És ben sabut que a Catalunya es consumeix poc vi català i que l’exportació també està molt lluny de la que assoleixen els vins de la Rioja. Aquest fet no es pot atribuir a la qualitat, que és indiscutiblement bona, sinó al desconeixement del màrqueting. Els elaboradors d’arreu del món procuren demostrar que fan productes diferenciats, mentre que a Espanya i especialment a Catalunya hi ha hagut l’obsessió de fer vins el més semblants possible als que s’elaboren en altres regions. Això queda reflectit en el cas del Cava.
Potser perquè li fa vergonya que es facin evidents els disbarats que ha fet, el Consell Regulador del Cava no descriu la veritable història del Cava a la seva web, sinó que la manipula fent publicitat a una determinada empresa, que no necessita aquest “favor”, ja que té prou mèrits propis. La veritable història la trobem, per exemple, al llibre De l’aiguardent al Cava coordinat per Josep Colomé Farrer i escrit amb la col•laboració de l’Incavi, del Consell Regulador de Cava, de l’Institut del Cava i de la DO Penedès.
[[frase]]
En aquest llibre queda clar que ja el 1868 els senyors Francesc Gil Esborres i Domènech Sobirà Mestres, de Reus, van presentar ampolles del que avui s’anomenaria Cava a l’Exposició Universal de Paris, i queda clar, també, que ni aquests senyors ni els vinicultors que els van seguir, incloent el senyor Josep Raventós Fatjó, no utilitzaven varietats autòctones, sinó les mateixes varietats franceses que el Champagne, contràriament al que diu el Consell Regulador del Cava a la seva web. És evident que el que es pretenia era imitar el Champagne, tal com és evident a les etiquetes i els anuncis d’aquesta època. L’èxit d’aquestes imitacions va ser mínim, ja que l’any 1900, passats 32 anys, només s’havia arribat a una venda total del sector de 200.000 ampolles.
Per sort va haver-hi un senyor intel•ligent a qui se li va acudir donar personalitat pròpia al que era una mera imitació i va decidir utilitzar les varietats autòctones. Era fill de l’esmentat Josep Raventós Fatjó i es deia Manuel Raventós Domenech. Les dades demostren el que li deu el sector a aquest veritable inventor del Cava, a qui mai se li ha agraït. El 1910, en només deu anys, la venda del sector s’havia duplicat, el 1920 s’arriba al milió, el 1930 arribaven a 2.400.000 ampolles i aquest creixement no es va aturar fins el moment en que van tornar a aparèixer al mercat caves fets amb les mateixes varietats franceses que el Champagne.
La venda a Espanya va caure abans que s’iniciés el boicot als productes catalans i abans que hi hagués l’excusa de la crisi, i a hores d’ara no arriba al volum que feia preveure el seu èxit mentre era un producte original. El Sr. Manuel Raventós Domenech va deixar escrita la recomanació de no tornar a elaborar escumosos barats ni imitacions.
¿Com s’explica que el Consell regulador del Cava digui una cosa a la seva web i tot el contrari al llibre esmentat? Aquest producte original va començar a tenir èxit també a l’estranger de seguida que es va organitzar l’exportació d’una manera més professional, passant de 3 milions d’ampolles el 1975 a 31 milions en només deu anys i malgrat que no estàvem encara al Mercat Comú de ple dret, cosa que no ens permetia vendre en igualtat de condicions que els escumosos francesos i italians. On no havia aquest problema, com succeïa als Estats Units, Freixenet va arribar al lideratge en aquests deu anys. Freixenet també va arribar el lloc 38è a la llista de grans marques de Drinks Business.
No he aconseguit que el Consell Regulador m’expliqués quin avantatge aportava el retorn a la política del segle passat de produir imitacions. Si l’ús de varietats franceses ha estat negatiu per al cava, no ho serà també per als altres vins catalans? Qui recomana l’ús de varietats foranes als vinicultors espanyols? Fa poc temps, Miguel Torres va dir a la premsa britànica que la seva intenció és, en el futur, emprar exclusivament varietats catalanes i valencianes per als seus vins. Suposo que ningú dubta de l’experiència enològica internacional d’aquest senyor. La seva marca ocupa el lloc 77 de la llista de grans marques i juntament amb Freixenet, són les úniques espanyoles que figuren entre les 100 primeres.
Es diu que la diversitat és un avantatge, però les persones que saben de màrqueting consideren que això només confon els consumidors. Una cosa és diferenciar-se d’una altra DO, però que hi hagi vins molt diferents dintre de la mateixa DO és un greu inconvenient. Concretament l’experta Jancis Robinson va dir en la revista Sibaritas en relació amb Espanya: “hi ha una barreja tan gran d’estils que és difícil projectar una imatge única”. Una altra experta, Jane MacQuity, va escriure ni més ni menys que a The Times: ¿Que associa vostè amb Espanya? ¿Tortura de toros i castanyoles o flamenc paella i sol? És improbable que sigui bon vi.
En un moment en que estan de moda els vins de varietats indígenes de vinyes velles i Espanya els té, encara es dediquen a fer vins amb chardonnay i cabernet, els favorits dels poc entesos. També Quim Vila afirma: “tornem a buscar la singularitat, el vi autòcton que ens diferencia”. Hi ha qui pugui dir que aquestes persones no saben el que busquen els consumidors amb un mínim de coneixement? Em dol que es faci el ridícul insistint en fer vins transvestits, que amaguen la seva veritable identitat.
Manuel Durán, entre d’altres càrrecs relacionats amb el món del vi, ha estat president de Freixenet Regne Unit, i cap d’exportació i adjunt a la presidència de Freixenet de 1976 a 1985.
Etiquetes dels primers escumosos catalans que feien referència al Champagne francès FOTO: VADEVI.cat
Etiquetes dels primers escumosos catalans que feien referència al Champagne francès FOTO: VADEVI.cat
