“A finals del segle XX el model de desenvolupament vitivinícola de l’Empordà, el mateix que havia estat capaç de sortir i remuntar la crisi de la fil•loxera de 100 anys abans s’havia esgotat i era morir o renovar-se”. Aquesta afirmació és d’Eduard Puig Vayreda, el que va ser director general de l’INCAVI i un dels impulsors de la creació de la DO Empordà.
Ell, que és enòleg va veure clar que un possible revulsiu era la creació d’una denominació d’origen que emparés la producció de vi de la zona. No estava sol en aquesta empresa. Era una inquietud d’un grup de professional del sector, però no de tot. Una part encara es mirava amb un cert escepticisme i un cert pessimisme aquesta possibilitat. No pensaven que una indicació territorial els pogués suposar cap avantatge. Era l’any 1970.
Van ser mesos i mesos de recórrer el territori explicant les bondats de la DO i mesos i mesos també de burocràcia per aconseguir que l’any 1972 s’aprovés el Consell Regulador Provisional de la DO Empordà Costa Brava que va ser ratificat tres anys després, l’any 1975. Pensant en l’exterior es va considerar que s’havia d’aprofitar la marca Costa Brava, coneguda arreu.
Per Puig, “la creació de la DO va ser realment un revulsiu. No va ser l’únic, ni molt menys, perquè sense un teixit empresarial realment dinàmic el canvi que s’ha produït des d’aleshores no hagués estat possible. Però sí que va ser determinant per incrementar la qualitat del vi, per la millora de la producció, per l’explosió de varietats, etc”.
“La gent ara es mira amb respecte els vins de la DO Empordà, i a molts restaurant, no a tots els que caldria, hi pots trobar els nostres vins” assegura Puig, que destaca a més la importància de les persones en tot aquest procés i insisteix que el bon moment que viu el vi en general i en especial el de l’Empordà és deu sobretot a la feina que han fet les persones que hi ha al darrera.
La DO Empordà l’any 2006 va perdre la cua de Costa Brava">, en el mateix moment en què es va aprovar la nova reglamentació.
