Des de les primeres civilitzacions, el vi té associat un valor simbòlic i sagrat; és el vincle entre els déus i els homes i alhora és vincle entre els humans. Des de les primeres civilitzacions el vi ens separa del món animal, com la cuina, els animals no en fan, el vi és un regal dels déus que van ensenyar a cultivar-lo.
La deessa Geshtinanna i la vinya celestial
Una de les primeres deesses associades al vi és Geshtinanna a Sumèria o Belili en accadi, el seu nom vol dir vinya celestial, en l’Epopeia de Gilgameih, escrita ara fa 4550 anys, quan aquest entra al regne del sol, tot buscant d’immortalitat, descobreix una vinya màgica, celestial, el seu vi podria concedir-li el seu desig. Aquesta vinya els raïms són robís, meravellosos de contemplar i de lapislàtzuli són les seves branques, però té una deessa que la custòdia, Siduri Sabitu, i no el deixa ni tan sols apropar-se; aquesta deessa és també la protectora dels elaboradors de cervesa, de les tavernes i per extensió guardiana de totes les vinyes.
Osiris, el déu egipci de la vinificació
Un altre déu del vi és Osiris el déu egipci de les tenebres és també el déu del de la vinificació. A l’antiga Grècia, Dionís és el déu de la vinya, del vi, del teatre, de les festes, dels banquets, de l’alegria, però també del caos i de la desmesura, té la dualitat que també té el vi, els grecs creien que el vi era un regal que els déus van fer als homes per alleugerir les seves penes, el vi sempre s’ha de compartir, per acompanyar les llargues sobretaules, anava bé per fer parlar i per donar agudesa a la conversa, una noció de comunió col·lectiva i espiritual, el vi el bevien barrejat amb aigua, el vi sense barrejar creien fa tornar boig, com ho fa beure en solitud i estar embriac.
La borratxera, si era col·lectiva, era perseguida i un delicte greu, tot el que tenia de positiu es torna negatiu i malèfic, la dualitat del vi, del món i dels déus grecs. El déu del vi grec és Dionís i les seves festes les Dionisíaques i Bacus pels antics romans i les seves festes les Bacanals, van ser molt importants i eren festes marcadament religioses, unes altres eren les saturnals.
El vi en l’antiguitat era una de les ofrenes als déus i també se’n feien libacions, durant els sacrificis i també en els banquets es tirava una copa a terra per honorar els avantpassats, com també per assegurar-se que l’àpat i sobretaula fossin un èxit. I durant els banquets funeraris el vi també era molt important, se’n feia ofrena als morts i als avantpassats cada any.
El vi, símbol de vida, d’amistat, d’alegria
A la Bíblia el vi és un dels seus simbolismes, la vinya apareix després del diluvi, representa el do de Déu als homes. Pels hebreus, el vi és símbol de vida, també representa el poble escollit i és una de les 7 espècies de la terra promesa –Una terra de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magranes; una terra d’olives, d’oli i de mel– Deuteronomi 8: 8.
El vi en la religió cristiana, el seu ritu litúrgic més important és la missa, simbolitza el Sant Sopar, en el moment de l’Eucaristia s’ofereixen el pa i el vi, com a símbol del sacrifici del fill de Déu i el primer miracle que fa Jesús és convertir l’aigua en vi a les noces de Canà.
El vi des de les primeres civilitzacions és símbol d’amistat, d’alegria, d’oferir, de compartir, anomenat l’aigua de la vida pel que té de sagrat, de regal dels déus com la pròpia vida i potser s’ha d’entendre que en temps antics, era més segur beure vi que aigua, tot sovint contaminada. El vi també està lligat a l’amor i la seducció tal com explica Ovidi (43 aC-17dC) a L’art d’estimar.
Núria Bàguena és professora i assessora en patrimoni culinari.
