He quedat amb el professor i escriptor Manel Ollé (Ulldecona 1954) per anar a conèixer la seua col·lecció de ceps a la partida de l’Esquarterada d’Ulldecona, a la Foia de les Ventalles, no gaire lluny de l’Ermita de la Pietat, entre les serres del Montsià i de Godall. Ollé viu al centre de Tortosa i com que és estiu i fa calor —una sensació xafogosa avivadada per la humitat de l’Ebre— li dic que el passaré a buscar amb el cotxe cap al tard, per evitar les hores més fortes de sol.
—Quant durarà el viatge fins a la vinya, Manel?— li pregunto per calibrar bé els tempos.
—El mateix que dura el recit de L’ombra rogenca de la lloba. Quan hi anem amb Cinta [la seua dona] comencem a declamar els primers versos just després de travessar el pont, i ja no parem fins a arribar a la finca— em contesta.
La resposta no m’agafa desprevingut, perquè soc sabedor de la seua potència intel·lectual i de la passió amb la qual viu l’obra del poeta tortosí Gerard Vergés, de qui n’era admirador i bon amic. I com que jo també conec el text, intento fer càlculs aproximats de la durada: els 350 versos de L’ombra equivalen a uns vint-i-cinc minuts de trajecte, vaticino. I no m’erro: el viatge —al qual també s’ha sumat el seu fill Josep— dura mitja hora escassa.
Escriptor i activista de la vida rural
D’Ollé en coneixia, sobretot, el seu vessant literari: el de professor de català, d’escriptor i conservador dels mots perduts. Però no va ser fins fa unes setmanes que en llegir la seua biografia —escrita per Rafael Haro amb el títol Manel Ollé i Albiol. Biografia Compartida i publicada recentment per Onada Edicions— vaig prendre consciència de la seua trajectòria de pagès, d’activista de la vida rural, de conservador de races de bestiar i varietats de raïm. En les seues converses, l’agricultura, les tradicions, el territori i la llengua esdevenen un mar gairebé continu de límits joiosament difusos.
—A principi dels anys setanta, vaig acompanyar el poeta i dramaturg mallorquí Jaume Vidal i Alcover en un viatge a Ulldecona. I quan passàvem per esta mateixa carretera va quedar sorprès de les vinyes tan vigoroses que hi havia a banda i banda—em diu. — I t’has fixat com ha canviat el paisatge? Ara, aquí, la vinya és absolutament testimonial, ja no queda res… no queda res!
Als anys setanta, tot eren camps de vinya
Fins als anys setanta, aquestes finques d’oliveres i garrofers (també hi ha moltes parcel·la-les ermes) havien estat camps de ceps. A l’època, el caràcter d’Ulldecona giravoltava al voltant de la vinya. El poble (i per extensió moltes les viles interiors del Montsià) era un dels grans centres productors de raïm i de vi de la meitat sud de Catalunya.
—I no només era un paisatge físic, també era una riquesa espiritual: les terres, els oficis, la cuina, el lèxic, paraules com xampaina [el nom que rebia el vi blanc a la zona], els cicles anuals, l’arquitectura, els aljubs amb la pica rodona, els barracons de pedra seca… El vi era gustós i el raïm perfumat, assaonat i mengívol. Estes finques de l’Esquarterada eren de les millors del terme per plantar-hi vinya. Però en molt pocs anys, tot va passar a ser una relíquia en la memòria dels més grans.
M’ho explica mentre un capell de núvols crepusculars s’assenta sobre la Serra del Montsià. Som a peu de la vinya familiar, no gaire gran, partida en dos per la carretera que va de Santa Bàrbara a Ulldecona.
Fill i net de boters
Ollé era fill (i net) de boters, i per això va créixer entre l’olor fresca de les fustes de roure i de castanyer, entre les aromes de raïms i de vi que emplenaven els cistells de les cases i l’ambient dels cellers. El taller familiar —ple de martells, aixes, sorracs, bassiols, botes carretelles, bujols i bocois— ocupava els baixos d’una casa al camí del Montsià, a Ulldecona. Però aquell paisatge infantil es va començar a ensorrar quan només tenia cinc anys, quan el seu pare va haver de repensar el negoci per falta de feina. L’abandonament progressiu del camp per la manca de relleu generacional, la incorporació de nous conreus, la mecanització i la construcció de carreteres van fer saltar l’alarma. Amb pocs anys, la ràpida desaparició de les vinyes en una zona, la seua, de llarga tradició vinícola seria un fet.
Una col·lecció de ceps
Viure i veure el deteriorament del paisatge (físic i humà) el va colpejar. Però ell, tossut, estava disposat a plantar-hi cara. I allà on el seu pare li va dir que hi havia terra per a una vinya excel·lent (a l’Esquarterada), va decidir començar una col·lecció de ceps. Trobar vinyes velles — ja fossin de varietats autòctones o no— només va ser possible gràcies al boca-orella i a la generositat dels viticultors.
—Vaig anar a buscar pagesos a Ulldecona, però també al Mas de Barberans [al Montsià], a Traiguera i a Xert [al Maestrat], a les Useres [a l’Alcalatén], a Queretes [al Matarranya] i també vaig voltar la comarca de Terra Alta. Els demanava sarments per empeltar els ceps de la vinya. I tots van ser summament agradables. Suposo que van entendre que el seu era un món que s’acabava i que la meua col·lecció seria una bona manera de perpetuar el llegat. Perquè la idea no va ser mai fer vi i raïm per al comerç, el meu somni era preservar la quantitat més gran possible de varietats—assegura.
Reducció dràstica de la superfície de vinya
I el temps s’escolava. L’any 1982 —quan ja s’havia deixat de conrear una part important de les vinyes dedicades a la producció de vi— a Ulldecona es conservaven 415 hectàrees de ceps. Més tard, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea va significar la implementació de noves polítiques agrícoles i una reordenació del sector per ordre administratiu, amb la reducció dràstica de la superfície vitícola, que va quedar relegada a emplaçaments concrets del país. El Montsià en va quedar al marge. Al final de la dècada, a Ulldecona només quedaven 64 hectàrees de vinya. Al tombant de segle ja era testimonial.
—Mira, esta és una de les joies de la corona de la col·lecció, el verdiell negre, que era una varietat molt popular aquí a Ulldecona — em diu mentre em mostra les baies verolades d’un cep.
Ollé recorda el nom de gairebé tots els pagesos amb qui va fer tractes: Josep Sorlí lo capeller que conservava l’última vinya de verdiell blanc d’Ulldecona; Pasqual Fabra que li va donar un sarment de verdiell negre de la seua finca de les Ventalles; Josep Bel, conegut com Pepito Coll- tort del Mas de Barberans, que tenia llavor de Picapoll.
—A Xert, Don Delfín i Fernando Beltran conservaven una gran diversitat de raïm: verdiell blanc, palop, macabeu i el que ells anomenaven antigalles,… Em van donar una quinzena de varietats, a moltes de les quals ni tan sols els havien posat nom. Haver aconseguit totes estes tires, ja justifica l’esforç de la col·lecció— m’explica.
—I això dels noms no pot portar a la confusió? Cada poble bé que devia tenir els seus localismes a l’hora d’anomenar els tipus de raïms.
—Jo ho vaig recollir tot. I ara serà faena dels empelògrafs analitzar cadascuna de les mostres que he conservat per extreure’n el mapa genètic i saber exactament a quina varietat correspon cada cep. D’entre les més de cent mostres, n’hi haurà moltes que no tindran el més mínim interès, però estic segur que també hi haurà algunes joies difícils de trobar en altres llocs.
De fet, la col·lecció no ha passat desapercebuda. Fa una mica més de deu anys ja hi van fer prospeccions els tècnics de l’Institut Català de la Vinya i del Vi (INCAVI), que hi van trobar una desena de varietats desconegudes. Darrerament, hi han tornat per fixar-se amb una varietat de moscatell i un raïm blanc procedent de Godall. Per la finca també hi han passat professors d’escoles agràries del país i viticultors de Família Torres interessats pel morenillo i el verdiell negre.
La pagesia s’apaga
—Hi ha una generació de pagesos que s’apaga. D’aquí a uns anys es farà de nit, perquè perdrem el seu saber sobre la viticultura. Aquí podré conservar una part del seu llegat. Penso sovint amb ells, i també amb un llibre que vaig llegir de jove, als anys setanta: Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans de Ramon Folch i Guillén i altres autors. En un text introductori hi havia una dedicatòria genèrica que se’m va quedar gravada a la memòria: Al país, amb l’esperança de ser-li útil. És exactament això el que volgut fer amb aquesta col·lecció— comenta amb la mirada esperançada de qui encara no ho dona tot per perdut.
