”.
L’origen real del projecte de museu sorgeix d’una exposició. L’any 1926, la intel·lectualitat local va recopilar material que els vilafranquins i vilafranquines guardaven a casa per exposar-lo públicament. I la mostra esdevé un exemple real de l’existència d’un enorme patrimoni de valor que existeix, així que es compra el Palau Reial i s’hi volca tot el contingut. Estem a l’any 1935, i un any després, ve la guerra.
Els següents anys van significar l’aturada de l’activitat cultural, i precisament també degut a la dificultat dels anys de postguerra, l’esperit lluitador dels responsables del museu va suposar un nou salt endavant pel centre cultural. L’any 1943, es va fer una gran fira de vins -la Feria de la Viña y el Vino, que es repetiria als anys 1953 i 1963- amb l’objectiu de donar un impuls i dinamitzar un sector que, com tots, havia quedat tocats pel conflicte. Paral·lelament, i amb el mateix objectiu, el museu va incorporar la mostra, Arqueología del vino, en la qual s’hi va incorporar tot de material relacionat amb el món de la vinya i el vi.
Aquella, que va néixer com a primera col·lecció dedicada exclusivament a aquesta temàtica, acabaria sent el motiu i especialitat de tot el museu.
Els següents anys del museu van seguir sent de lluita per la supervivència. El projecte sumava anys, fins que va a arribar un moment en què gairebé es va veure forçat a tancar. “Als anys 90 hi va haver una forta crisi de concepció“, recorda Fornos. “Una nova Llei de Museus establia que alguns museus rebrien subvencions i recursos, i el de Vilafranca, per sorpresa de tots, va quedar descartat”. “El museu havia envellit i no hi havia hagut un bon relleu generacional”, dirà l’actual director. Calia un canvi, una renovació, no només per adaptar-se als temps, sinó també per pura supervivència.
M. Rosa Sanabre, conservadora en cap de la nova etapa del museu, va rejovenir la institució; i després d’un ampli i profund debat intern, es va voler repensar la col·lecció i fins i tot la titularitat, que ara passaria de ser una associació privada a una fundació. Una de les primeres decisions, fou dotar el projecte d’una directora, Montse Iniesta, que va presentar “un valuós projecte de present i de futur”.
Entrem a l’any 2000, i des d’aleshores, “tot ha estat una cursa de fons, superant etapes inicials com un concurs d’arquitectura per millorar les instal·lacions, concurs per museïtzar l’espai…”, relata Fornos; i també és moment de canviar el nom i la imatge.
Al 2007 neix el Vinseum, tal com el coneixem avui dia, i segueix aquest camí de renovació integral que ha portat fins avui, en què s’està a les portes d’obrir l’ampliació d’un espai, que tindrà una àmplia col·lecció -ni de lluny de totes les peces que s’han recopil·lat al llarg d’aquests gairebé 100 anys d’història-, conservant alguns dels elements originals, com l’enorme premsa de fusta que presidirà l’entrada del nou edifici; o el mural de Xavier Nogués, que havia format part d’una taverna dins les galeries laietanes, on s’hi reflectien imatges satíriques, vinculades amb el vi, políticament poc correctes.
Un present i futur ple de reptes però també d’oportunitats, que han de convertir aquest emplaçament en el gran museu del vi de Catalunya, i un dels principals referents sectorials del món.
