Aprofitar el temps. Aquest era l’objectiu últim dels pagesos que feien les construccions de pedra seca al moment de la seva creació. Almenys, així era al Bages on, actualment, encara hi ha milers de barraques. També s’hi conserven marges, feixes i tines, tot plegat a peu de vinya.
En el cas de les tines, per exemple, els homes de camp les col·locaven arran dels ceps per poder trepitjar el raïm allà mateix i, fins i tot, començar-hi la fermentació. Quan el traslladaven a celler, doncs, ja era vi o most i s’havien estalviat temps, viatges i pes. Sovint, les tines i les barraques es construïen a poca distància entre elles; hi havia una tina i, en un nivell més baix, una barraca que servia d’aixopluc, com a magatzem d’eines i per resguardar-hi el bestiar. Avui dia n’hi ha per tot Catalunya i a altres països mediterranis, però al Bages el nombre és sorprenent: es poden trobar al voltant de 7.000 barraques, la majoria íntegrament de pedra lligada en sec.
Així ho explica Carles Playà, president de la DO Pla de Bages que apunta que “fins i tot hi havia llocs on hi havia tres o quatre tines i tres o quatre barraques perquè els pagesos s’ajudaven entre ells a fer-les”. Ara, la vinya està a prop del celler, però “al 1890, al moment que té lloc la gran extensió de vinya al Bages amb fins a 27.000 hectàrees, com que hi havia tant cep, molt estava per força allunyat del poble o del mas on tenien el celler, i inclús n’hi havia a la muntanya” així que, diu Playà, “feien aquestes construccions que els permetien optimitzar el transport perquè, entre altres coses, el most i el vi pesen menys que el raïm”.
A banda de ser nombroses, les barraques de la comarca del Bages tenen les característiques úniques d’aquestes construccions catalanes. Compten amb el que es diu un voladís; una filera de pedres al capdamunt de la paret perquè l’aigua no malmeti les parets, una espitllera, que és un foradet a la meitat de la paret perquè entri la llum i l’aire, i bancs de pedra a l’interior.
Si bé són fàcils de trobar, no és tan senzill accedir-hi a través d’una ruta planificada. Malgrat que seria una bona oportunitat enoturística, el president de la denominació d’origen explica que la major part de les barraques amb tina estan en finques privades. A més, “gairebé sempre, la finca de propietat privada no té res a veure amb el món del vi i, per tant, no hi ha una explotació ara mateix ni de pagesia ni de viticultura” i llavors “fer entendre al propietari que s’hauria de rehabilitar i cuidar és difícil”, diu Playà. “Hi ha una feina de pedagogia perquè els propietaris i els ajuntaments corresponents s’hi impliquin i, a partir d’aquí, potser sí que es podrien rehabilitar diverses rutes”, afegeix. De fet, ja n’hi ha algunes que la mateixa DO inclou en la seva Ruta del Vi, però “podria haver-n’hi més i no es deteriorarien les que hi ha”.
En tot cas, la denominació d’origen, des que fou creada, sempre ha tingut la intenció de preservar i cuidar aquestes construccions de pedra seca. Se celebren un parell de premis associats a l’ofici de la seva conservació; els guardons ‘Viu la Pedra Seca’. D’una banda, hi ha un concurs que se celebra cada dos anys per rehabilitar i conservar les barraques de vinya ja existents i, per l’altra, un altre certamen per presentar projectes que serveixin per promocionar l’estudi, la recerca i l’educació vinculada a aquest tipus de patrimoni.
A més, duen a terme un projecte que uneix la restauració d’aquestes construccions i la inserció laboral de persones en risc d’exclusió. Amb una aportació dinerària de la Fundació “la Caixa”, Càritas Manresa i la cooperativa Senders Vius formen els participants perquè recuperin barraques i murs a través de l’ensenyament de l’ofici de marger.
També pensen en la possibilitat d’utilitzar les construccions existents per qüestions pràctiques. Entre altres propostes, fa unes setmanes, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i la DO Pla de Bages van organitzar a Manresa una jornada sobre la pedra seca sota el nom ‘Arquitectura de la pedra seca: llegat, tècnica i futur’. Amb conferències i una taula rodona, van tractar-ne el valor patrimonial, la transmissió de l’ofici de marger i les possibilitats d’aplicar aquesta tècnica a l’arquitectura actual. Com deixa clar en Carles Playà, aquella jornada “no es va tractar només de fer una feina de preservació històrica, sinó també d’intentar i pretendre executar possibles aplicacions”.
Per tal de materialitzar-ho, caldria l’aprovació o el certificat d’un arquitecte i, per tant, hi hauria d’haver unes regles a seguir que, ara per ara, no existeixen. “A França ja s’està treballant perquè les construccions de pedra seca puguin servir per qüestions quotidianes amb certes condicions”, explica Playà. I afegeix: “Les pedres s’han de posar d’una manera determinada que implica el coneixement d’un mestre marger i la confirmació d’un arquitecte”. En definitiva, si s’hagués d’utilitzar alguna infraestructura de pedra seca per usos com el d’un mur de contenció o una canalització hauria d’haver-hi uns estàndards de qualitat.
No obstant això, com destaca el president de la DO Pla de Bages, “la majoria de les barraques tenen 200 anys i encara continuen dretes sense manteniment”. La seva resistència és testimoni de l’ofici i dels coneixements amb què es van construir. Avui, conservar aquest patrimoni requereix noves tasques de restauració i manteniment, però també el compromís de preservar una part essencial de la història del territori que, en aquest cas, clarament hi és.
