Cèsar Martinell i Brunet va néixer a Valls l’any 1888 i moria a Barcelona un 19 de novembre de 1973. Enguany, per tant, ja són 50 els anys que han passat des de la pèrdua d’un dels arquitectes més prolífics del país, una de les persones que més línies han escrit en la història de l‘arquitectura agrícola de Catalunya de primers del segle XX. Martinell ha deixat un llegat que supera la cinquantena d’obres agràries, entre les quals, una farinera a Cervera, una destil·leria a Arenys de Mar, i el gruix de projectes que foren cellers cooperatius, edificis que per la suma de diversos valors i atributs, han rebut sovint el qualificatiu de ‘Catedrals del Vi‘.
La resposta a un problema social
“L’obra de Martinell va ser la solució a un gravíssim problema social de l’època, la fil·loxera“, comparteix amb Vadevi el seu net, Cèsar R. Martinell, qui més enllà de recordar la figura de l’avi també ho fa amb el coneixement de causa de qui ha seguit el seu camí i també es dedica a l’arquitectura. “Els edificis van poder ser gràcies a l’impuls dels pagesos, que sabien que la unió fa la força, però també en un entorn amable que propiciava la Mancomunitat de Catalunya”, recorda. I és cert que, repassant la cronologia de la seva obra, veiem que la majoria d’aquests cellers cooperatius es van idear i aixecar entre els anys 1918 i 1922.
“Cèsar Martinell i Brunet està lligat a una concepció monumental i bella de l’arquitectura agrària: la seva obra suma camp i paisatge i ennobleix tant al camp com a les persones que tradicionalment han treballat pel vi”, descriu per a Vadevi la historiadora de l’art i gran estudiosa i coneixedora de l’obra de Martinell, Raquel Lacuesta. I continua: “l’obra de Martinell es basava sobre tres puntals: investigació, rigor científic i pedagogia“, i en destaca molt el fet que sabia escoltar i aprenia del coneixement de qui tenia prop. En el cas dels cellers, per exemple, demanava moltes opinions als enòlegs i tècnics dels sindicats, perquè així podia donar resposta, a través de l’obra, a les necessitats reals del procés d’elaboració del vi.
Com a resultat, i així ho recorden els anuaris, el net i la historiadora, els projectes perseguien diversos objectius, entre els quals, la funcionalitat, l’economia i la bellesa; i per a fer-los possibles, Martinell va introduir tècniques innovadores com la construcció de l’estructura de naus basada en arcs parabòlics de maó -material més barat i que substituïa la manca de fusta del moment-, i la incorporació de finestres petites per a facilitar la ventilació de les naus -pensant en la fermentació del vi- i de cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades on deixar reposar els mostos o els vins un cop finalitzats.
Trencador i adaptat als temps actuals
“Va suposar un treball trencador per l’època”, reforçarà el net de l’arquitecte, “que cent anys després encara hi hagi cooperatives que continuïn funcionant, demostren que el que va fer va ser realment una fórmula d’èxit“. Tan disruptiu, afegeix l’arquitecte, “que fins i tot, cent anys enrera, ja defensava valors actuals de quilòmetre zero, apostant per materials de proximitat i per la minva zero”. Ho justifica: “una de les grans lliçons que he après d’ell és a no llençar res, i jo estic seguint el seu exemple que convertia la seva obra en ecològica, econòmica i, per tant, sostenible“.
Per aquestes i tantes altres coses, tant ell com la historiadora lamenten que no s’estigui reconeixent la seva figura tal com creuen que mereix. “És un vallenc universal, la seva obra és coneguda i reconeguda arreu del món”, diu Lacuesta, i malgrat tot, no senten que a Catalunya se’l recordi per la seva gran aportació a la cultura, arquitectura i economia del país. “Ningú ha apostat per una política d’enoturisme que unifiqui les catedrals del vi”, espeta Cèsar Ramírez Martinell, i crec que és una pena, perquè podria sumar valor als edificis. “Traieu tines i poseu turistes“, afegirà a tall de lema.
“Ningú ha valorat declarar l’Any Martinell, i crec que això és un descuit imperdonable”, etziba la historiadora de l’art. Així i tot, fa valdre iniciatives privades o de municipis on s’hi conserven obres seves, que li reten petits homenatges i “gràcies a ells, dirà, s’està mantenint viu el seu llegat“. Com passa, i en això coincideixen amb el net, amb Cellers Domenys i el seu recentment presentat projecte de Fundació.
Fundació Domenys i la recuperació del llegat de l’arquitecte
A primers d’agost es formalitzava la signatura d’un acord que uneix Martinell i el seu llegat amb la Fundació Domenys gràcies a una iniciativa que pretén recordar la figura de l’arquitecte. “Ens en recordem poc, però va ser una figura molt important per la nostra història”, comparteix amb Vadevi Lluís Roig, gerent de Cellers Domenys. I creu que enguany, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort “tenim una bona excusa per recordar-lo”. L’efemèride, i també la seva aposta per donar vida a una fundació que s’ha creat en bona part per posar la seva figura en primera línia.
Domenys va integrar l’any 2011 el celler cooperatiu de Rocafort de Queralt, que fou precisament el primer que va concebre l’arquitecte vallenc. A partir d’aquí, i davant la necessitat de reformes urgents, han ideat un projecte que no només permetrà restaurar de tot l’espai, sinó també recuperar-ne la vinificació i encabir-hi un museu que recopilarà peces d’alt valor que recorden aquesta trajectòria i divulgarà vida i obra a partir de les seves aportacions en l’àmbit arquitectònic, social, cultural i econòmic. “És una gran notícia per a la família, per al patrimoni modernista i un projecte seriós i molt ben orientat”, assenyala Martinell. I afegeix Lacuesta, qui, per cert, els està assessorant amb el projecte, “estan fent esforços extraordinaris per posar on toca el llegat de Martinell, per això els desitjo tota la sort del món”.
Roig reivindica la importància de recuperar el primer edifici que va signar Martinell, però tenen al cap dur a terme un “projecte de país”. D’aquí que demanin suport de l’Administració, apel·lant al valor històric de l’edifici i del projecte, però també a la importància d’un llegat que ha marcat la viticultura de primers del segle XX a Catalunya.
Rocafort de Queralt, la pionera
Cèsar Martinell va obtenir el títol dels estudis d’arquitectura l’any 1916, i immediatament va entrar a treballar com a arquitecte municipal de Valls. “No en sé el motiu, recorda Raquel Lacuesta, però aviat ho deixa i se’n va a Barcelona i comença a rebre propostes per a dur a terme importants obres vinculades amb el sector agrari”.
El primer encàrrec el va rebre de Rocafort de Queralt, municipi de la Conca de Barberà que veuria acabat el primer projecte l’any 1918. Fou, en paraules de Lacuesta, “la primera gran obra amb sentit de monumentalitat, funcionalitat i economia, tres dels puntals que van definir al llarg del temps l’arquitectura de Cèsar Martinell”. I continua: “això, en el món agrari, era difícil. Existien esglésies, palaus urbans, cases senyorials; però al camp no hi havia monuments d’aquest tipus”, recorda la historiadora de l’art. “Potser per això, comenta, les obres de Martinell s’han conservat tants anys, per aquest caràcter monumental que li ha aportat al medi rural”, conclou.
Sigui com sigui, Rocafort va ser el primer d’una quarantena de cellers cooperatius, la major part dels quals va construir entre 1918 i 1922 principalment en les comarques centrals i meridionals de Catalunya. Per cert, que, amb el concarí, els de Cornudella de Montsant, Falset, Nulles, Barberà de la Conca, Gandesa i Pinell de Brai, varen ser declarats béns culturals d’interès nacional l’any 2002.
Qui millor coneixia i va explicar la figura i obra de Gaudí
“La marca Cèsar Martinell està en la seva arquitectura agrària“, resumeix Lacuesta, des d’aquesta mirada d’admiració el descriu com “un bon arquitecte, un bon escriptor i, sobretot, un gran pedagog“. I s’explica. “Ell va saber transmetre coneixement, serenitat i saviesa a través de les seves obres, fossin escrits o a través de la mateixa arquitectura”.
“Era una persona amb principis, probablement l’únic que es va atrevir a dir no a Gaudí quan aquest li va oferir treballar a la Sagrada Família”, recorda el net amb orgull. De fet, la historiadora de l’art puntualitza que Martinell fou “qui millor va explicar la figura, obra i pensament de Gaudí“. Però això ja seria motiu d’un altre article.
