!--akiadsense-->
Històricament alguns enòlegs han vist amb certs recels sommeliers que han assolit més fama i reconeixement social que no pas ells. A alguns enòlegs se’ls travessen certs comentaris com a mínim lleugers de sommeliers sobre vins que han elaborat ells mateixos. No obstant això, com afirma amb certa sornegueria l’enòleg històric del celler Jean Leon, Jaume Rovira, “un sommelier és un mal necessari entre qui fa el vi i qui se’l beu”. Albert Camus ja va dir que és molt fàcil obtenir fama, però també que és molt difícil merèixer-la.
Alguns enòlegs també critiquen els baixos sous que es paguen i la competència deslleial establerta a la professió. Una de les funcions del Col·legi d’Enòlegs i Enòlogues de Catalunya (una corporació de dret públic creada el 2013 des de l’Associació Catalana d’Enòlegs) és, precisament, “prevenir l’intrusisme professional i actuar contra les actuacions que el fomentin o en siguin constitutives”. El Decret de creació del Col·legi d’Enòlegs i Enòlogues de Catalunya inclou un apartat que remarca que “la important rellevància econòmica i social assolida pel sector vitivinícola a Catalunya, la seva estructura sòlida i competitiva i el creixent nombre de persones expertes que es dediquen a l’enologia constitueixen, sens dubte, els fonaments per a preservar i potenciar aquest sector i es converteixen en la justificació d’un interès públic prevalent per a la creació del Col·legi d’Enòlegs i Enòlogues de Catalunya, que es configura com l’organització capaç de vetllar i garantir la bona praxis dels i de les professionals del sector en l’exercici de les atribucions professionals que estan relacionades amb la seguretat alimentària i la salut”.
!--akiadsense-->
El president de l’Associació Catalana d’Enòlegs i degà de la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Joan Miquel Canals, creu que “pel fet d’estar mes propers als clients a la cadena de valor dóna avantatge als sommeliers davant els enòlegs. Sigui com sigui, no deixa de dir que “els sommeliers s’ho han treballat, i han estat més propers als mitjans de comunicació de masses”. Respecte a si els enòlegs han de tenir més reconeixement social i econòmic, Joan Miquel Canals opina que la qüestió “és més complexa”. En aquest sentit creu que “les mateixes empreses elaboradores haurien de donar més visibilitat al creador i artista que també es l’enòleg, a banda d’un científic. La prova es que quan l’enòleg també és el propietari així passa. I no els hi sol anar malament a aquestes empreses”. Respecte a la qüestió econòmica, afegeix que “és una segona derivada de la consideració que tenen les empreses pels enòlegs”.
!--akiadsense-->
Oriol Guevara, expresident de l’Associació Catalana d’Enòlegs i exdirector general de l’Incavi de la Generalitat, opina que “el lluïment professional no té tant a veure amb la professió com amb el que ‘ens ensenya’ la societat en què vivim”. Afegeix que “el lluïment i les ganes de sobresortir depenen en gran mesura de cadascú, i és una mica una malaltia social d’avui en dia; segur que els psicòlegs ho tenen diagnosticat”. La seva hipòtesi és que “els enòlegs no són habitualment els propietaris de les marques dels vins que fan; en canvi cuiners i a vegades també els sommeliers són propietaris dels restaurants i els plats que creen. També hi ha casos que influeixen com ara el ‘fenomen germans Roca’, on un d’ells s’ha convertit en un dels sommeliers-prescriptors de vi més influents del panorama català i fins i tot mundial. Tot plegat fa que hi hagi sommeliers famosos i també alguns enòlegs famosos com el de Pingus o l’Ermita”.
Guevara, que actualment desenvolupa assessoraments enològics des de la seva empresa Abicon Wines, puntualitza que en tot cas “la fama no és res que a mi em faci córrer. Per mi és important el lloc on es fa el vi, l’estil, el que ens aporta el vi i tot allò que faci gaudir el públic. Beure vi és un acte cultural que ens defineix; quin famós hi ha davant o darrera o qui es fa famós parlant-ne és una malaltia social que tard o d’hora passarà”. No té dubtes, però, que els enòlegs són els veritables autors intel·lectuals dels vins.
!--akiadsense-->
Per a l’enòleg bretó Laurent Corrio, copropietari amb la seva companya Irene del celler vilafranquí Alemany i Corrio, “dins del terme d’enòleg s’ajunten diverses funcions, com ara ser l’ideòleg del vi o ‘winemaker’ o ser el tècnic que supervisa els processos de vinificació”. Dit això, Corrio afirma que “el sommelier, pel seu treball, té contacte directe amb el públic, periodistes i influencers inclosos i, per aquest motiu, té un reconeixement, que pot ser positiu o negatiu”. En canvi, creu que “els enòlegs són professionals a l’ombra”. No obstant això, afegeix que la popularitat que ha aconseguit i també la seva companya “és més com a creadors de vins que no pas com a tècnics”. En aquest sentit puntualitza que “es podria dir que hi ha enòlegs que no volen la fama”, i que “el reconeixement ve donat per una tasca comercial, i no pas pel treball tècnic”. Pel que fa al sou que es cobra, aquest enòleg francès de prestigi que resideix a Sant Pere Molanta reconeix quec “el cert és que la mitjana és baixa”. Rebla el clau afirmant que “un tècnic encarregat de produir, criar i embotellar el producte de tota una empresa cobra moltíssim menys que un comercial”.
!--akiadsense-->
Per la seva banda, el director tècnic del celler Avgvstvs Forvm de Sant Vicenç de Calders (El Vendrell), l’enòleg Enric Roca, és del parer que “els sommeliers són els que millor poden explicar i transmetre la feina que fem els enòlegs. Això sí, amb coneixement de causa, sabent el que ha passat en l’elaboració del vi en concret i de les característiques de l’anyada en aquell vi”. Afegeix, en aquest mateix sentit, que han d’explicar i transmetre “no imaginant, suposant i creient, com passa algunes vegades”. Sigui com sigui, Enric Roca opina que “encara hi hauria d’haver més sommeliers”.
