Ja n’estic fart d’aquests beuratges industrials, fets d’aromes químiques i colorants de fantasia. “Que vol un xupito? Convida la casa”, diu el cambrer i se’m posa la pell de gallina.
Si contestes: “sí, voldria una copeta de vi dolç, quins hi ha?”, al que se li posa la pell de gallina és al cambrer: “Poma verda, préssec, meló o orujo blanc o d’herbes”, contesta, amb cara de pomes agres.
Els orujos al menys no són tan artificials com els licors de préssec, meló o poma verda, però quan l’amo del restaurant s’acosta a la “taula conflictiva” brandant una ampolla sense etiquetar d’aspecte gore i explica que l’orujo és casolà, que l’elabora un cosí del seu sogre a Lleó, és quan miro el rellotge i explico que arribo tard a una reunió molt important… a quarts de dotze del vespre.
¿Tan difícil és tenir en fresc un vi ranci de Tarragona, un dolç prioratí, una garnatxa empordanesa, un vi de Banyuls, o, posats a demanar, un fondellol d’Alacant?
No cal que em convidin, prefereixo pagar i no arriscar-me a quedar-me cec –o agafar un cec- amb l’alcohol de fusta d’una destil•lació casolana maldestra o amb els licors industrials ensucrats.
El que vull es gaudir d’uns vins plens de matisos amb una elaboració depurada per segles de tradició.
