!--akiadsense-->
Joan Ignasi Domènech és una persona inquieta. Responsable del celler Vinyes Domènech, va aconseguir que en només 10 anys de fer vi, un dels seus fos reconegut com a Vi de Finca, el Teixar. Creu en la terra, en la natura i en la feina ben feta i considera que als 40 anys tothom s’hauria de plantejar si la vida que es viu és la que un voldria i si no ho és, canviar-la. Defuig de frases fetes com “això sempre s’ha fet així”, però té clar que s’ha d’escoltar tothom. Responsable de l’associació “Terra de garnatxes”, assegura que encara no ha fet el millor vi que podria fer, el que sigui capaç de respondre al màxim al territori i a l’entorn on s’ha originat. La meitat dels vins que produeix és venen a fins a 15 països d’arreu del món.
D’on surt la idea de fer vi?
La meva família, la del meu pare, és originària de Falset. Com a conseqüència de la guerra, van haver de fugir. De Falset fins al Masnou, que és on vaig néixer jo. De petit em passava tots els estius allà, o sigui que les olors del vi les tenia molt presents. Del vi i dels bolets, les avellanes, les ametlles… Però, això era la meva infantesa. La vida et porta que si estudies, que si treballes que si tens fills que si la feina… i quan surts de tota aquesta etapa, que a mi em va arribar a partir dels 40 un dia anant cap a Falset, apareix un fet determinant. Anava amb els meus fills cap a un casament i els vaig dir que abans faríem un petit recorregut per ensenyar-los alguns dels paratges que tenia presents. I quan vam arribar a on ara tenim el celler van al·lucinar. No es podien creure que a una hora i mitja de Barcelona i hagués aquell paisatge. I una cosa va portar l’altra i l’any 2002 vam comprar la primera vinya i començàvem formalment el nostre projecte familiar.
Però no veníeu del món del vi?
Gens. En absolut. De fet fins als 30 anys llargs a mi no m’agradava el vi. I vaig passar de no agradar-me el vi a ser un apassionat de la garnatxa.
A què es dedicava abans?
Jo sóc d’aquestes persones cícliques. Cada 10-15 anys tinc necessitat d’aprendre i de fer coses noves, nous projectes. No sóc dels que les abandona. Totes les acabo. Però sí que tinc aquest necessitat. Primer vaig començar molt vinculat a l’educació, sempre m’ha agradat la didàctica de les coses. Després em vaig dedicar a la tecnologia i finalment els darrers 15 anys he estat treballant en temes de mediambient. De fet, ara, quan es parlar de canvi climàtic, em fa certa gràcia perquè quan jo anava als governs a parlar de canvi climàtic, em deien que si estava boig. He fet projectes de comunicació i difusió per més d’una dotzena de governs autonòmics. He participat en projectes europeus amb més de 9 països amb temes de canvi climàtic, piles d’hidrogen de combustible, el cicle de l’aigua, els residus, el reciclatge…etc. Al final, vaig veure clar però, que aquell no era el meu món. I van aparèixer aquestes vinyes i vaig pensar: mira, tots els coneixements que tinc els aplicaré a això. I ho farem amb un tros de terra a un racó de món i intentarem que sigui universal. Allò local, ho farem global.
Com ho vau fer?
Quan vam arribar on tenim ara el celler ens van enamorar. A nivell natural és un lloc espectacular. Orogràficament és totalment diferent. És una mena d’amfiteatre envoltat de bosc. És alçada, tenim brisa de mar mediterrània, tenim garbinades. Estem només a 10 quilòmetres en línia recta del mar, tan lluny que sembla…Estem a la depressió de l’Ebre. Rebem tot el mestral. Tenim, per tant, totes les influències. I a més, geològicament és un dels punts més complexos de Catalunya. Com si en algun moment una mena de meló s’hagués obert i va deixar al descobert el que tenim ara.
Aleshores com es comença això des del no res, i sense tenir-ne massa idea?
Quan tinc visites al celler, sobretot si són més grans de 40 anys que és quan comences a reflexionar de debò sobre què hem fet a la vida, m’ho pregunten molt. I em demanen si això era dels avis o dels pares o si la meva família ve de pagès, i jo ho vaig negant tot. I sorprèn molt. Jo els dic que és quan ells s’haurien de replantejar si no ha arribat l’hora de fer algun canvi a les seves vides. No és fàcil. Adonar-te que tot el que tens acumulat al telèfon, contactes, amistats, etc., no et serveix per res, és dur!. Et trobes l’endemà en un precipici sol. Veus que a més no hi entens de res, però si tens il·lusió i passió per aprendre, si tens una mica de sentit comú, no dic que jo en tingui molt (riu), però una mica sí…i ets observador i reflexiu, pots fer-ho. Això sí, cal envoltar-se de bona gent, bons professionals.
Com ho vau fer per trobar aquesta gent?
Jo sóc partidari del territori. Al llarg de temps aprens que no hi ha ningú que conegui més les coses que el que és del propi territori. Moltes vegades, també és veritat, les dinàmiques tradicionals no ajuden. Jo quan sento la frase “això s’ha fet així tota la vida” començo a no creure-m’ho. No és un bon argument per mi. I aquest és precisament el punt. És agafar gent del territori professional, però mai deixar perdre el teu sentit comú perquè en definitiva sóc jo qui després he d’explicar, ser honest amb el que faig i perquè ho faig i he d’assumir aquest repte i aquest risc. Per tant, l’última decisió ha de ser meva.
Es va trobar amb moltes situacions d’aquestes d’estira i arronsa a l’hora de prendre decisions?
Sí. A més jo venia de Barcelona, no en tenia ni idea. I bé va ser un any molt dur el primer. Els tràmits burocràtics i tot. No coneixíem res. Estem enmig d’un parc natural i va ser complicat. A la comarca hi havia gent que es pensava que no me’n sortiria. Però en general m’he sentit molt ben rebut. Gent que et fa la traveta sempre n’hi ha. Ara bé, penso que han vist que m’estimo la terra i que m’agrada fer les coses bé, i la veritat és que m’ha ajudat moltíssima gent. De fet sense aquest ajut i aquesta implicació no me n’hauria sortit, això sí, sense perdre de vista que la pastanaga era jo. Si la línia era aquella, si el vi es feia així o si a la vinya ves a saber què, havia de ser la meva decisió. A part d’aquestes dificultats sóc molt feliç. És una feina que m’agrada molt.
Quines coses creu que ha aportat?
Observar i reflexionar sobre el que veig és vital, però observar no vol dir perdre el temps. Hi ha un lloc a la meva vinya o m’hi sec 3-5 minutets. Observo reflexiono sobre allò que veig, me’n vaig al celler, tasto els vins i veig si fem les coses bé o no. Jo crec que si tu no ets superb i tu tens clar que no et planteges “ara arribaràs aquí i faràs el gran celler, un edifici que trencarà l’encant” . Si tens clar que vols fer un celler que s’integri, que tens un lloc protegit per la xarxa de natura 2000 on hi ha un ecosistema de flora i de fauna únic. Si tu observes tot això i comences a parlar d’aquestes coses i dius que a més ho farem tot ecològic, que no entrarà un producte químic. I que intentarem fer que les coses flueixin. Si l’actitud és aquesta funciona. Clar, també he fet moltes bestieses. He tingut baixes amb ceps vells, he fet patir les vinyes més del que devia, però ara sé el que tinc entre mans i el que he de fer. La veritat és que ho gaudeixo molt…
Creu que d’alguna manera va agafar tots els seus coneixement sobre sostenibilitat per aplicar-los a les seves vinyes?
Però a nivell conceptual. Perquè moltes vegades quan faig un tast parlo de la història de la garnatxa i no sóc historiador i parlo de la vinya i no sóc pagès, ni sóc enginyer agrònom, ni sóc biòleg. Quan parlo de vins no sóc enòleg, ni químic . Sempre dic que se’m faci un cas relatiu, però sí que crec amb el que veig i amb el que penso.
El seu és un projecte familiar?
Sí, totalment familiar. Petit i familiar. Perquè va néixer així, amb els meus fills i la meva dona ens vam mirar i vam dir comencem aquest projecte junts? Que no sigui el pare o la pare, sinó el fem junts, un projecte comú. I d’aquí en depenem tots. Fixa’t-hi que moltes vegades es parla de les generacions a les famílies del vi, això agrada molt a la gent. I els meus fills sempre diuen: no, no, aquí tots som de la primera generació. No som de la segona, pares, mare i fills som de la primera també.M’ha dit al començament que és una persona cíclica.
Ara porta 14 anys. Estem acabant un cicle?
No. Penso que estic començant. Vins com el Teixar o el Furvus, que més o menys la gent coneix i que agraden i que son honestos amb el territori em van molt feliç, n’estic molt orgullós. Però jo sempre dic que encara no he fet el millor vi. Que sigui del tot honest i que respongui al màxim amb el que tenim allà. Crec que encara he de fer el millor vi que puc fer.
I cap a on mireu a Vinyes Domènech? Com veieu el futur?
Busquem sempre ser honestos, i això no vol dir que els altres no ho siguin. Busquem l’harmonia. Sempre dic, “tasteu el nostre vi però mireu abans la terra d’on venim, l’origen i entendreu moltes coses”. La nostra feina és interpretar l’entorn, el paisatge, la terra i aconseguir posar-ho tot dins una ampolla sense emmascarar-les perquè tu creus que és així com ho has de fer. I tot plegat sense deixar de tenir present que els vins han d’emocionar. Que quan la gent tasti un vi fet d’aquestes vinyes, s’emocioni. Un vi que sigui capaç de despertar racons del paladar que teníem adormits. Jo busco això.
