“Al Penedès la moda fa anys, quan jo començava, era plantar cabernet sauvignon o chardonnay. Jo he vist cellers que van treure vins, que en el seu moment van ser molt importants, de varietats franceses que en aquell context van servir per donar valor, perquè veníem de vins a dojo”, explica Joan Carles Ibáñez, sommelier i cap de sala del restaurant Lasarte, amb tres estrelles Michelin. “El fet és que després han rectificat, amb varietats més característiques”, afegeix. Però, tot i així, el resultat, segons Ibañez, és que l’estil resultant és “massa indefinit“.
Amb una certa claredat només se salva el Priorat. Ei, i no pas des del principi. “És ara, després de quasi trenta anys que el Priorat té un estil propi i identificable. Quan van començar es va plantar molt de cabernet sauvignon i merlot. Tant el Josep Lluís Pérez com l’Álvaro Palacios tenien cabernet i merlot per donar estructura. Ara ja no. Ara el cabernet nacional és la carinyena, hi ha carinyenes extraordinàries per sumar a les garnatxes, que són molt més aèries però que necessiten més estructura”.
“No hem arribat al zènit dels vins catalans”
El maître del tres estrelles del carrer Mallorca assegura que “no hem arribat al zènit dels vins catalans, està tot massa indefinit encara”. I, com sempre, l’exemple francès marca un camí llarg i difícil, però profitós: “Els vins francesos van des de les grans àrees fins a les finques, amb zones molt marcades. Al Penedès, en canvi, es classifica igual un terreny com el d’allà dalt a Pontons com el del Garraf, quan no tenen res a veure”.
I, en tant què sommelier experimentat, Joan Carles Ibañez és capaç d’arriscar. “Tres vins catalans de Champions? Doncs mira, el primer, com a escumós, el Mim blanc de noirs. És un pinot noir amb chardonnay de Vins el Cep i és un blanc de noirs perquè el 80% és pinot noir. Com a negre, m’agrada molt el Saktih, un petit verdot del Raül Bobet -ell és molt bordelès- que té molt de futur. I el tercer és un ranci excepcional, el Memòries Dolç de Costers del Priorat. Tradicional, per soleres i amb garnatxes d’aquí, però molt sorprenent”.
