No és estrany que algunes empreses del vi cerquin vincular-se a causes socials i que ho facin amb l’objectiu de fer la vida una mica millor per a col·lectius vulnerables o amb menys recursos. Hi ha qui destina la recaptació de la venda de producte a la investigació mèdica, o s’associa amb entitats sense ànim de lucre per a poder sumar valor humà i econòmic a alguna causa de caràcter social o solidari. I això és una molt bona notícia, perquè d’una manera o altra, estem davant projectes que contribueixen a fer la vida una mica millor per a tothom, malgrat que la realitat sigui àrdua i no sempre fàcil d’afrontar.
Aquests dies hem pogut donar veu a una iniciativa nascuda al Penedès, Coop-era, que dona resposta a dues problemàtiques endèmiques del sector de la vinya i el vi. D’una banda, la manca de relleu generacional, que afecta tant les famílies com als mateixos paisatges agrícoles, que no troben mans que els cuidin. I, de l’altra, la dificultat amb la qual s’enfronten algunes persones per a reinserir-se laboralment a la societat. Si les matemàtiques no fallessin, l’equació seria exacta: falta relleu, es facilita la reinserció, i bingo. Curiosament, no tot tan fàcil ni tan lògic.
“No ens resulta fàcil que persones que surten de centres de menors o pisos tutelats puguin incorporar-se al mercat laboral”, lamentava Christian Buono, un dels coordinadors del projecte. De fet, insisteix, que “sovint ens costa molt col·locar-los perquè puguin treballar al camp”. I si la complicació s’afegeix al context actual de sequera, de baixos rendiments i menor collita, que remata el preu baix pel qual es paga el producte, entre els quals el raïm, l’equació ja equival a uns resultats negatius.
Bones notícies, insisteixo i sempre des de la meua òptica, quan donem la benvinguda a projectes, i sobretot, quan incorporen aquesta mirada social. Però, si us plau, siguem una mica més raonables o els camins del vi acabaran sent inescrutables, de tan incomprensibles com, de vegades, són.
