Duu a les mans Viñadores. Hijos de la tierra y del vino, d’Alejandro Muchada. Hi ha qui el podria llegir superficialment, però ella vol entretenir-se i valorar el sentit més profund de cada línia. El mostra complaent i denota el desig de ser al tren, de tornada a casa, per submergir-se en la lectura. Envia un missatge al vespre, després de l’entrevista compartida al Denassus amb bons vins que tria ella. Diu: “T’he de passar els llibres de la Charmian Clift. No són complaents. Són per trencar-se el cap”. La desconec, però ràpid fa venir ganes de llegir-la. Googlejo i ja admiro aquesta escriptora australiana que va ser una icona feminista, cronista de les illes gregues i amfitriona de Leonard Cohen.
El cas és que a Rosa Aguado li agrada esforçar-se a comprendre i a entendre per després sentir i gaudir. Li passa el mateix amb el vi. És enginyera agrícola, especialitzada en hortofructicultura i jardineria. Avui treballa al departament d’I+D de Vila Viniteca. Hi aporta anys d’expertesa, té un paladar fi i està acostumada a narrar històries de vins i persones. Rep a canvi “un accés al coneixement que jo no podria pagar de cap manera”, afirma taxativa. Té una trajectòria llarga en el món del vi, però la majoria la recorden pel seu pas per Can Ràfols dels Caus. En va ser directora general i va ser una extensió de la veu i de la passió de Carlos Esteva durant set anys: “Encara recordo el dia que em va entrevistar. Es va quedar la porta del celler bloquejada i vam quedar tancats a dins. Vaig escalar amb els talons que portava per sortir-nos-en”. Potser també és una metàfora del que hi va viure. Hi ha tornat convidada amb motiu de l’homenatge a Esteva, a principis d’any. Ha transitat camins i espais volguts i sentits. Ha connectat amb la terra i el paisatge sobri. S’hi ha reconciliat. “Ha estat sanador per a mi”, resol.
El cas és que Rosa Aguado pensava dedicar-se al món del paisatgisme, de fet després dels estudis superiors comença donant classes d’FP. Més tard treballarà a Pacs i Jardins de l’Ajuntament de Sitges. Per mitjà del seu marit que estudia un primer màster de viticultura i enologia que s’imparteix a Catalunya, participa en tastos amb professionals de l’INCAVI: “Obríem ampolles a la formatgeria Cal Lluís de Sant Martí Sarroca i descobreixo un món d’aromes que no havia notat mai al vi”. L’enòleg i investigador Enric Bartra la connecta amb Pere Rovira. “Hi vaig anar relaxada, pensant que de les entrevistes sempre se n’aprèn”. I comença a treballar amb una família que ha marcat l’esdevenir del vi al país. Primer al Penedès i anys després a Mas d’en Gil, a Bellmunt del Priorat. Passa de tastar vins a doll a endinsar-se en l’univers màgic i tel·lúric d’una regió que aleshores despertava i tenia voluntat i ganes d’obrir-se al món. “Al 98 només hi havia 10 cellers que embotellaven. Vaig descobrir els vins de gamma alta i els seus paisatges i vaig dedicar-m’hi 5 anys més, a l’empresa”. La seva feina va ser posicionar-los en mercats exteriors, per això va aprendre fins i tot l’alemany. Seguidament, inicia una etapa nova a Raventós i Blanc: “Buscaven un responsable de comunicació, amb suport a vendes. En vaig aprendre molt. I vaig confirmar la importància d’explicar i d’explicar-se, la derivada comunicativa”.
Acabat aquest encàrrec, passaria poc temps en un petit celler elaborador de Cava, fent-se càrrec de la direcció general. Ho aparca i durant un temps es mira el vi a distància, des d’una perspectiva sana: “Em donava enyorament, però també vaig entendre que podia gaudir-ne, sense estar-hi a dins, professionalment”. Una empresa de selecció la tempteja per “un celler petit, molt personal, que elabora vi tranquil”. Ja l’havien impactat els vins de Can Ràfols, síntesi de la qualitat enològica al Massís del Garraf, d’una lluita permanent per l’invisible. Forja una relació molt estreta amb Carlos Esteva. Amb ella el projecte enològic guanya amplitud i visibilitat. No es cansarà mai d’explicar mai aquella nit de lluna plena a Menorca d’en Carlos, l’any 79, piant els primers raïms per fer vi. Tampoc de compartir les joies del celler en qualsevol taula amb persones àvides d’històries i de bon vi, amb el Xarel·lo Pre-Pairal i el Caus Lubis… presidint-ne la conversa. No oblida aquell empelt: “Aquell paisatge pobre i destacat, primigeni, el Garraf és això. Austeritat”, resol.
Quan finalitza la relació professional, respira. Un temps després entrarà a formar part de l’equip de Vila Viniteca. Té el llistó alt, però això no la fa enrere. Forma part de l’equip d’I+D com a tècnica de producte i mira d’escriure sempre textos precisos. Fa comprensible la dificultat d’explicar el vi: “Hi sóc amb la voluntat de fer-ho tan bé com pugui, amb totes les ganes i tota la intenció d’explicar molts cellers del món. He après tantíssim d’ençà que estic aquí”. L’acadèmia prepara, ha fet el curs de sommelier al CETT i té el nivell 3 del diploma WSET, però la mirada de Rosa Aguado s’amplia de manera extraordinària treballant en una botiga i distribuïdora que és de les més potents de tota Europa. “Avui hem començat el dia tastant vins de l’Argentina, després ho hem fet amb Alejandro Muchada, viticultor de Cadis, l’altre dia fam fer un tast d’avançades increïble amb Sara Pérez, vaig conèixer la sensibilitat de Susana Esteban, una de les millors enòlogues portugueses que fa vins a l’Alenteixo… Tot això només en els darrers dies. Escriure sobre el que ens expliquen i donen a tastar, és un privilegi màxim. Ho he d’anar compartint a poc a poc a les xarxes, necessito temps de reflexió”, diu mostrant el seu nivell d’exigència.
“Amb Vila he viatjat a Borgonya, Bordeus i també hem visitat fires al Loire i Alemanya (Prowein). Hi ha una generositat molt gran a l’empresa”, remarca. Té ganes de seguir amb aquesta dinàmica. Està enjogassada i entusiasmada. Cada dia posa els peus al centre de Barcelona i li agrada el viatge amb tren des de Sitges que li permet avançar lectures. Té a punt per submergir-s’hi Confessions d’un sommelier, de David Seijas.
“N’aprenc diàriament i m’encanta la meva feina, però també tinc plans per la jubilació”, revela. Li queden uns anys. No fa compte enrere, però sí que somia. S’imagina les Illes Gregues. Definitivament seduïda primer pels viatges que hi ha fet i després per les lectures de Clift. “No he viscut mai fora de casa, però viatgem amb furgoneta i som conscients que amb lo mínim podem gaudir del màxim”. Un vespre perfecte, després d’una llarga caminada, es podria resoldre amb un bon vi i una amanida amb formatge feta, tomàquet, olives, ceba i cogombre per a Rosa Aguado. “És sentir l’estil de vida Mediterrani, no fa falta gaire més. No podria viure en països que he visitat com Marroc, Perú, Nepal o l’Índia, allà tot em colpeix massa. Sóc Mediterrània d’una manera molt profunda”. Somia en una illa per d’aquí a uns anys. “Una vida senzilla i aprendre el grec. No m’imagino anar-hi a viure i parlar-hi l’anglès”.
No només el vi l’apassiona, és una habitual a les fires més reconegudes, sempre resolent textures en boca i comparant referències. Escoltant, conversant, recomanant. Amb una actitud professional. “També la muntanya m’ha donat una felicitat molt intensa. Por, gana, fred… Els amics de la muntanya no són els del pla. Quan era jove m’entusiasmava col·leccionar els 3.000, els 4.000, els 5.000… Hi ha l’aspiració de sempre fer més. Però ara crec que ja estic en una altra etapa. Les coses que havia de fer, ja les he fet, qualsevol gest de superació està resolt. Gaudeixo de l’ara i l’aquí. Ser conscient que això també és part de la vida, del somni”.
“Cada presència, com si fos l’últim concert”
Sap triar bé els vins, li interessen les novetats com la col·lecció Punys Fora de René Barbier Meyer amb raïms de trepat i macabeu de la Conca de Barberà. “M’interessa el que explica algú intel·ligent quan és fora de casa”, comenta. Com l’australiana Charmian Clift que va viure a Grècia o Pau Bowles al Marroc. És una dona entregada als llibres, també als del vi, on sempre torna per refilar idees i camins. Batecs. Té una conversa infinita, amable i sincera. De la mateixa manera que els cims es revelen diferents a cada ascensió, té la mateixa sensació amb les regions de vins. No oblida els pendents del Douro. “Si no plores és perquè no tens ànima”, etziba. La Geria i la Ribeira Sacra també l’han impressionat molt. Li falta la Mosel·la. El Priorat el té més apamat, però la continua sorprenent com la lectura del llibre d’Espinàs de 1957 que cita en més d’una ocasió. Tot el que viu i beu, ho esprem al màxim. Al final de la conversa, recorda com eren les seves visites a Can Ràfols: “Em deia, Rosa, cada presència, cada persona, com si fos l’últim concert. Tot el respecte per la gent que ens dedicava el seu temps. No entenc la vida d’una altra manera”.
