Si bé a indrets com el Brasil la destrucció dels boscos està batent rècords de manera constant, el cert és que al món hi ha més superfície forestal de la que hi havia hagut des de feia segles. Segons dades de 2021 del Fons Mundial per a la Natura (WWF) i BirdLife International, els boscos del planeta ocupen més de mig milió de quilòmetres quadrats més ara que l’any 2000, un creixement equivalent a la superfície de França. Unes dades que només tenen en compte els boscos restablerts de manera natural o amb poca intervenció, sense els ‘artificials’.
Catalunya és un exemple d’aquest procés, que té tant a veure amb la voluntat de recuperar paratges naturals com amb l’abandó de grans extensions de terreny agrícola i ramader. Si l’any 2001 hi havia poc més de 1.900.000 hectàrees de superfície forestal, un 59,3% del país, el 2021 ja eren 2.047.381 hectàrees, un 63,8%, cosa que fa de Catalunya un dels països més frondosos d’Europa en relació a la superfície.
L’abandó dels camps i els boscos
Tot i que les dades no són només de boscos sinó també de bosquines, matolls i altra vegetació, l’augment és clar, i més si tenim en compte que, segons dades recopilades pel científic ambiental i geògraf Martí Boada, la superfície total havia caigut per sota de les 400.000 hectàrees a principis del segle XIX, quan la fi dels vaixells de fusta i l’inici de la Revolució Industrial van iniciar un canvi d’estils de vida i d’usos del sòl que va dur a l’abandó de l’explotació dels boscos i del conreu dels camps.
La presidenta del Centre d’Estudis del Paisatge Vitivinícola (CEPVI), Soazig Darnay, explicava en una entrevista en aquest diari que, a més, “l’especialització” ha separat la idea visual del paisatge “burgesa” i “lligada al turisme” de la concepció dels ambientalistes, que miren pels ecosistemes venint, a més, d’un temps anterior on el paisatge agrícola “era una demostració de riquesa econòmica”.
La densitat, un problema més gran que la superfície
Més superfície és més superfície que es pot cremar si hi ha un incendi, però el problema real és la densitat: sense gestió forestal cada cop hi ha més arbres i més junts, i això pot dur situacions molt greus. El responsable d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Gabriel Borràs, explicava a principis de 2018 com, alhora que a Catalunya cada cop hi ha menys aigua, s’ha de repartir entre més arbres. Això els fa més vulnerables a sequeres i incendis i a més no emmagatzemen carboni sinó que n’alliberen, contribuïnt al canvi climàtic.
Per posar-hi remei, Borràs proposava mantenir la superfície forestal però reduir-ne la densitat al 50%, talant la meitat dels arbres. Basant-se en els resultats d’experiments anteriors, afirmava que fer-ho era molt efectiu a l’hora de fer més resistent la vegetació a sequeres i incendis, l’aigua es repartia millor i els arbres, més sans, també absorbien més diòxid de carboni de l’atmosfera.
Una gran feina per fer… de franc?
Eliminar tota aquesta densitat forestal, però, implica un volum ingent de feina que, és clar, s’hauria de traduir en algun tipus de benefici més enllà de l’ambiental. Al cap i a la fi, ni l’administració pública ni els propietaris privats es poden fer càrrec del reduir a la meitat la densitat de més d’un milió d’hectàrees de bosc i mantenir-la a aquest nivell sense obtenir-ne cap benefici ni tan sols cobrir les despeses.
Com explicava la mateiza Soazig Darnay, els espais naturals “són intocables, molt difícils de gestionar i ningú no acompanya uns propietaris forestals que no poden obtenir-ne cap rendiment”. En el cas dels propietaris agrícoles, afegia, “passa el mateix”, ja que el manteniemnt queda “a les seves mans” com “una càrrega”. “Se’ls ha nomenat jardiners del paisatge i el que volen és produir i cobrar per la seva feina, no pas donar serveis als turistes”, reblava la presidenta del CEPVI.
“Urbanites” decidint com “desenvolupar el camp”
Els propietaris privats controlen el 80% de la superfície forestal del país i l’any 2018 recordaven que cal tenir en compte les seves necessitats a l’hora de gestionar els boscos. Com a Consorci Forestal de Catalunya (CFC), apuntaven que desenvolupar activitats econòmiques rendibles i sostenibles pot ajudar molt a la prevenció d’incendis, el manteniment de la biodiversitat i a fixar la població a les zones rurals creant ocupació, però es lamentaven que el Govern actuava amb un punt de vista “urbanita” que ignora la terra i la gent que hi viu.
El president del CFC, Rossend Castelló, va acusar l’administració de convertir els boscos en “parcs temàtics sense economia ni població”, amb normatives que dificulten la protecció i gestió dels boscos i la biodiversitat i les activitats econòmiques. Pels governants de ciutat, criticava, el camp és només “pel seu ús recreatiu” o bé “un espai per on créixer” si les zones urbanes es queden petites. Una visió que el CEPVI comparteix des de la vessant més agrícola: “els plans territorials no poden estar fets per urbanistes, gent de ciutat decidint com ‘desenvolupar’ el camp, sigui el que sigui el que volen dir amb això”.
Una bona gestió forestal tindria més impacte que el canvi climàtic
Tot plegat és justament el contrari del que caldria fer. Segons un estudi de 2020 del CTFC, la Universitat de Lleida i el CREAF, la gestió forestal té un impacte més gran que el canvi climàtic en el futur dels boscos i els seus serveis ecosistèmics, ja sigui per a bé o per a mal. Els serveis ecosistèmics essencials la producció de fusta, l’emmagatzematge de carboni, la producció de bolets, la provisió d’aigua, la mitigació de l’erosió del sòl i el seu paper com a hàbitat per a la biodiversitat. En el cas dels conreus, a més, serveixen com a tallafocs, com s’ha vist diverses vegades durant les darreres dècades.
Aquests serveis no es poden equilibrar mai perfectament, però, i a més depenen del tipus de bosc. Així doncs, cal tenir en compte els interessos i necessitats, i els mateixos responsables d’aquell estudi reconeixien que, en el nostre entorn i situació, el millor és treballar per reduir la vulnerabilitat dels boscos, és a dir, fent-los més resilients a sequeres extremes o incendis forestals. Cosa que passa, com hem vist, per la reducció de la densitat.
Prevenció d’incendis, protecció de la biodiversitat i economia sostenible alhora
Així doncs, i com explicava fa poc l’enginyer de forests i col·laborador del Comitè d’Enginyeria i Desenvolupament Sostenible de l’Institut d’Engineria d’Espanya, Carlos del Álamo, la clau, especialment pel que fa als incendis, és controlar el combustible i aprofitar la biomassa forestal fruit de la gestió sostenible dels boscos, ja sigui en fusta per a mobles o com a font d’energia renovable. En una frase, “fer rendible la muntanya”.
Així, coincidint amb el CFC, del Álamo considerava no només que l’aprofitament dels boscos podria reduir en un 60% la superfície cremada cada any sinó, també, que podia ajudar a proveïr d’electricitat i calefacció en un moment d’incertesa energètica i, a més, crear llocs de treball i aturar l’abandonament de les zones rurals.
Necessitat de canvi
Les persones que cuiden dels boscos i també els camps del nostre país, i que ens proveeixen de tantíssims serveis pel que fa a l’alimentació però també a la qualitat de l’aire i el medi ambient, han de poder guanyar-se la vida alhora que protegeixen el país, ja sigui reduint el risc d’incendis amb la gestió forestal o fent de tallafocs amb uns camps que, quan no estan abandonats, sovint frenen la propagació dels incendis. Per fer-ho caldria un canvi de paradigma però els seus avantatges, com hem vist, serien moltíssims.
