Sabeu quin és el llevataps que necessiteu? Sigueu com sigueu, n’hi ha un per vosaltres.
Un destapador, sembla una cosa bastant senzilla, i de fet ho és. La seva funció és sempre una, treure un tap normalment de suro, i ja està. Ara bé, realment sorprèn la quantitat de formes diferents que hi ha al mercat per fer aquesta acció de treure el tap de dins el coll d’una ampolla.
Hem intentat buscar el màxim de diversitat i en aquesta primera entrega us presentarem els que podem anomenar els clàssics i us donarem les claus per esbrinar quin és el que més s’adiu amb les vostres necessitats. Hem consultat al gerent de la Ganiveteria Roca, Lluís Torrente i aquest és el resultat.
Pels que no volen fer força i amb poca complicació
Si no voleu complicar-vos la vida aquest seria una opció. El mecanisme, a priori no és massa complex. Potser la peça central que cal tombar perquè l’espirall giri en un sentit o un altre a vegades descol·loca una mica, però un cop trobat el punt, ja no té cap problema. Com a avantatges cal destacar la senzillesa. Teniu una referència per introduir l’espiral centrada, sempre sabreu quina és la profunditat necessària per poder-lo treure bé perquè té un topall que arriba al coll i és un estri que no ocupa molt d’espai. Com a inconvenients, cal destacar que l’espiral la majoria de les vegades traspassa el tap i per tant és normal, que sempre alguna miqueta de suro acabi al vi.
Pel que fa al preu, hi ha de tot. Com que entraria en la categoria dels clàssics o estàndards, en funció del material i de l’estètica en trobareu des de 6 euros fins a 50 euros.
El de tota la vida però de disseny
És un destapador d’ales. En aquest cas de disseny italià, d’Alessi i té nom. Es diu Anna G. i té la seva versió masculina que es diu Alessandro M. És un dels objectes més venuts d’aquesta marca.
En el capítol de virtuts, aquests llevataps és realment senzill pel que fa al mecanisme. S’ha d’introduir l’espiral fins que no es pugui més. Durant el procés les ales es van aixecant (en aquest cas els braços de l’Anna G) un cop a dalt es baixen i el tap surt sense gens d’esforç. A més és un objecte que es pot tenir a la vista i pot formar part de la decoració de la casa.
Com en el cas anterior un dels problemes és que no es pot controlar que l’espiral no travessi el tap i a vegades queden restes minúsculs de suro. A més en aquest cas cal afegir un problema de volum. Ocupa molt d’espai. De fet els llevataps d’ales que no són de disseny tampoc són petits, per això cal preveure un espai determinat. Si el voleu bàsic el podeu trobar per 5 euros però si el voleu de disseny el preu és un altre. En funció del vestit “>que porti el preu va des dels 45 fins als 70 euros.
De disseny però d’un altre tipus
Pel que sou amants de l’estètica també us volíem mostrar aquesta altra opció com a exemple de molts altres que no podem reproduir. Són llevataps en els que el disseny amb un aire industrial i una certa originalitat és el que prima. El mecanisme que no és la prioritat, es basa amb els que us hem mostrat fins ara, però hi afegeixen un component per fer-los diferents. Val a dir que a vegades l’originalitat també implica un punt més de complciació. Però si voleu que quan el traieu a la taula sigui un objecte que doni que parlar, aquests són els vostres. I l’originalitat té un preu. No els trobareu per menys de 30 euros.
Pels pràctics de debò
Segurament és el més pràctic de tots. Ocupa poc espai i el mecanisme és senzillíssim. Només cal col·locar la punta de l’espiral al centre del tap i girar en el mateix sentit tota l’estona. El tap surt sol. I a més en aquest cas, no cal fer quasi força perquè porta una mena de maneta que es col·loca a la part de dalt i amb un sol dit podeu fer el moviment de rotació. Estèticament no fa mal als ulls, però tampoc és un objecte de decoració en sí mateix. El preu és assequible.
El del restaurant
És el llevataps de dos temps. És el que veiem a la majoria de restaurant però en canvi en l’àmbit domèstic no triomfa molt. És pràctic per a professionals. És petit i es pot portar a la butxaca o guardar-ho a qualsevol lloc i el preu a priori és assequible, tot i que n’hi ha de tots tipus i material i la forquilla s’eixampla fàcilment. Aquest llevataps et permet controlar fins on introdueixes l’espiral per evitar que el suro es trenqui dins l’ampolla el que et dona més seguretat.
Ara bé, requereix una certa força, una certa perícia i una certa precisió. Per introduir l’espiral s’ha de fer a ull, ben al centre, empenyent amb una mica de força mentre es va girant. Quan creiem que ja ha entrat prou es subjecta el coll de l’ampolla el que et permet un punt de suport per fer palanca. Fent una mica de força, s’estira el tap i es va traient però no del tot. Es repeteix de nou el mateix moviment fins que surti del tot. Amb entrenament s’aconsegueix fàcil però no us espanteu si els primers cops vesseu el vi amb l’última estirada o foradeu el tap pel costat o de cop no teniu força per treure’l. I sobretot, que sigui els dels professionals no implica per res que sigui el que necessiteu vosaltres a casa.
El clàssic entre els clàssics
Hem deixat pel final el primigeni. Segurament el primer estri que es va fer servir com a llevataps. Aquest tirabuixó no és pràctic en sí mateix ja que requereix moltíssima força per estirar i que el tap es trenqui és relativament fàcil. Però pels romàntics és un objecte bonic, tradicional i els fabricant s’han preocupat de modernitzar-lo. Pel que fa a l’estètia, evidentment, perquè el mecanisme no pot ser més senzill. Així en podeu trobar de fusta, metàl·lics o de colors llampants. Nosaltres hem triat aquest que us mostrem a la foto. En diuen de càmping perquè és el que et pots emportar a qualsevol lloc i gràcies al seu disseny, sense perill. El mànec es converteix en funda i evita que la punxa de l’espiral faci malbé res.
Ja en tenim un quants. Si en cap d’aquests no heu trobat el que més combina amb vosaltres potser el trobareu a la segona part del reportatge. Us mostrarem els llevataps més sofisticats, cridaners i potser curiosos.
I aixi i tot no arribarem a abastar tots els que tenen a aquestes vitrines de la Ganiveteria Roca que es mostra Lluís Torrente.
