Aquests dies tothom continua amb moltes preocupacions al cap, els temps continuen essent convulsos, incerts i molt inestables. I davant això, la recepta que tothom prescriu, especialment des de les institucions públiques, és que fem camí i apostem per la innovació. 

És ben clar que la innovació és la major garantia per continuar essent competitiu i poder mantenir la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental en el temps. Mai m’ha deixat de sorprendre que siguin ells qui ho demanin i ho incentivin quan són potser els menys innovadors de tots els actors del sistema. Sempre s’escuden en el fet que ells sempre van darrera del mercat, que ells han de legislar després, no abans, que la burocràcia és feixuga, que no tenen recursos… Fins i tot, sembla que la culpa és d’aquells que són prou ràpids innovant.

He tingut la sort de poder viure de molt a prop projectes molt innovadors, pioners en molts àmbits, de saber que estàs obrint camí establint precedents en situacions que encara ningú ha legislat. Actualment treballo en un celler que fa temps va decidir obrir camí, no esperar que algú li indiques per on anar. Un celler que ha escoltat al client i que ha sabut avançar-se a les necessitats del mercat.

No fa massa dies parlava amb una persona de la DO Pla de Bages i em comentava, amb pena, que li sabia molt greu que cada cop tinguéssim menys vins dins la denominació d’origen. Entenia el seu punt de vista però no el podia compartir.

Les denominacions d’origen son òrgans reguladors que garanteixen al consumidor uns paràmetres de qualitat, paràmetres que evolucionen, pel que sembla, a un ritme inadequat pels temps que vivim en l’actualitat.

El món ha canviat.

El consumidor ha canviat.

El clima ha canviat.

La societat ha canviat.

Hi ha res més segur que el canvi? Segons Heràclit, res!

Les necessitats del mercat evolucionen a una velocitat que aquests estaments no poden assumir. Massa normes, masses organismes, massa lentitud.

Malauradament molts consumidors ja no reconeixen el segell d’algunes denominacions d’origen, que alguns cellerers de Rioja volguessin marxar de la DOCa o sense anar tant lluny l’escissió que s’ha produït al món del Cava son indicadors prou eloqüents que la uniformitat a la que s’ha arribat perjudica els interessos d’alguns elaboradors. Es neguen a ser paraigües de marques o projectes que difícilment seran excelsos com els que ja ho són ara.

Mai oblidaré la conversa que vaig tenir fa molts anys amb el Sr. Arboix, el propietari de la mítica Casa Sendra, la que presumia amb raó de ser la autèntica Llonganissa de Vic, perquè era la única que conservava les formes ancestrals d’elaborar aquest producte que el nostre país veí va qualificar com el millor producte gourmet d’Espanya, superant als mítics pernils Ibèrics. 

Aquest Senyor, amb tots els ets i uts, va tancar l’empresa sense haver aconseguit guanyar una batalla legal contra l’ordenament de la IGP que regulava aquest producte, el seu argument era ben clar: no podia portar el nom de Llonganissa de Vic cap altre Llonganissa que no s’hagués elaborar en aquesta ciutat, el mètode d’elaboració havia de respondre als paràmetres que havien fet d’aquest producte el que tots coneixem.

Personalment, a mi sempre em va entristir que com un Quixot hagués de lluitar sol contra l’administració per quelcom que era, sota el meu punt de vista, de sentit comú.

Per sort Casa Sendra no va haver de menester cap segell administratiu per poder tenir el reconeixement dels consumidors i dels crítics gastronòmics. Va ser un exemple de tenacitat i coherència, em temo que no gaudia de la simpatia de la seva competència, però si d’alguns romàntics que enteníem la seva lluita com si fos el llegendari príncep de Sherwood.

En els moments actuals cal plantejar-se si és necessària tanta regulació i més quan la innovació tots convenim que és una necessitat de supervivència en un mon tant canviant, per tant potser ha arribat el moment  en que moltes d’aquestes institucions es replantegin el seu paper, no sé si es lícit que prediquin quelcom que ells no practiquen ni que certifiquin quelcom que el consumidor potser cada cop necessitarà menys. El mercat en aquests moments no accepta res que no tingui qualitat i cada cop cerca amb més rigor el que és autèntic i coherent.

Res que no estigui en aquests paràmetres té futur en les condicions de mercat actual, cal plantejar-se si les denominacions poden continuar mantenint regles i normes que tenallin la creativitat i alenteixi la innovació, qui sap si pel contrari passarem a tenir un format de denominacions d’origen més estrictes i semblants a les que figuren a França, model per molts del que es fidelitat al terroir i a la fidelització del consumidor.

És raonable pensar que qui persegueix l’excel·lència innovant no es pot sentir còmode en entorns regulats amb normes anquilosades i que homogeneïtzen, es com si es volgués pasteuritzar l’emprenedoria. Es quelcom impossible. Tan impossible com posar muralles a la creativitat.

Hauríem de fugir de la mediocritat, és conformista. “La mediocritat és el pitjor enemic de la prosperitat”, va dir en Henry Ford

La qüestió serà esbrinar si serà més modern ser clàssic o si serà mes clàssic ésser modern. 

Com diria el premi Nobel: The answer my friend is blowing in the wind.

Per si de cas, apostaria per treballar la marca des d’un punt de vista totalment polièdric, el turisme és una eina que ens ho permet i d una manera molt propera al consumidor.

Nou comentari

Comparteix