Fa poc temps que estic al Bages. La vida m’ha portat a un racó del nostre país que m’enamora cada dia que passa.
La veritat és que un dels motius per acceptar el repte va ser l’actitud de qui avui és el meu cap. La convicció de valorar el que produeix pel veritable valor del que costa. Tots els cellerers que han assistit a les meves classes sabran de la meva admiració per la malvista i criticada autoestima dels francesos, molts l’anomenen chauvinisme i la meva devoció pel desacomplexat instint comercial dels italians. Tant de bo ens estiméssim un mica més i tinguéssim menys manies tots plegats.
He trobat un cellerer que defensa els preus sense por ni complexos, per ell és una qüestió de principis, de pura subsistència. I és que si volem ser sostenibles hem de pagar preus justos en tota la cadena de valor.
Se’ns omple la boca de buscar un turisme sostenible, però aquest mai ho será si els sous de qui treballa en el sector no són justos. Només posant el preu es crearan els mecanismes necessaris per aconseguir trobar qui pagui el preu just al que s’ofereix, sigui producte o servei. No hi ha més misteri. Això si, després que el client compri ha de satisfer les seves expectatives, i a poder ser, superar-les.
La pregunta que em faig, ara que parlem de proximitat, és saber si el nostre consumidor està preparat per pagar un preu just. Observant què es compra a la botiga per part dels visitants nacionals i els internacionals és obvi que són dos mercats antagònics. Em pregunto si el famós eslògan d’aquelles grans superfícies l’apliquem a diari quan comprem.
Ningú és ximple, per tant què fa que els forasters internacionals valorin els nostres vins molt per sobre del que ho fem els catalans? Els veus tan contents comprant vi que et preguntes si no han trobat un tresor o una ganga inesperada a casa nostra.
Sembla clar que alguna cosa passa, tanta disparitat ha d’obeir a una qüestió racional, una compra de cost elevat no pot ser compulsiva, de ben segur ells que compren ho troben barat, és més, paguen gairebé el mateix pel vi que pel transport, i ja us avanço que l’import de transportar dotze ampolles a milers de quilòmetres de distància no és precisament baix, jo no sé si m’ho podria permetre.
Malgrat estar en una denominació d’origen minúscula -som la segona més petita de Catalunya-, tenir un nom gairebé impronunciable pel seu anglès, compren alegres molts dels vins que els donem a conèixer. Ens omple de joia, no ho negarem pas, però d’altre banda ens fa pensar si el nostre consumidor no está preparat per pagar més pels vins catalans.
Que hi hagi al mercat prescriptors que posen, d’alguna manera, topalls mentals als preus del vi, em fan rumiar si és que els nostres consumidors troben car qualsevol vi que sobrepassi segons quins preus.
Està clar que si se’ls escolta és perquè cobreixen una necessitat de mercat. Podria ser orientar el consumidor?, aconsellar en la compra d’un vi que excedeix el pressupost habitual? Llavors em demano: El vi es un producte aspiracional? Per què genera tantes incerteses als consumidor a l’hora de comprar-lo, que faci necessitar de guies?
He tingut la sort de tastar vins de preus escandalosament elevats per la meva butxaca, per sort sempre han estat regals. No diré que eren milers de vegades més bons que d’altres però si afirmaré que compleixen les necessitats d’un públic que necessita aquests vins pel motiu que sigui. Ara el dubte és: Per què no fem esforços per buscar aquests client? Hi son, no hi ha dubte.
Vaig tastar el qualificat millor vi del món no fa gaires mesos a la Rioja, afalagat pel seu propietari. La demanda d’aquell vi, es va triplicar per aquella distinció atorgada per un gran prescriptor americà. Però penso, tant de bo algun dia arribem a poder dir que el millor vi del món es produeix en les nostres contrades. Segur que esvaïm totes les pors i alimentem aquesta autoestima sota el meu punt de vista injustificadament baixa.
Sempre he cregut que seria bo que hi haguessin prescriptors que recomanessin vins per sobre de 20 euros, o per què no, de 30. I què, si es fes una bona promoció dels millors vins per sobre de 50 euros? O la dels vins que has de beure abans de morir? Celebro que els meus amics hagin començat a recomanar sense topalls de preu. Tant de bo siguin un èxit. Serà un gran indicador que els consumidors comencen a apreciar i valorar l’esforç que hi ha darrere d’un vi, en especial dels que costen més d’elaborar.
Tots hauríem de lluitar per trencar aquestes barreres mentals. A la taula del restaurant ja hem trencat molts motlles, perquè no ho fem amb els companys que tan exalcen aquests plats, o que tan memorables ajuden a fer segons quins moments de la nostra vida.
Poder el primer que hem de fer es creure’ns-ho. Estimar-nos més, valorar-no més, com els francesos. La sostenibilitat passa per aquest primer pas.
El Pla del Bages cada dia em dona més raons per entendre perquè després del Priorat és la segona denominació d’origen amb un preu mig de venda més elevat.
Fa pensar, no ho creieu?
