El baró de Maldà sempre en bevia per Nadal i li agradava molt de sucar-hi neules. L’esmenta diverses vegades al llarg del Calaix de sastre; aquesta citació és del 25 de desembre de 1799:
Mes, ab tot, abundava la gent en les muralles i Rambla, matí i tarda, per pair los galls i polles d’Índia, solent fer hom, per poc que puga, un xiquet d’extraordinari en taula, en la bucòlica, sucant, molts, neules ab vi blanc, malvasia o vi de Màlaga, a postres, i menjant-hi alguns torrons d’avellana i mel, o dels fins, de sucre, en esta i següents festes de Nadal.
Segons diu Joan Amades en el Costumari català, hi havia el costum d’encetar-lo per Tots Sants:
Per les contrades vinateres era de rigor que per la castanyada hom encetés el vi blanc. El servia el cap de casa o el més vell, si hi havia persona de més edat. Un cop tastat i assaborit, en donava parer. Seguidament ell mateix l’escudellava a la resta dels presents, que se’l solien beure per ordre de categoria, i cada un hi deia la seva quant a la qualitat i al sabor.
Amades es refereix sens dubte al vin blanc, encara que hi escriga ‘vi blanc’, bé perquè a Barcelona s’anomena així o perquè ho ha rectificat tot pensant que es devia tractar d’un dialectalisme. Per bé que se’n consumeix tot l’any, el vin blanc és molt típic de Nadal, costum del qual es fan ressò algunes nadales, com ara aquesta que copie a continuació:
També durem de vi blanc un bota
per sucar coques, nosaltres, pastors,
i aquestes festes de gran alegria,
Jesús i Maria, preneu nostres cors.
El trobem també en El petit vailet; en transcriurem una quarteta:
He portat la carmanyola
tota plena de vin blanc,
i una llarga llangonissa
per Jesús el bell infant.
Pastorets d’esta muntanya n’és una altra, recollida a l’Alt Urgell el 1925 i publicada en l’Obra del cançoner popular de Catalunya:
Ai dulces festes
qual són aquestes,
les de Nadal,
les de Nadal.
La gent se’n riuen
quan los nois diuen
“neules, neules,
torrons i vin blanc”,
dient que ha parit Maria
un infant xic Manuel.
També apareix en una poesia on el Carnaval donava tot de consells i que va ser publicada per L’Esquella de la Torratxa en el número del 7 de febrer de 1880; el títol era Judici del any i feia així:
Júpiter, aquest any mana,
y diu que no’u fará mal;
á mi bèn poch se m’importa
puig tinch de morí aviat;
pero al poble l’hi aconsello
per si es any de mala sanch,
que procuri beure forsa,
forsa tragos de vi blanch,
Mata’l vi totas las penas;
ó sinó, ’u vaig á probar:
Que un se troba sense feynas
y’l llogué no pot pagar;
s’emborratxa; y quan ve l’amo,
es clá’l troba emborratxat
y, per por que no l’hi pegui,
corra, fuig sense cobrar…
Que tal ¿fan efecte’ls tragos?
¡Vingan tragos de vi blanch!
Que las cosas están caras?
que ja res se pot comprar?
que l’industria está parada?
que tot marxa mal, molt mal?
Un s’hi fixa y s’hi encaparra,
y es fácil de trastocar’s;
més si béu forsa mistela
y arriba hasta’l punt de dalt,
diu: ¡ay, que van bè las cosas!…
tot ho veu multiplicat…
¡Vingan tragos, vingan tragos,
vingan tragos de vi blanch!
En fi; ’l vi mata las penas
y al saber que’s cosa gran,
l’invencible filoxera,
lo poder l’hi vol robar…
pero per xó vingan tragos,
¡vingan tragos de vi blanch!
Però és típic de Nadal, com podem veure en una poesia de Josep M. Codolosa publicada uns anys després en el mateix setmanari, en el número del 24 de desembre de 1887; portava per títol Un poeta tronat en la diada de Nadal i nosaltres en copiarem la part final:
Apa, no sigueu escassos,
deuli gall, turrons, vi blanch,
y cediuli tot de franch
ja que li fregau pels nassos;
porteuli lo pa á cabassos,
que s’atipi de debó,
qu’en tenint lo ventre á tó
si’n fará de poesías!
Vaja tindréu per molts días
poeta de… carreró!
Per algunes contrades devia ser una beguda obligatòria per aquestes dates i fins i tot en donaven al tió de Nadal, segons que diu una altra vegada Joan Amades, ara en Costums i creences:
Un simbolisme del geni de la vegetació, també el podem veure en el tió de Nadal, avui molt desvirtuat i desfigurat, però que fins ara en alguns indrets encara conserva restes de la seva consideració humana. A Sabadell, l’alimenten des de tres dies abans de Nadal i li posen fulles; a Cornellà, li donen blat de moro, i al Vendrell, garrofes; a Sant Quintí de Mediona, li portaven aigua, farina i fins vimblanc; a les Borges Blanques per tal que agafés gana el treien a passejar i pasturar per prats i camps d’herba bona i mengívola.
De fet, el trobem en una cançó de fer cagar el tió molt coneguda:
Tronc de Nadal
caga torrons
i pixa vin blanc.
Ara en venen festes,
festes precioses;
dones curioses
renteu los plats,
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
El tortosí Ramon Vergés ens conta en Espurnes de la llar (1909) com anava la festa a casa seua:
Com fa un fret que pela y les vetllades son llargues, me’n vaig al raconet de la llar. Los yayos posen al mitj de la cuina lo tronch de Nadal y diuen: Tronch de Nadal, solta turrons, pija vi’n blanch.
També fan cantá als netets:
Que no’n siguen tot ballades
pos també n’ham de minjá,
y de quan en quan
y de quan en quan
algún trago de vi’n blanch.
I, segons Joan Amades (Costumari català), al Vallès hi havia costum de sucar-hi pa a l’eixida de la missa del gall:
Per l’Alt Vallès hom feia la suca-muia. La mestressa posava al foc de la llar una bona cassola de vi blanc. Amb la gran foguerada, tothom feia bones torrades, les quals sucava ben bé dins de la cassola del vi. El cap de casa era el primer de fer-ho, i després d’ell, seguien tots els altres familiars i el servei. Tothom menjava a discreció, fins que el cor li deia prou, per tal de retornar-se de la fredorada rebuda en tornar de la missa.
Però, tot i que el consum que se’n feia devia ser gran, sempre en quedava per a les festes majors i una albada del Matarranya fa així:
Baixeu les casquetes,
baixeu lo vin blanc,
baixeu la Joaquina
sentada en un banc.
També el trobem en el quadre popular La festa major, del barceloní Emili Vilanova (1840-1905):
I al sortir d’aquesta funció tan solemne, trobar a casa la taula parada per a tants de forasters com vénen a honrar-nos i a augmentar la bullícia i la satisfacció del dinar per excel·lència, preparat amb la millor viram de la cria, amb crestó, conills i rostit de tres maneres; préssecs grossos, vi blanc i de ranci i del més bo de la collita, i peres i raïms, tot de casa, guardat pel dia de festa major.
A les Illes també n’hi ha, de vin blanc (vi bullit, en realitat), i a Mallorca, segons que diu Antoni Galmés i Riera en Cultura popular mallorquina, hi ha costum de traure’l a quasi totes les festes, inclosos els casaments i la matança del porc:
El sopar era la menjada millor del dia: arròs amb tallades de pollastre, conill i lo que hi hagués, un poc brouós (arròs de matances), bullit de porc amb patates i moniatos, escaldums de gall o gallina, sobrassada frita tota sola, amb sucre, suquet o mel, bon vi i abundós de collita pròpia o duit del celler que millor el tenguessin; llesques de papa, orellanes, ametles torrades i anous, magrana i meló, si encara n’hi havia, vi’n blanc a voler, que era most un poc bullit i que entrava dolcet, dolcet i que li havien d’estar prou alerta si volien aguantar-se drets pel ball.
El més apreciat sembla que és el que fan amb raïm de la varietat muntona o montona, esmentat en la poesia ‘Descripció de Banyalbufar’ que va publicar el setmanari L’Ignorancia del 18 de juny de 1881:
De Pollènsa
Vin blanch de Muntona
Es còsa molt bona,
No es per desjectar.
Dels mateixos
De més valentía
Ni hey ha’vuy en dia
En Bañalbufar.
En una versió illenca de ‘La porquerola’ s’esmenta aquesta varietat:
—Hostalera, hostalera, ¿per sopar, anit, què tendré?
—Tenc capons i tenc gallina, per vostè, Senyor Rei,
i resolis i muntona, que, si ho pagau, ho trauré.
La cançó popular també parla de balls i vin blanc:
Aigordent i vin blancot
em fan fer sa ballaruga.
Aigo rotja no me’n duga,
que dins es ventre em fa llot.
La poetessa Maria Antònia Salvà l’esmenta en Llepolies i joguines (1946), en uns versos que porten per títol ‘Sopar de matances’:
Per la vila, per Ciutat,
per tot contaré alabances
del bon sopar de matances
que la madona ha aguiat.
Amb el rave corgelat,
les nous i ametles torrades,
i les olives trencades
i el novell envinagrat,
l’arròs ben espiciat
i la gustosa cassola,
han fet bé la garangola
a la llebre amb estofat;
i encara veig ran del plat
de bunyols i d’oreianes
les agre-dolces magranes
que us deixen desembafat,
i el dolç penjoi emmelat,
la síndria com una rosa,
i el vin-blanc, que mai fa nosa.
molts anys i amb sanitat!
En Corema, Setmana Santa i Pasco, de mossèn Antoni M. Alcover, podem llegir que en bevien per Pasqua:
Darrera sa freixura vénen llavó ses panades i es robiols; perque veiam! ell les han de tastar, a veure si són sortides avengudes de tou i de forn; i darrera ses panades i es robiols s’imposa una altra tímbola, i aqueixa sol ésser de vinblanc, per honrar la diada.
En les Rondaies mallorquines del mateix Alcover el trobem esmentat diverses vegades; en La Reina banyuda apareix un canyemet miraculós que proporciona a l’amo tota classe de viandes:
—Hala, canyemet, treu-mos d’es menjar del Sr. Rei!
I encara no ho hagué dit, com zas! compareixen damunt aquell canyemet dues coques bambes, un pot de confitura de prunes de frare i un botilet de vin blanc.
Sa fia del Rei roman de pedra, badant uns uis com uns salers.
En Juanet li dóna una coca bamba i li buida mig pot de confitura damunt; ell pren per ell s’altra coca i sa confitura que quedava.
I tots dos roega qui roega, fins que En Juanet mesura un tassó de vin blanc al raset a sa fia del Rei i se’n mesura un per ell, i tots dos, glec-glec! els se calen bil·lo bil·lo.
Sa fia del Rei feia mil alabances d’aquella coca bamba, de sa confitura i d’aquell vi, dient que no havia tastada cosa tan fina mai.
En N’Elionoreta ens enumera els estris de cuina i les llepolies d’un rebost de casa bona:
I ja se n’entrava dins sa cuina, i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins: s’escaufapanxes, es fogons, sa carbonera, ses estelles, sa ramutxaia, sa pala, ses esmolles, es llévets, es ventador, sa bufadora, ses grelles, ses pelles, es calderons, ses olles de terra i ses d’aram, ses greixeres, es morter, sa maceta, sa llossa, s’olla d’es saïm, sa pica d’es rentador, ses gerres d’es gerrer, es tassons, es plats, ses cuieres, ses forquetes, ses guinavetes, sa pastera, es sedasset, es fenyedors, sa reura, sa panera, es cossi i sa caldera de fer bugada, s’aufàbia i sa setria de s’oli, es barral d’es vinagre, de s’arrop i d’es vin-blanc, s’aufàbia de ses olives trencades i sense trencar, s’olla colera de sa xuia prima, s’oró de ses figues seques, i tota sa perxada de sobrassades, llengonisses, camaiots, botifarrons i pultrús i muletes de saïm.
També el trobem en l’Entremès del moliner, anònim, del final del xviii; hi ha dos personatges que fan així:
Nolasc Lo mateix em va seguir
amb un enamorament
que perdí lo enteniment
i arribí a punt de morir.
Príam Ai!, i enamorat has estat?
Com? I de quina manera?
Nolasc D’un llamp de tavernera
qui per aquí em tingué bruixat.
Príam I la causa de l’amor?
Nolasc Tenia un carretell
en casa de vi blanc vei
i d’extremada licor;
en la boca en el grifó
bevia tant com volia,
i ella era qui m’empenyia
per desinflar-me el sarró.
Si hem de creure el que diu una altra versió de ‘La porquerola’, en èpoques passades és possible que n’hi hagués d’importat, tot i que també podria ser que la Girona que s’esmenta al text fos en realitat un feminització de la varietat de raïm anomenada giró (garnatxa), molt corrent a l’illa:
—Déu vos guard, bona hostalera!
—Déu vos guard, bon cavaller!
—¿No em diríeu, hostalera,
anit de què soparé?
—Tenc capons, galls i gallines,
per sopar mon cavaller.
Llavò vin blanc de Girona,
que ha més de vint anys que el tenc.
S’esmenta en diverses cançons populars, més llargues o més curtes; En Miquel Perdut n’és una, un xic desbaratada:
En Miquel Perdut li deia:
—Jo no vui que faces res.
Mata un gall o dos o tres,
o, si no, mata una auveia.—
S’auveia no li bastà,
que encara en volia més:
—S’ase val massa doblers,
per haver-lo de matar.—
En Miquel Perdut va dir
a Na Juana Maria:
—Trob que aqueix vin blanc fa via!
Mal guany! ¿Que el deuen punyir?
—Es vin blanc, devers Sa Serra,
aiximateix l’han fotut.
Alerta, Miquel Perdut,
que faràs ets ous en terra!
I aquesta és enumerativa:
Taronges, préssecs, tomàtigues,
pomes, peres i murtons,
i congrets de Sant Jeroni,
reims, figues i melons.
Caramelos, confits, prunes,
glans dolces i llimonats,
mostatxos, cocates, fuies,
pa d’En Pou i doblegats.
Castanyes, anous, vellanes,
pa moixó, mel i brossat,
congrets i puntes a l’aire,
bescuit i sucresponjat.
Robiols, tambó d’ametla,
suc aigordent i anissat,
vin blanc, arrop i muntona,
herbes seques i he acabat.
També el trobem al cançoner popular de Menorca; en copiarem un parell de corrandes:
Per Cotaina vaig passar, figueral de cada banda; hi havia pomes en randa i vin blanc per refrescar. Joana Maria flor de taronger, altre no en volia sinó es forner. Es forner s’enyora; ne menja pa blanc, i una coca calda mullada amb vin blanc.Aquest article forma part de l’obra Història de la cuina catalana i occitana.
