L’Olivera és una cooperativa de treball i un projecte d’iniciativa social que segueix el mateix estil de vida i de treball des dels seus inicis, el 1974. Des de Can Calopa a Barcelona i Vallbona de les Monges, a Lleida, no només produeixen vins i olis sinó que afavoreixen la integració social de persones en risc d’exclusió, amb eines assistencials i formatives i amb un espai on viure i treballar totalment inclusiu. Així, compatibilitzen la tasca social amb l’elaboració de productes d’alta qualitat, convençuts que el treball és una experiència vital i emocional.
Durant els darrers anys, alguns joves extutelats, és a dir, menors estrangers no acompanyats que han arribat a la majoria d’edat, també participen en aquest projecte. Maria Ortis, treballadora social de L’Olivera, afirma que els “costa molt dir que no” quan algú en una situació delicada ho demana. “Sempre intentem ajudar”, afegeix, i explica aquest cas.
“Tothom ha sentit parlar molt dels ‘MENA’ però quan fan els 18 anys deixen de rebre atenció dels centres, no hi ha subvencions, no hi ha res. La DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) ja no els tutela, els diuen que fins allà han arribat”. Així doncs, aquests joves es troben en una situació complicada i amb molt pocs recursos.
“Fa un parell d’anys”, recorda Ortis, “un centre de MENAs de Barcelona ens va derivar un cas amb molt potencial laboral, un noi que mai no havia estat problemàtic i a qui els sabia greu que quedés desamparat en arribar a la majoria d’edat”. El jove els va contractar per fer un voluntariat i des de L’Olivera es van plantejar que acabés tenint tot un itinerari laboral. Primer el van ajudar a tramitar la documentació i, a través de l’empresa d’inserció laboral de la cooperativa, el van contractar.
“Això va ser el 2020”, continua Ortis. “Acompanyem la persona tot fent un itinerari laboral i formatiu conjunt, dins el sector agrari, i al cap de tres anys han de poder entrar al mercat laboral ordinari”. En tots els casos es fa el mateix: ajudar-los a tramitar la documentació per poder-los contractar a l’empresa d’inserció. Dins del seu horari laboral també entren formacions, tant generals (idiomes) com específiques del treball agrícola (poda, maneig de maquinària…). “Els donem una feina i un habitatge a la residència vella, on tenim persones sense plaça formal però que són vulnerables”. Allà, explica, “paguen un lloguer simbòlic” tot i que, en aquest cas, estan buscant un pis per als joves.
La idea, insisteix, és que “als tres anys s’han d’incorporar al mercat laboral”. Així “poden arribar nous joves i tornar a començar”. Pensant en la seva situació, la treballadora social afirma que “hi ha un buit molt gran en aquest camp i posem el nostre gra de sorra”. Actualment hi ha tres joves. “Al principi a vegades els costa tenir horaris, hàbits de treball i estudi, puntualitat… És una mica complicat però se’ls dóna suport i se’ls acompanya perquè tinguin hàbits de vida saludables i una vida autònoma”.
Tot i això, Ortis lamenta que “no hi ha un circuit definit com a tal” per a aquests casos. “Han estat diversos centres que han sabut que a L’Olivera acollíem aquests nois de manera informal, els ha arribat pel boca-orella i ens els han derivat. A més, és clar, tenim la feina que tenim”, conclou la treballadora social, contenta de la feina feta fins ara i amb la mirada posada al futur.
