Veig el programa Callejeros dedicat al carrer Serrano, de Madrid. Hi surten paparazzis que segueixen famosos, amos de botigues de roba cara, veïns del barri que ensenyen els seus pisos… D’entre tots els personatges entrevistats, em fixo en un grup de senyores de l’alta societat que es dediquen a vendre cremes i postres amb polsim d’or. Ensenyen una crema facial que dura una setmana i val mil euros (al cap de quinze dies ja en notes els efectes).
El cas és que, després de provar la crema i el polsim d’or, brinden amb un vi del Priorat. “Este és el Camins del Priorat de Álvaro Palacios”, expliquen. I afegeixen: “Debe costar en tienda unos cuarenta euros”.
Oh,Mare de Déu de l’Empenta. Quaranta euros? Qui les ha estafat? El Camins del Priorat és un vi que val uns tretze euros com a molt. És un vi molt ben fet i s’ha situat entre els vins no cars però bons a tots els restaurants, perquè realment el que et dóna pel preu que té és molt. L’altre dia vaig veure com un gran sommelier –el del no menys gran Restaurant Els Casals, de Sagàs– el recomanava a una parella que no volia gastar gaire i que volia prendre alguna cosa bona. A més a més, és un vi etiquetat en català (potser les senyores del carrer Serrano es pensaven que era italià), cosa que demostra que l’Álvaro Palacios no pateix per si això li fa perdre vendes a Espanya, com alguns elaboradors de cava, que abans es deixarien matar que etiquetar en la llengua de Bojan.
No sé on compren aquest vi les senyores del carrer Serrano. Si el compren a un botiguer espavilat que sap que elles per menys de quaranta euros no obren el portamonedes, ja els està bé.
Només em pregunto si amb la crema de mil euros els ha passat el mateix. Vull dir que potser els han venut Atrix o Nivea a preu d’or.
