Hi ha vins que semblen fets per acompanyar un plat concret, pensats per lluir al costat d’una recepta determinada, gairebé com si sense menjar quedessin a mig camí. I després hi ha una altra categoria, cada vegada més reivindicada i necessària: els vins ideals per al copeo. Vins que no necessiten menjar, que funcionen sols, que conviden a fer-ne una segona copa sense presses ni justificacions. Vins de conversa, de barra, de terrassa, de començar -o acabar- el dia amb un somriure.
El copeo no és un invent modern, però sí una manera de beure vi que connecta molt bé amb els hàbits actuals: menys formalitat, més espontaneïtat, més atenció al moment. En aquest context, el vi deixa de ser un complement i passa a ser el centre. I això obliga a pensar-lo diferent: ha de ser amable, fresc, digerible, amb una acidesa viva però no agressiva, amb poc pes alcohòlic i, sobretot, amb una personalitat que no cansi.
A Catalunya, per sort, cada vegada hi ha més projectes que entenen aquest llenguatge. Vins que no busquen impressionar amb estructura o criança, sinó seduir amb lleugeresa, precisió i honestedat. Vins que entren bé sols, sense necessitat de tapes, plats ni maridatges forçats.
Quan el vi no necessita excusa
Un vi pensat per al copeo té unes característiques bastant clares. En primer lloc, la frescor. No només en termes de temperatura de servei, sinó de sensació general: acidesa equilibrada, tensió i vivacitat. Són vins que desperten, no que saturen. En segon lloc, la facilitat de glop. No vol dir simplicitat, sinó fluïdesa: que la copa es buidi gairebé sense adonar-te’n.
També hi juga un paper important el grau alcohòlic moderat. En un context de copeo -sovint abans de sopar o en moments llargs de conversa-, un vi massa alcohòlic pot fer-se pesat. I finalment, hi ha un factor menys tècnic però clau: el caràcter. Aquests vins han de tenir alguna cosa que enganxi, una aromàtica franca, un toc salí, una lleugera amargor final o una fruita llaminera que et faci tornar-hi.
No és cap sorpresa que els blancs i els rosats siguin els grans protagonistes del copeo. Blancs joves, sovint sense fusta, amb varietats que prioritzen la fruita, l’acidesa i la sensació refrescant. Rosats secs, lluny de l’excés de dolçor, pensats més com un blanc amb color que no pas com un vi gastronòmic.
En aquest terreny, els vins amb influència mediterrània juguen amb avantatge: salinitat, herbes seques, cítrics, fruita blanca o vermella fresca. Tot allò que fa venir ganes de beure, no necessàriament de menjar. Són vins que funcionen igual de bé en una barra de ciutat que en una plaça de poble a ple estiu. Per concretar aquest estil de vi que no demana companyia, aquí van tres exemples clars de vins catalans que funcionen especialment bé per al copeo:
Abadal Picapoll – DO Pla de Bages
Un clàssic modern del vi català. Elaborat 100% amb picapoll blanc, és un vi subtil, fresc i molt elegant. Aromes de poma verda, pera i flors blanques, amb un fons lleugerament anisat. A la boca és fi, àgil, amb una acidesa equilibrada i un final net. És el típic vi que pots començar a beure sense gana i acabar repetint copa simplement perquè ve de gust.
Pardas Rupestris – DO Penedès
Un xarel·lo jove que mostra molt bé per què aquesta varietat és tan versàtil. Té nervi, frescor i una personalitat marcada per notes cítriques, herbes mediterrànies i un punt mineral. No és un vi neutre, però tampoc exigeix atenció constant: acompanya la conversa i aguanta moltes copes sense cansar. Ideal per a bars de vins on el vi és protagonista però el ritme és relaxat.
Can Sumoi La Rosa – DO Penedès
Un rosat sec, pàl·lid i directe, elaborat principalment amb sumoll. Fruita vermella fresca, cítrics i una acidesa viva que el fa molt refrescant. No busca densitat ni complexitat extrema, sinó plaer immediat. Funciona perfectament sol, ben fresc, i demostra que el rosat pot ser una gran opció per al copeo sense caure en estils ensucrats o banals.
Reivindicar els vins de copeo és també reivindicar una manera més lliure i menys solemne de beure vi. Sense fitxes de tast, sense notes excessives, sense la pressió d’haver “d’entendre’n”. Vins que no exigeixen, que acompanyen, que formen part del moment social més que no pas d’un ritual gastronòmic. Potser el futur del vi passa, en part, per aquí: per fer vins que no necessitin una taula parada, sinó una barra, una copa i una bona conversa. I en aquest escenari, el vi català -divers, fresc i cada vegada més conscient- té molt a dir.
