El fet de ser el responsable d’un programa de ràdio que contempla la cultura des de moltes de les seves diverses manifestacions, afegit a la meva condició de ciutadà d’una de les principals regions vitivinícoles d’Europa, m’ha conduit i m’arrossega encara a enutjoses converses sobre allò tan potinejat de “si el vi és cultura, o no”.
Estrany país el nostre que incorpora amb entusiasme conceptes tan malabarístics i pelegrins com “cultura de l’aigua”, “cultura de l’estalvi”, “cultura de la mobilitat”, o “cultura de l’arbitratge” però recela, dubta i branda el cap com un matxo a l’hora d’atorgar-ne la categoria a aquesta part de nosaltres, teixida en la nostra història i que ha contribuït a fer-nos com som: el vi.
Mala peça al teler, si us he de ser franc. Les vinyes es fan massa a prop de la terra i la terra, en general; i aquesta terra, en concret tenen molt mala premsa. De la terra en general en podeu parlar amb els pagesos, aquells que podríem considerar ben bé els avis de tots nosaltres i als que, fa temps, hem girat l’esquena; d’aquesta terra estaria bé que en tinguéssim una conversa seriosa amb nosaltres mateixos o que ho deixéssim córrer i, definitivament, li canviéssim el nom per Hipercor, Carrefour o Port Aventura (el que en faci un millor preu).
Fa menys d’una setmana entro en un restaurant d’aquella zona de Barcelona plena de carrers acabats en “o” accentuada (Amigó, Santaló, Plató…) El lloc no és luxós però tampoc “de batalla” hi anuncien un menú. Plats per triar, varietat de postres (totes fetes a la cuina de la casa) un servei atent i un preu ajustat –considerant la zona- fan aparèixer un primer somriure als llavis. Però ai las, la cosa té un final amargant. Per a beure ofereixen un Rioja, un Ribera del Duero o un Albariño. La decepció l’amplifica el gest de satisfacció del cambrer en cantar les excel·lències dels “caldos”. Demano aigua. Si pot ser, que no sigui de Sant Aniol (no per res. Però com que és volcànica i jo ja estic prou sulfurat, encara petaria) Dino mastegant bocins de bacallà amb muselina d’all barrejats amb la fel dels meus pensaments: Quin altre lloc al món trobaria que essent productor d’uns vins de qualitat des-ta-ca-dí-ssi-ma, els ignorés supinament des del ram de l’hoteleria a la restauració passant per les grans superfícies i tot aquell que vulgui donar-se-les una mica de modernet?
Quan ja he pagat decideixo obrir la llauna dels cucs amb l’amo (sempre d’una amabilitat exemplar) i li demano com és que no inclou ni tan sols un vi del país, havent-los com els hi ha molt més bons que els antiquats (si m’ho permet) que té a la carta? La resposta em deixa de pasta de moniato. Em diu que ell és una persona dialogant, que no li agraden els extremismes, que amb un Rioja sempre es queda bé, que amb “separatismes i coses d’aquestes” només ens fem mal veure. Em sembla que no em deixo cap dels arguments troncals del seu discurs.
Potser podrem definir que hi ha una cultura del vi constatant que existeix una estesa i pregona incultura del vi.
Lluís Montserrat és director del programa Icult Vilafranca, Edició Cap de Setmana de COMRàdio
