Que el vi i el catolicisme estan totalment vinculats ningú ho dubta. Tant els creients com el no creients han sentit a parlar del vi de missa o del vi com a sang de crist. Ara bé. Si agafem alguns dels passatges del Nou Testament que evoquen el que se suposa que va passar al Sant Sopar, tal dia com aquest dijous, el Dijous Sant, podria semblar que a més de ser un element clau entre els mortals, el vi podria ser l’única certesa que tenim sobre el que trobarem al més enllà un cop hàgim traspassat.
Si agafem la Bíblia hi trobem 262 referències al vi, 80 a la vinya, 38 al raïm, 22 al cep i 3 al sarment. És evident per tant que culturalment el vi hi té un paper destacat.
Si filem encara més prim i ens situem en els capítols del Nou Testament en que els evangelistes descriuen el Sant Sopar, moment de la primera Eucaristia, aleshores el vi és capdal.
Mateu Capítol 26 Verset 29
-Preneu, mengeu-ne: això és el meu cos. Després prengués una cop a, digué l’acció de gràcies i els la donà tot dient: -Beveui-ne tots, que això és la meva sang , la sang de l’aliança, vessada per tothom en perdó dels pecats. Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare
Marc Capítol 14 Verset 25
En veritat us dic que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu”
Aleshores si féssim una interpretació literal d’aquests textos, podríem deduir doncs, que un cop passes al més enllà, l’única cosa que sabem del cert que hi trobarem és vi nou.
Sembla, però, que no és tan senzill. És per això que hem consultat algú que coneix prou bé les Sagrades Escriptures, el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Armand Puig.
I confirma, efectivament, que el vi és un símbol i que del més enllà no en tenim cap certesa. Ni tant sols aquesta.
Ara bé, el vi devia tenir prou rellevància cultural com per convertir-se en un referent, fins i tot en la sang de Crist en l’època que Jesús va predicar, fa una mica més de 2000 anys.
Armand Puig recorda que per explicar com devia ser el Regne de Déu, la felicitat plena, la imatge que s’evoca sempre és la d’un banquet. I un bon jueu, el banquet que té al cap és aquell en el que hi ha un bon vi.
Així, el vi al Nou Testament i a l’Antic també juga diversos papers.
Per exemple a Isaies, 25 , 6-8 hi diu:
En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà a tots els pobles un banquet -de plats gustosos i de vins selectes: de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort
“En aquest cas parla del moment final,” explica Puig, “de la mort vençuda i superada i els que són vius estan reunits en una gran taula”.
Diferent del Sant Sopar al Nou Testament on Jesús parla d’un vi “que és el que els seus deixebles han d’anar bevent en el decurs de la història, en cada Eucaristia i que és aquell que remet a la seva sang”.
“El vi es converteix en el nexe entre allò que la història humana té com a més sagrat, la copa de l’últim sopar de Crist i el vi que es beu al final de la història humana”, afirma Puig, “i en aquest cas ha de ser un banquet, perquè és la imatge més important per parlar del Cel”
“Menjar i beure” confirma Puig, “és la joia, la felicitat”.
Aleshores ja ho sabem. No tenim cap certesa del més enllà, però sí sabem que al cel les sensacions es deuen assemblar molt a la felicitat que sentim quan bevem vi.
