La Batalla de l’Ebre va ser una de les més sagnants de la malaurada Guerra Civil Espanyola, i a la Terra Alta hi va deixar una forta empremta que encara en l’actualitat és palpable. Van ser anys difícils, però també una època en què la població es va veure abocada a l’enginy per garantir la supervivència, sobretot de les persones, però també de les empreses i entitats que alimentaven l’economia local. Un exemple el tenim en la Cooperativa de Gandesa, obra de Cèsar Martinell l’any 1919, que en aquell context, va prendre una decisió que potser aleshores no imaginaven, però els canviaria la vida radicalment.
“Penseu en un any 1939 on els camps de vinyes estaven plens de bales, de cadàvers i sang. Era un panorama desolador. I en aquest context, els socis van fer una important aposta: patentar el vermut que fèiem des de 1932, embotellar-lo en ampolles petites i comercialitzar-lo amb millor marge“, recorda el president de la Cooperativa, Pere Bové. “El vermut Terralta mos va salvar de la fallida i de la fugida de molts pagesos a ciutat”, sentencia.
Una acció de màrqueting inèdita
La diferència va venir per la gran campanya de difusió que van desplegar. Una enorme inversió, per l’època, recorden, però que permetia veure l’any 1941 el vermut Terralta en tanques publicitàries al costat de la Monumental de Barcelona. “Hi vam pintar el cartell d’Àngel Pallarès, que fa d’etiqueta del vermut“, relata Bové. I tot plegat, “per poc més de 7.000 pessetes“. Aquella campanya sonada també va permetre posar publicitat en els tramvies de la capital, i “aquest impacte va fer que el nostre vermut fes un verdader boom“. Amb el pas dels anys, canvis en la llei van fer insostenible seguir comercialitzant el vermut i l’any 1954 se’n van vendre la patent a la casa Cinzano.
Més recentment en el temps, després de celebrar el centenari, la Cooperativa va decidir commemorar el 90è aniversari del primer vermut amb una reedició que recuperava una fórmula similar a l’original i que reproduïa exactament la icònica etiqueta de Pallarès, que mostra una dona pagesa amb un cistell ple de raïms just darrere de l’edifici cooperatiu.
La novetat: un vermut vinculat a la cocteleria
El celler ha continuat ininterrompudament produint vins des de l’any 1919, i recordant el significat del vermut en els seus inicis, han volgut repetir la fórmula i apostar per ampliar aquesta gamma de productes. Naixia, aleshores, un nou concepte de vermut íntimament lligat a la cocteleria. Mariona Vilanova, bartender i assessora de la Cooperativa en matèria de vermuts, tenia clar el Pessigolla havia de ser “un vermut especial, pensat, des de la seva concepció per als combinats“.
“És un vermut singular que ens diferencia d’altres marques“, afegeix Bové. Una singularització que, recentment, els ha fet mereixedors d’un dels premis dels Vinari de vermuts. El Pessigolla ha estat coronat com a millor vermut per a cocteleria, un reconeixement “que ens fa molt feliços, i que hem de saber aprofitar perquè ens permetrà posicionar-nos com a productors de vermuts de qualitat”, comparteix el president. Ves que la història no es repeteixi: tenen producte, un premi que els reconeix la qualitat, i només els cal, de nou, una bona campanya imaginativa que els permeti posicionar-se ben amunt a través del màrqueting i la comunicació.
El Pessigolla és un vermut fet amb base de garnatxa blanca i la suma de diversos botànics que recorden “aromes de la Mediterrània”, diran. “Un vermut personal, intens, profund i conceptualitzat -com dèiem- per a la cocteleria”, descriuen.
48 famílies, 20 pessetes, 50 quilos
Així es funda la Cooperativa agrícola amb 48 famílies entre les quals predominen els propietaris de propietats mitjanes. L’acta fundacional exposava les condicions per associar-se a la Cooperativa: ser del poble i aportar 20 pessetes i terres (si no en tenien, aportaven el seu treball) i havien de pesar més de 50 quilos per evitar així el treball de menors.
Un préstec i un bon arquitecte
Els primers socis van hipotecar terres i propietats per demanar un crèdit al Banc de Valls. El 19 de febrer de 1919, Josep Maria Serres (fundador i primer president del ‘Sindicat’) i Jaume Fontanet (membre de la junta) van encarregar el projecte de construcció a l’arquitecte modernista Cèsar Martinell. L’edifici es va fer amb la col·laboració dels cooperativistes que s’hi van implicar per aixecar-lo amb les pròpies mans.
