“Heu aconseguit vèncer la riojitis!”, arengava -des de l’escenari- Joan Gené, director general de l’Incavi. I, de fet, la festa dels 40 anys de la DO Costers del Segre ha desprès un cert to de victòria, de reivindicació i d’autoestima. La dada fonamental és que els vins de Ponent ja són la tercera DO catalana en vendes al mercat interior, una fita que no era esperable quan es va fundar, ara fa just quaranta anys.
La idea era fixar aquesta percepció d’èxit i per això el marc glamurós de la terrassa de la Llotja, a la riba del Segre, en una festa amb Meritxell Falgueras manant sota els focus, amb un vestit llarg i vermell. I per allà hi han passat quatre dècades d’història de la DO, amb els antics presidents -Magí Raventós, Xavier Farré i Tomàs Cusiné- com a testimonis de continuïtat i la institucionalitat lleidatana al complet, amb José Crespín, subdelegat del govern espanyol, Jordi Verdú, en nom de la Diputació de Lleida i Fèlix Larrosa, paer en cap de la capital. I ha estat Larrosa el més aplaudit quan ha expressat l’orgull dels vins de Ponent i, sobretot, quan ha reivindicat “més compromís per part dels restauradors del territori“.
Però el protagonista de la nit ha estat, òbviament, Isidre Ribalta. L’actual president de la DO ha reivindicat els vins de Costers del Segre com la culminació d’una feina col·lectiva: “És moment d’agrair als viticultors, als cellers i als enòlegs perquè és a la vinya i als cellers on neix tot, on el territori, la feina i la passió acaben convertint-se en els vins que avui porten el nostre nom arreu“.
Vinyes que miren cap a un riu i amb el Pirineu de fons
El cas és que la DO Costers del Segre ha aconseguit crear-se una identitat pròpia tot i ser un mosaic de territoris diferencials, tots plegats repartits al llarg del curs del riu. Al capdavall, els vins de Costers del Segre són, bàsicament, el que passa quan poses vinyes en un tros de Catalunya que no mira cap al mar, sinó cap a la Seu Vella, el riu Segre i, de fons, el Pirineu. Un trencaclosques de set peces —Pallars, Segrià, Urgell, Artesa, Raimat, Garrigues i Valls del Riu Corb— amb sòls calcaris, poques pluges i un clima continental, amb el Mediterrani lluny, però present: molta calor de dia, fresca cap a fred de nit i contrastos que fan que el raïm maduri amb nervi. En definitiva, passats els quaranta anys, la Terra Ferma fa maduresa.
