!–akiadsense–>
La garnatxa en va tenir la culpa. Va ser la principal responsable del naixement d’un projecte que prendria el nom de laFou pels barrancs o passos estrets que dominen els paisatges terraltencs. Enguany, aquest celler ha celebrat una gran festa en motiu del seu desè aniversari. Els orígens? Un Ramon Roqueta (Manresa, 1980) que es va enamorar de la garnatxa mentre feia pràctiques a un celler de la regió francesa de Châteauneuf-du-Pape: “Les garnatxes, allí, m’entusiasmaven i vaig creure que la varietat s’havia de poder expressar amb la mateixa elegància a Catalunya”. En tornar a casa, va posar en marxar un projecte per a demostrar aquesta teoria. I va fer cap a Batea, a la Terra Alta.
Deu anys de laFou. Moltes felicitats!
Gràcies! Hem trobat una bona excusa per celebrar que el projecte poc a poc es va consolidant amb l’objectiu inicial: posicionar la garnatxa com una varietat amb molt de potencial i amb llarg recorregut.
Com hi fa cap un manresà a la Terra Alta?
El 2002-2003 vaig anar a estudiar a França i vaig acabar fent pràctiques a un celler de la regió de Chateneauf-du-Pape, una de zones del país veí on la garnatxa té més prestigi. La vaig redescobrir i me’n vaig enamorar. Pensava: ‘Aquesta varietat s’expressa amb una elegància i frescor úniques i té una evolució molt interessant; segur que s’ha de poder expressar de manera semblant a Catalunya’. En tornar a casa, vaig tenir clar que podia aconseguir-ho a la Terra Alta i vam decidir comprar-hi un celler.
Com van ser els inicis?
Estàvem molt il·lusionats i convençuts del potencial del projecte, i com més temps passa i més coneixem els actius del territori, més clar tenim que hem encertat. En aquell moment, al 2006, vam comprar una finca amb infinitat de terrasses, amb alçades superiors als 300 metres, vinyes velles de garnatxa blanca, garnatxa negra i peluda; i amb el suport d’en Joan Soler vam conceptualitzar el projecte sobre tres pilars bàsics: el respecte pel paisatge; un treball honest perquè la garnatxa es mostrés de la forma més autèntica; i el saber entendre i conservar les tradicions del territori on érem.
I de la verema del 2007 ja surt al mercat laFou de Batea, el primer vi del celler fet amb garnatxa negra.
Sí, vam trobar aviat la manera d’entendre la garnatxa negra i el resultat va ser molt positiu. A nosaltres ens va agradar molt i va tenir molt bona acollida al mercat. Així que vam seguir embotellant els anys següents, el 2008, 2009, 2010… La garnatxa blanca ens va costar més, però al 2011 va sortir la primera botella monovarietal. Ara, sis anys després crec que ha aconseguit un bon nivell, està fantàstica i encara li queda camí per recórrer.
Què passa amb allò que la garnatxa és oxidativa?
Les garnatxes ben treballades no tenen aquesta tendència. Durant molts anys hi ha hagut una obsessió per evitar-la; però si la treballes bé, evoluciona bé i acabes obtenint un tresor. Tenim un terroir que ofereix garnatxes fresques, que minimitzen l’alcohol… Crec que aquesta és una batalla guanyada, i ara ens hem de centrar en veure els grans resultats que pot donar l’evolució del producte ben treballat.
I mentre veieu com evoluciona, intenteu recuperar una altra varietat autòctona, el morenillo, que té encara poca presència a la zona. Forma part de l’estratègia del celler treballar només amb les locals?
Al celler –com la resta de cellers del grup- ens sentim responsables de conservar la memòria història vitivinícola de casa nostra. I què millor que fer-ho respectant cada territori i buscant la seva identitat a través de les varietats que els són pròpies i que a més poden funcionar bé. Nosaltres ja treballem el morenillo, tot i que encara és una varietat que la gent es creu poc perquè és força desagraïda. Però cal fer una aposta seriosa per recuperar-la o es perdrà.
Com definiria la Catalunya vitivinícola actual?
Diria que és una de les zones de vi més dinàmiques del món. Estem aprofundint en crear una identitat pròpia, busquem les arrels que ens són pròpies i hi apostem. No és simple teoria, és real, empíric. I això dóna molta alegria als que ens hi dediquem i ens motiva a seguir endavant, a continuar mirant, provant, emmagatzemant i veure què passa amb els nostres vins amb el pas del temps.
I això ho entén així, el mercat, el consumidor?
El consumidor està una mica despistat. Hi ha productes de molta alta qualitat, però es perd perquè vivim en un món cada cop més globalitzat. Però precisament per això, hem de prioritzar la identitat local, i no hi ha dubte que el vi s’identifica amb persones, amb paisatge, amb història d’indrets determinats. És imprescindible que hi hagi productes amb les arrels clares i apostar-hi el màxim possible.
Com es veu d’aquí a deu anys més?
Descobrint noves facetes de la garnatxa, noves evolucions; redescobrint varietats autòctones que potser ara estan en desús o han desaparegut… Em veig potser fent més vins brisats, o vins taronges, que ara estan de moda a França…. No sé, encara hi ha molt de camí a fer en el món de la viticultura, i la Terra Alta, a veure com avança, perquè encara desconeixem tot el potencial que té!
