Mariano Barriendos Vallvé és professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona (actualment en excedència), i investigador visitant a l’Instituto de Anàlisis Ambiental y Estudios del Agua (IDAEA-CSIC) que ha focalitzat i focalitza la seva activitat acadèmica i investigadora en la climatologia històrica. Aquest passat 16 de març del 2024 en la Real acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, i amb motiu de la XXIX Setmana Catalana de Meteorologia (METEOCAT 2024) guiava una conferència tot repassant “les sequeres històriques a Catalunya“, la qual va esser una gran i interessant font d’informació, que va esser rebuda amb molt interès.
- La sequera actual és singular i excepcional o té algun tret diferencial respecte de les altres que s’han produït en Catalunya al llarg del temps?
La sequera actual pot tenir una percepció d’excepcionalitat per a la societat que l’està patint. Però Catalunya té un clima mediterrani en el qual el comportament de les precipitacions és molt irregular. És a dir, ens cal acceptar dins uns llindars de “normalitat” o com a fenòmens “habituals” el fet que hagi pluges torrencials que ocasionen fortes inundacions, però també llargs períodes de dèficit pluviomètric, que ocasionen sequeres persistents. De fet, pot ploure l’equivalent de tot un any de precipitació en poc més de dos dies. Però també poden passar tres anys sense acumular en total el promig del que seria un any normal o moderadament plujós.
La sequera actual és una situació sens dubte extraordinària, però no es pot considerar excepcional perquè si tenim en consideració un període temporal ampli, podríem trobar episodis similars i fins i tot pitjors en els darrers segles. L’únic problema és l’escala temporal a la que volem definir la singularitat de les situacions meteorològiques adverses. Si considerem el segle XXI, certament estem davant una sequera excepcional, que ja supera per poc la de 2006-2007. Fins i tot, si considerem els registres instrumentals utilitzats normalment des de principis de segle XX (Observatori Fabra, Observatori de l’Ebre, Barcelona ciutat, Sabadell, Montserrat…), la sequera actual és la que presenta una severitat més acusada. O sigui, podríem entendre que per als darrers 100/120 anys estem davant una sequera única, excepcional.
Rogatives pro pluvia
- Quines han estat les més greus?
Si afrontem el tema de la sequera amb una perspectiva històrica, i amb el recull d’informació adequat per a disposar de sèries pluriseculars de dades, es pot donar una resposta ben diferent. Els materials a utilitzar per a una anàlisi d’aquest tipus ja no es pot centrar en sèries meteorològiques instrumentals modernes. Per una banda, s’utilitzen observacions meteorològiques antigues, prèvies a l’existència de serveis meteorològics públics. Són dades que no tenen la fiabilitat ni metodologia observacional que podem exigir de les estacions meteorològiques actuals, però són útils per a detectar i definir situacions meteorològiques extraordinàries. Una altre font d’informació, són els registres qualitatius que estan preservats en fonts documentals manuscrites, als arxius històrics. En aquest cas, les indicacions objectives directes són escasses, i referides a situacions d’impacte hidrològic: nivells de cabal de riu molt baixos, problemes d’abastiment d’aigua a poblacions, nivells freàtics baixos, pous i mines secs, impossibilitat de fer funcionar molins hidràulics…
Però la font documental que ofereix informació diària, amb un seguiment precís de les sequeres són les rogatives pro pluvia. A mesura que una sequera meteorològica produeix una mínima incidència agrícola, a les collites de productes alimentaris bàsics com el cereal, els gremis de llauradors, les autoritats municipals i eclesiàstiques activen les rogatives pro pluvia amb graus progressius de solemnitat litúrgica a mesura que la durada i severitat de la sequera s’agreugen. Segons la litúrgia catòlica, es poden assolir fins a cinc nivells de rogatives, cosa que permet identificar el fenomen, datar-lo amb precisió, donar el grau progressiu de severitat assolida. I amb la consulta d’arxius de diferents indrets, poder definir l’abast territorial de l’episodi. Quan es produeixen precipitacions satisfactòries i l’agricultura pot retornar a una activitat normalitzada, es celebren unes cerimònies d’acció de gràcies (Te Deum Laudamus) també consignades a les fonts documentals, cosa que ens indica la finalització de la sequera meteorològica.
- Què podem identificar amb aquestes fonts?
Una combinació d’aquestes diferents fonts permet identificar i valorar la durada, extensió i severitat de grans sequeres, el que definim com super-sequeres o megadroughts. D’aquesta manera, podem confirmar que sequeres com l’actual, de 2 a 4 anys de fort dèficit pluviomètric, se’n troben amb certa freqüència. El patró de sequeres de 2 a 4 anys de durada té fins i tot una regularitat alta, però el fet diferenciador és que alguns d’aquests episodis presenten un dèficit certament extraordinari i acusat. Per exemple: 1565-1567, 1627-1633, 1750-1755, 1822-1825, 1878-1880, 1922-1925, 1980-1982, i els més recents ja esmentats 2006-2007 i 2021-2023.
Una sequera sostinguda entre 2015 i 2024
- Què són les super-sequeres?
Hi ha un fenomen que va més enllà de les sequeres d’escala climàtica (2 a 4 anys de durada). Els registres històrics mostren unes agrupacions de sequeres climàtiques que constitueixen episodis que definim com “super-sequeres” caracteritzats per una extensió temporal que pot abastar entre 10 i 20 anys. El principal problema d’aquests episodis és la seva baixa freqüència, que porta a un oblit per part de la societat i les administracions. Així, quan succeeixen suposen un fort impacte a les activitats econòmiques però també a la percepció i les actituds socials i institucionals. Per exemple, en tot el segle XX no es troben situacions semblants. Això fa que els registres instrumentals moderns no tinguin uns referents amb els que informar a la població i els responsables de gestionar aquests dèficits pluviomètrics sostinguts.
Alguns d’aquests episodis de dèficit sostingut serien les “super-sequeres” de 1627-1653, 1811-1825 i 1868-1896 (encara en estudi). Les cròniques clàssiques també refereixen sequeres de durada semblant, coincidència que potser confirmaria l’existència de les “super-sequeres” com més habituals del que podem pensar: 1163-1137 abans de Crist, 846-867 de la nostre era. De fet, tot i que és difícil valorar situacions de tan gran abast temporal per part dels contemporanis, una situació de sequera sostinguda es podria definir per al període 1998-2007 i 2015-2024.
- L’ecosistema mediterrani està adaptat a un clima amb doble estrès, sequera i temperatures extremes, sobretot les baixes, encara que actualment les altes son també son un factor limitant. De fet es diu que la temperatura dibuixa el paisatge i la sequera li dona color. Les sequeres han estat sempre associades a les elevades temperatures?
Aquesta pregunta pot tenir una resposta breu i sincera. La documentació històrica no sempre ens aporta tota la informació que desitjaríem tenir a l’abast per a fer les reconstruccions climàtiques més completes i profitoses. La informació disponible és la de materials recopilats durant anys, però que encara no estan adequadament catalogats i classificats. Posar en relació anomalies pluviomètriques i tèrmiques encara és un tema en procés de recerca i anàlisi.
Així i tot, es poden avançar hipòtesis o percepcions de com apareix la informació. Mentre que actualment les sequeres experimentades durant el segle XXI es produeixen en un context d’escalfament global, les sequeres de període històric no hi tenen una vinculació tant estreta. De fet, les sequeres que es donen durant la Petita Edat del Gel tenen episodis de fort fred durant o poc després d’experimentar el dèficit pluviomètric. Això es pot associar a predominis anticiclònics a Europa però que no porten aire de procedència sahariana, sinó anticiclons més septentrionals i extensos que llavors porten masses d’aire de procedència siberiana. El propi anticicló també pot generar fortes inversions tèrmiques i estancament de masses d’aire que amb els factors externs adients, suposen un dèficit tèrmic. Exemples de períodes secs amb cert dèficit tèrmic serien els de mitjans segle XVII, en el context del Mínim Solar Maunder (període de 1645 a 1715, quan les taques solars pràcticament van desaparèixer de la superfície del Sol). I la sequera de principis de segle XIX amb el Minim Solar Dalton (període de baixa activitat solar que va durar aproximadament des de 1790 a 1830). La relació entre aquests processos no està confirmada científicament, però presenten una evident proximitat temporal. Això ens indica que la sequera és un fenomen complex, i que es pot produir per factors diversos i en contextos climàtics diferents.
- Si és un fenomen recurrent, per què crec que hi estem tant poc adaptats, a la sequera?
Aquesta qüestió ja no és estrictament ambiental o vinculada a les ciències de l’atmosfera; és un tema de dimensió social i que concerneix i hauria de moure reflexió i respostes per part de la societat i de les administracions responsables dels aspectes vinculats al recurs hídric. També és un tema que des d’aquest punt de vista de les crisis ambientals i la memòria climàtica està en procés d’estudi i reflexió. Sens dubte, el context de canvi climàtic actual porta a un increment de les anomalies ambientals de tota mena, i resulta lògic que la societat comenci a preguntar-se si això és normal, si ja havia passat, i que caldria fer per a conviure o superar una situació tant difícil i incerta.
- Que s’ha fet al llarg de la historia per evitar-les o pal·liar-les?
La perspectiva històrica pot ajudar explicant com diferents contexts històrics ens mostren que la societat humana té una curtíssima o reduïda memòria pel que fa desastres naturals. En part, es pot explicar per la necessitat de tenir un “obligat” optimisme i no portar un acumulat de catàstrofes naturals en la seva memòria ambiental. L’angoixa permanent no seria positiva per a emprendre projectes i tenir una actitud positiva cap als futurs respectius. Això explica l’oblit sistemàtic de les situacions desfavorables i la permanent sorpresa davant adversitats de baixa freqüència que es presenten amb una magnitud molt important i uns impactes considerables. Es troba en totes les èpoques aquest efecte de sorpresa o “schock”, i després d’un període d’incertesa i de patiment pels consegüents impactes, s’inicia un procés de “re-coneixement” del fenomen i la preparació de mesures de resposta i superació.
La història no serveix per a guardar una memòria eficaç. Explica les pitjors situacions que viu una societat, però tot queda a les aules i els alumnes no poden retenir tot l’acumulat de desastres, excepte els que després s’hi dediquen professionalment. Però és que els temes ambientals i climàtics han tingut un especial oblit. Sembla preferible esperar cada episodi nou, com si cada context històric o cada generació necessiti patir una experiència adversa per a poder demostrar-se per ella mateixa que pot superar aquelles dificultats. Es podria furgar en els motius de la desconnexió entre la preservació de la memòria històrica i el seu potencial interès o utilitat en al preparació i planificació davant adversitats presents i futures. De moment, sembla inevitable afrontar cada nova adversitat amb molt poc coneixement de les situacions del passat, i la recerca en climatologia històrica poc a poc podrà oferir més coneixement. Però necessita temps. La primera tesi doctoral a Europa sobre l’especialitat, del Professor Doctor Christian Pfister, a la Universitat de Berna (Suïssa) és de 1988.
- Pensa que, ara, es fa prou cas a l’historia, en el sentit de que es diu de qui la desconeix, repeteix errors?
Potser els anys de predomini del determinisme a cavall dels segles XIX i XX ha estat un element molt negatiu. La utilització del coneixement climàtic per a definir la diferenciació racial de l’ésser humà i la seva evolució antropològica, i la pròpia dinàmica de civilitzacions i cultures humanes, establint relacions causa-efecte totalment errònies i espúries, ha resultat devastador. La instrumentalització del coneixement climàtic amb finalitats ideològiques per part dels moviments feixistes d’aquella època, ha provocat una contestació de rebuig i exclusió del discurs científic durant bona part del segle XX. Aquest fet no ha ajudat a que l’especialitat pogués progressar i ara que la situació ambiental és força anòmala, la recerca en climatologia a escala històrica està absolutament infradimensionada i amb una comunitat científica molt reduïda.
- Quines han sigut les sequeres més devastadores per l’agricultura / fam?
Les sequeres no sempre suposen un impacte greu a l’agricultura i la producció d’aliments de primera necessitat. Com a fenomen complex, en el que intervenen processos naturals però també factors socials, es pot considerar que cada sequera es comporta de forma diferent, meteorològicament parlant, i també deixa una petjada diferenciada a les activitats primàries.
En un període recent, dels darrers 500 anys, hi ha quatre sequeres que han produït una especial afectació a la producció d’aliments de primera necessitat a Catalunya, de les que ha quedat un evident testimoni documental. La sequera de 1565-1567 suposa la pèrdua de dues collites a la zona cerealícola de l’Urgell, i suposa una afectació al proveïment d’aliments molt aguda i generalitzada a tot el Principat de Catalunya. Una situació semblant de carestia i fam el trobem durant la “super-sequera” de 1627 a 1653, però és molt difícil atribuir-ne la seva contribució exacte, tenint en compte el complex context polític existent amb la Guerra dels Segadors i el context més ampli europeu de la Guerra dels 30 Anys. La següent sequera amb indicacions específiques de greu carestia i fam generalitzada es dona entre els anys 1811 i 1825. Molts historiadors vinculen aquesta situació de fam al context de les Guerres Napoleòniques i la complexa situació política posterior. Finalment, una sequera que ocasiona fam i migracions la ubiquem a finals de segle XIX, entre 1878 i 1892. Aquesta vegada sense un context bèl·lic immediat, les males collites provoquen la migració forçada i abandonament de terres per la impossibilitat d’alimentar-se, treballar i produir amb unes mínimes garanties de subsistència. L’impacte és especialment greu a les zones interiors de Catalunya, mentre que la costa catalana presenta recursos variats per afrontar la situació: disposa d’activitats industrials alternatives, i uns medis de transport que permeten redistribuir queviures a un cost raonable i amb força flexibilitat, com és la xarxa ferroviària i la navegació a vapor.
L’històric no reconeix sequera com l’actual a la vinya
- Al llarg de l’historia de Catalunya, hi ha hagut algun episodi especialment negatiu per la viticultura associat a la sequera?
El coneixement disponible fins a l’actualitat no ens permet identificar impactes per sequera específicament en els conreus de vinya. Caldria una recerca en fonts documentals diverses amb un esforç sistemàtic per a poder-ne establir relacions causa-efecte o una gradació d’impactes. Les fonts documentals per a fer-ho estan disponibles, però les dimensions dels arxius històrics són tant grans que no es disposa de recursos humans suficients per a fer les recopilacions d’informació per a la seva anàlisi posterior. Ara per ara es disposa d’un bon coneixement dels episodis de sequera a partir de fonts documentals administratives (rogatives pro pluvia). El que seria tot un àmbit de treball pendent seria l’estudi de fonts fiscals i productives per a identificar problemes als conreus de vinya i a la producció de vins.
El que s’ha pogut documentar són les afectacions indirectes que ocasionen les anomalies pluviomètriques, ja siguin excessos de pluja o sequeres. Es tracta de situacions en les que els conreus i també el medi natural pateixen un increment de la vulnerabilitat de les plantes, i apareixen a les fonts documentals afectacions de diferent tipus, com plagues de fongs, paràsits i altres malalties que, de forma diferida en el temps, ocasionen sens dubte impactes econòmics a l’activitat productiva i fins i tot poden condicionar el desenvolupament de nous conreus, la pèrdua de conreus existents, i el plantejament de canvis de varietats o de sistemes de treball.
