Sol i Serena de Damigiana
Cellers d’en Guilla
DO Empordà
Etiquetat en català
PVP Aprox. 24 € (1/2 litre)
Tel. 972 545 128
Fa uns anys, i no pas gaires, que les garnatxes empordaneses, els vins dolços tradicionals de la comarca, estaven en perill d’extinció. Encara se n’elaboraven, és cert, però sovint es venien a doll i a baix preu. Eren vins de cooperativa -dit sense cap matis pejoratiu, al contrari, les cooperatives els van salvar- però que justament pel seu poc prestigi i baix preu s’elaboraven cada vegada més com a vins joves, sense la criança en solera que els havia caracteritzat, i que els donava complexitat i elegància.
La solera era un mètode d’elaboració procedent de la tradicional “bóta del racó” que hi havia a cada mas, on es guardava el millor vi de la casa, el vi dolç que se servia als convidats. D’aquesta bóta es conservava la “mare” i s’anava afegit cada collita la part que s’havia buidat durant l’any i així anava guanyant matisos i complexitat.
Però afortunadament des de fa uns anys els cellers empordanesos – grans i petits, privats i cooperatius- han recuperat, orgullosos, aquesta elaboració tradicional i a hores d’ara gairebé tots tenen al seu catàleg una o fins i tot dues garnatxes dolces diferents, una de més envellida i una de més jove.
I he dit que han recuperat l’elaboració “orgullosos”, perquè per desgràcia encara és només per orgull, per prestigi, que els cellers elaboren aquests tipus de vi, que porta molta feina i requereix molts esforços i que a canvi, té unes vendes molt baixes que no compensen amb facturació el que costen d’elaborar. Veremes tardanes amb risc de perdre la collita per podridura o pedregada o conservació de bótes velles, amb gran evaporació de vi -la part dels àngels, en diuen a França en referència al vi que desapareix i se’n va “al cel”-.
I en el cas d’aquest Sol i Serena de Damigiana, justament la feinada d’emplenar i manipular damajoanes, els atuells de vidre de 60 litres on el vi fa la criança exposat al sol i als canvis de temperatura dia-nit i estiu-hivern, que acceleren l’oxidació, l’evolució i l’aparició de les aromes característiques d’aquest vins. Es tracta d’una solera iniciada el 2011 i el vi passa a sol i serena uns dos anys.
Per comparar els efectes d’aquesta criança, només cal tenir a mà una ampolla de la “Garnatxa”, així, sense cognoms, que elabora el mateix celler, que procedeix del mateix vi inicial, 100% garnatxa roja -lledoner roig, en diuen a l’Empordà- però que té una criança tradicional en bóta de fusta.
El color del de damajoana és molt més pàl·lid, d’or vell, comparat amb el de teula ataronjat de l’altre. També les aromes són molt diferents, amb matisos que en el cas del de sol i serena, s’assemblen a la mel, al vi ranci, a les orellanes d’albercoc, a la figa seca, els dàtils i amb notes de conyac vell.
A la boca s’hi apareix el petit miracle de conservar una acidesa que el fa fresc i poc embafador, malgrat una dolçor marcada i un tacte dens i llaminer.
De moment, doncs, les garnatxes dolces empordaneses s’han salvat. Ara bé, ja cal que en consumim, no sigui cas que els cellers se’n tornin a cansar. De veritat que hi ha feines més feixugues que beure-se’n una copeta després de sopar. Jo me’n declaro un esforçat defensor practicant.
