Patrick Gifreu (Perpinyà, 1952) és poeta, assagista i traductor. L’editorial Vibop, dins la seva col·lecció ‘Envinats’, li acaba de publicar la primera traducció que s’ha fet mai al català d’El llibre dels vins, escrit originalment en llatí per Arnau de Vilanova (1240-1311), sens dubte un dels metges més coneguts de la seva època i que va servir múltiples reis i papes. Aquest tractat, que recull receptes basades en el vi per a les dolències més diverses, és tota una finestra a la saviesa política, religiosa i alquímica d’un dels savis més tristament oblidats de la nostra història.

Tot i que el pas del temps el pugui fer més proper a la màgia que a la medicina, El llibre dels vins reflecteix una visió del món.

És el text més llarg que Arnau de Vilanova dedica a la composició de medicaments amb vi. Conté un elogi del vi i els seus mèrits, explica les composicions senzilles i els processos per preparar-ne i, finalment, una cinquantena de receptes. La paraula “vins”, en medicina, fa referència a mescles i composicions que els metges recepten com a remeis. Hi ha vins aperitius, laxants, procreatius, cosmètics, oftalmològics, amb aplicacions especialitzades (ferides, memòria, gent gran…). Espero haver mostrat tres coses amb aquest llibre: que el contingut és pluridisciplinari; que s’inscriu en una tradició mil·lenària que arriba fins a nosaltres i que la visió amb què fou concebut i redactat és globalitzadora, considerant l’home com a microcosmos que ha de ser estudiat i tractat com a tal.

L'edició en català d''El llibre dels vins' | Vibop
L’edició en català d”El llibre dels vins’ | Vibop

A més, el llibre no recull només investigacions pròpies sinó que reflecteix la importància del vi a les cultures mediterrànies. Fins i tot a les musulmanes, on estava prohibit.

La universalitat del producte i l’abundància del consum expliquen l’entusiasme dels metges. El vi ha estat prestigiós com a aliment i com a medicament des de temps remots. L’obra d’Hipòcrates és plena de referències al raïm, Galè li dedica una atenció especial i els autors medievals faran el mateix. Al Regimen Sanitatis d’Arnau, el vi ocupava un lloc preponderant: era la més important de les begudes. Els metges àrabs elogien el vi com a aliment i també com a element terapèutic, malgrat les prohibicions religioses sobre el seu consum a l’Alcorà. A l’obra d’Avicena i d’Isaac Iudaeu, tots dos musulmans, el vi conserva les prerrogatives de l’Antiguitat. Els metges llatins confien en la sistematització realitzada pels autors àrabs per proporcionar un gran nombre de detalls, desenvolupaments, classificacions, experiments, sobre el vi, les seves accions, les seves propietats, les seves varietats i els seus tipus. Donen normes precises per al seu ús segons l’edat i, fins i tot, indiquen remeis per contrarestar els efectes d’un consum excessiu.

Era essencial per a tothom, doncs?

La ració diària de vi per a un treballador d’una regió mediterrània variaven entre un i dos litres, i el seu cost era un 25% de la despesa alimentària total. Es consumia vi de l’any, i l’antic era més barat i menys apreciat. La majoria prenia vi barrejat amb aigua i els dies de festa hi afegien espècies. Al Llibre dels vins, els beneficis i les accions del vi com a aliment i remei van indissolublement lligats. Des del primer moment, es pensa que el vi és adequat per a tots els temes perquè les seves accions serveixen per a totes les complexions possibles. Les fonts àrabs i els règims sanitaris n’especifiquen els usos: és capaç de dur aliments a les extremitats, actua com a nutrient, té el poder de suportar la calor natural i els esperits, facilita la digestió, millora les evacuacions i exerceix sobre el sistema nerviós central.

Arnau de Vilanova
Arnau de Vilanova

I Arnau de Vilanova va recollir aquest coneixement i el va projectar al futur.

Un exemple, només. En diverses ocasions, al·ludeix a un producte de la destil·lació, però s’aconsella tenir precaució a l’hora de valorar aquestes mencions. La història de la tècnica de destil·lació és llarga i complexa, i el Llibre dels vins no un text innovador sinó un testimoni de la propagació dels destil·lats com a medicaments entre els segles XIII i XIV. És un dels testimonis més importants relacionats amb aquesta tècnica de l’Edat Mitjana, fins al punt que l’autor ha estat considerat, erròniament i durant molt de temps, el descobridor de l’alcohol del vi. També cal recordar que la bonificació del vi amb most concentrat ja va ser descrita per Plini i posada en pràctica pels romans i que la preparació de vins medicinals, com la de l’aiguardent o dels olis essencials, es coneixia de molt abans. Això no li resta mèrit, ajuda a entendre millor les seves aportacions. De fet, un aspecte important del llibre és l’alquímia, el mètode de la qual prefereix a qualsevol altra pràctica empírica per tal de dotar el vi i la vinya de qualitats curatives.

Justament, Arnau de Vilanova és recordat com a metge i era molt més que això.

Tot i ésser importantíssim en el món medieval, Arnau de Vilanova és generalment desconegut o, el que és pitjor, mal conegut. La història ha colgat sota mites o Ilegendes la interpretació i memòria d’aquest pensador català. D’uns cent anys ençà, se l’ha anat situant al seu Iloc, però encara manquen moltíssims estudis i esforços perquè sigui conegut com mereix un autor de la seva importància. Les històries de la filosofia i els diccionaris filosòfics en presenten generalment una imatge mitica, encara, en general i en la vessant l’espiritual en particular. Tot i això, les Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia hauria de ser a la teva biblioteca i suscitar l’enveja dels teus col·legues.

Estàtua d'Arnau de Vilanova a la façana de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona | Wikimedia Commons
Estàtua d’Arnau de Vilanova a la façana de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona | Wikimedia Commons

Era un filòsof i un “polític”, també?

L’edició de les obres mèdiques d’Arnau de Vilanova és, sens dubte, una de les principals contribucions de les últimes dècades al nostre coneixement de la vida intel·lectual en l’Edat Mitjana, a més d’oferir una excel·lent base de reflexió sobre què és la medicina, com a ciència i pràctica, en totes les èpoques. Arnau combinava l’experiència humana de la pràctica amb pacients il·lustres i exigents i les qualitats d’un intel·lectual d’alt nivell. A més, i sobretot, era “un home compromès”, com diríem avui, tant amb la vida político- religiosa com amb el seu ensenyament mèdic, posant passió per defensar les seves idees.

Això li podia dur problemes i, de fet, ho va fer.

Va ser un pensador, teòleg i filòsof polèmic, un escriptor prolífic amb una obra francament extensa. Com a metge féu traduccions de l’àrab i del llatí, tractats de medicina i de farmàcia teòrica, comentaris a autors clàssics, aforismes… A més, però, escrigué textos difícils de qualificar. No es pot dir que siguin filosòfics ni tampoc teològics si es comparen amb l’obra de l’època. En considerar la polèmica que suscità amb els professors de París i els dominics, alguns autors les qualifiquen d'”espirituals”.

Ja hi som, els dominics.

La seva biografia ve marcada per la contradicció. Alguns hi veuen un gran metge i fins i tot un gran teòleg, precursor de l’espiritualitat luterana. D’altres, simplement, un heretge reprobable. La sort que havien de les obres i idees d’Arnau de Vilanova un cop mort depengué en bona mesura de la sentència condemnatòria (1316) de quinze tesis extretes de catorze obres i que prohibia la possessió de llibres seus. Part de la seva obra fou destruïda. Cal deixar constància d’aquesta injustícia i més d’un especialista ha suggerit com restituir el valor dels escrits d’un escriptor polèmic, mitificat com a metge i menyspreat com a teòleg.

Felip IV, dit El Bell, rei de França, en una miniatura de 1315
Felip IV, dit El Bell, rei de França, en una miniatura de 1315

La seva reputació com a metge, però, li va donar la protecció d’alguns dels personatges més importants de l’Europa de l’època.

El 1300 rebé de Jaume II el Just l’encàrrec de viatjar a París per negociar amb Felip IV el Bell, la qüestió de la Vall d’Aran. Quan ho féu, també aprofità per divulgar un tractat apocalíptic on anunciava la vinguda imminent de l’Anticrist a la Sorbona. Amb això comença una nova etapa de la seva vida, marcada pel protagonisme teològic. Les repostes no trigaren: el teòlegs de París el denunciaren i, tot i la seva condició d’ambaixador, fou empresonat. Per obtenir la llibertat, hagué pagar una fiança elevada. Es queixà enèrgicament al rei de França, però els teòlegs de París promogueren un procés contra ell i l’afer anà a parar a mans del papa Bonifaci VIII, que confirmà la sentència. Aquella polèmica només fou la primera batalla d’una guerra llarga i dramàtica. Tot i això, cal recordar que Arnau aconseguí, amb un segell d’or, calmar el dolor de mal de pedra de Bonifaci VIII, a qui dedicà el Tractatus contra calculum.

Un recorregut apassionant i que, segons com, recorda el de Llull.

Tots dos van tenir una vida i una obra íntimament relacionades i que miraven la realitat, la seva dinàmica i la seva possible reforma. Va ser un gran promotor de Galè i va intervenir en l’elaboració del programa d’estudis que va fixar el papa Climent V. Aquesta atenció és indissociable d’una concepció de la medicina que la feia, abans de res, una pràctica. Les implicacions socials van anar de la mà. No es tractava de promoure una ciència aïllada de realitats concretes sinó de garantir que l’acció mèdica es justifiqués per la comprensió dels principis galènics. L’estudi del vincle entre ensenyament doctrinal i difusió social de la medicina va ser una constant per a Arnau, que considerava que la teoria estava al servei exclusiu de l’acte terapèutic. Com Ramon Llull, doncs, està relacionat amb el món i amb les activitats que fan referència als valors humans.

Sepulcre d'Arnau de Vilanova | Wikimedia Commons
Sepulcre d’Arnau de Vilanova | Wikimedia Commons

Aquest és un dels aspectes que apropren les dues figures. N’hi ha més?

En el nivell on hem de situar les dues figures, i en l’època que els va tocar viure, la polèmica entrava de ple a l’obra. Al seu Comentum hi ha pàgines que donen una bella lliçó d’història de la medicina, i ha calgut esforços per demostrar i admetre que alguns accents molt polèmics del Comentum anaven dirigits a adversaris que no havien sortit de la seva imaginació. Arnau assenyalava dos grups: els empírics, negant-se a una medicina racional, amb un arsenal regulat d’acord amb l’ensenyament d’Hipòcrates i de Galè; i els partidaris de les posicions d’Averrois, sovint en contra de Galè i Avicenna. Al Comentum, la definició de febre és el centre de la polèmica, però no és més que la superfície d’un desafiament més profund: explicar la naturalesa dels canvis qualitatius i poder posar-los en xifres, segons mètodes aplicables a l’acció terapèutica. Això ens apropa als esforços tenaços de Llull per modificar la seva obra en funció dels errors que anava detectant als seus adversaris, els averroïstes parisencs. Penso per exemple a l’ús que va fer de l’art i de la lògica, més precisament en la feina sobre fal·làcia o sil·logisme. Així, podem ben dir que Llull i Arnau de Vilanova es van veure obligats a tenir en compte la polèmica i a integrar-la d’una manera en l’obra, i ambdós amb mitjans quantitatius i lògics. 

Nou comentari

Comparteix