Segur que no s’explicarà res de nou, ni brillant, però és que la intenció de l’escrit és simplement motivar a pensar respecte com ens passem la informació, o millor dit, i de manera més concreta, com ens transferim el coneixement.
I per què ara?, perquè la sequera ha fet aflorar que no es coneix el cicle de l’aigua; que no es distingeixen les conques de Catalunya i, per tant, quin és l’ús que se’n fa de l’aigua en cadascuna d’elles; que l’aigua és la base de la vida, més enllà de l’eslògan, i per tant en cal l’ús en tots i cadascun dels sectors socioeconòmics, entre els quals hi ha l’agroalimentari; que es pot descriure l’aigua per colors (blava, verda, grisa), però totes elles juntes i per separat estan ineludiblement lligades a l’energia perquè sigui funcional.
Assumit que el coneixement és important per entendre, debatre, plantejar, pot dir-se que és cabdal per decidir què fer, com, quan i per què.
“No parlem ni expressem necessitats”
Quan es transfereix informació i coneixement en un grup concret, específic, tancat i bastant homogeni es pot arribar a dir que és relativament senzill, ja que tothom té un nivell similar i els interessos amb matisos són comuns, produint-se un intercanvi en totes direccions a intensitats igual. Però no és el mateix, quan una part té més informació que l’altre, i per complicar-ho més, a vegades aquesta no és requerida, fins i tot, ni volguda, tot i ésser necessari el transvasament, per avançar.
Aquest darrer cas és el més comú, i la seva aplicació és molt complicada, molesta i fins i tot impossible.
Es requereix de qui té la informació que es transfereixi d’una manera senzilla, entenedora i que s’adapti a les necessitats específiques de cadascú. D’igual manera, però a l’inrevés, es demana dels receptors, bona sintonia, amplitud de mires i plasticitat. I, tanmateix, veient, escoltant i valorant la realitat, de segur, ara el mètode no acaba de funcionar.
Fixem-nos en el que escoltem arreu, reiteradament, més per moda que no per necessitat: la foto ha estat generada per intel·ligència artificial, quan simplement és un fotomuntatge; es coneix el nombre de calbs gràcies a la digitalització, quan el que es mostra és un arxiu en un determinat format; es faran nous pous per subministrar aigua, com si aquesta fos infinita en volum, espai i temps; es pot aprofitar aigua de les depuradores, bé, és cert si aquesta s’ha regenerat, fet no habitual en les EDAR actuals…; el govern, el que sigui, no deixa fer o no fa…, sense voler assumir que el govern no és quelcom aliè a nosaltres.
No parlem, no expressem les nostres necessitats, idees i pensaments, i quan ho fem moltes vegades és segons els nostres conceptes prefixats. No ens escoltem, no mostrem ni apliquem l’empatia.
Com resoldre l’atzucac, tot i que pugui semblar anar enrere, cal tornar al porta a porta, al lloc de reunió, escoltar per explicar, i explicar per ensenyar. A no tenir vergonya ni por en donar l’opinió, ja que aquesta actuació obra la possibilitat de comprensió de l’altre, a la fi, de la mútua comprensió.
S’està massa acostumat al debat que és quan dues parts es contraposen i intenten demostrar que l’altra està equivocada, i molt poc al diàleg que és un procés col·laboratiu, que potencia la comprensió compartida dels fets que ocupen i preocupen.
Abans aquesta situació es definia com diàleg de sords, perquè les parts no s’escoltaven. Ara és difícil de descriure, ja que ni tan sols es llegeixen, en el suport que sigui.
No s’aprèn escoltant i llegint, es fa després de processar pensant el que s’ha rebut de nou. Cal esforç, amb el meravellós premi del coneixement i la llibertat, que pot portar associada, si aquest és el compromís individual.
No anem bé, no és temps per foteses, promogudes per la ignorància, fins i tot, en molts casos tristament volguda.
