!–akiadsense–>
Laura Borràs (Barcelona, 1970) era consellera de Cultura quan li vam demanar aquesta entrevista, per a una sèrie en què es parla principalment de qüestions culturals, dels mitjans de comunicació i de Barcelona i la política municipal. Mentre es buscava una data per a la trobada, es va convertir en candidata al Congrés per Junts per Catalunya i va deixar el càrrec a la conselleria. Finalment, l’entrevista es va fer dissabte de la setmana passada, després d’un míting matinal de la campanya del 28-A a les Corts.
Vam quedar amb ella per fer un Vermut Miró a la preciosa cafeteria del Centre Cívic Can Deu, a la plaça de la Concòrdia. I malgrat la nova situació de l’entrevistada, vam mantenir la filosofia dels vermuts del TOT Barcelona: parlar de la seva trajectòria professional com a especialista en literatura medieval –que l’ha portat a la docència durant 25 anys, la difusió dels clàssics, la digitalització de l’ensenyament de la literatura i la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes abans de ser consellera i, ara, candidata a diputada–, de la situació de la cultura a Barcelona i de la política municipal.
[Dies després d’aquesta conversa, Borràs es va convertir en protagonista d’un episodi vinculat a la defensa de la llengua, perquè va ser l’única candidata del debat electoral organitzat per ‘La Vanguardia’ amb candidats per Barcelona que va intervenir en català: tots els altres ho van fer en castellà.] “>
Això no és una entrevista electoral.
Fantàstic!
No parlarem de la seva candidatura al Congrés. Parlarem de cultura, ja que tot just acaba de deixar de ser consellera de Cultura, i de Barcelona.
M’encanta!
La seva carrera ha estat totalment vinculada fins fa poc al món de les lletres i a la literatura, especialment la clàssica. I s’ha especialitzat en difusió digital de la literatura, contra la idea que el món digital és superficial de mena i que tuitejar ens farà perdre el llegir…
Jo soc medievalista i he fet molt de rata de biblioteca. I certament a molta gent li va sorprendre quan vaig començar a buscar la manera de portar la revolució digital a l’aula, de completar les classes presencials amb la tecnologia. La universitat viu molt desconnectada de segons què i jo el 1995 ja vaig obrir un dossier electrònic, que es deia aleshores. Era una de les primeres profes que ho demanava a Filologia, i va ser per fer classes de literatura romànica medieval!
I quina va ser la reacció?
L’àmbit de la literatura és molt refractari a les noves tecnologies perquè n’ha tingut una d’imbatible, la impremta. Vaig començar a intentar eliminar els prejudicis que hi ha respecte als canvis de suport. No has de canviar de suport perquè sí, has d’utilitzar el valor afegit de cadascun d’aquests suports. Per això he continuat fent de docent presencial tota la meva vida, però incorporant el bonus track digital. Perquè, com ho fas per interpel·lar els joves quan has de llegir Sòfocales o Esquil, o Shakespeare?
Els que van a les seves classes hi deuen estar interessats…
Els de filologia, sí. Però vaig fer classes al màster de formació del professorat i em trobava gent que ni els interessava llegir.
Res de res?
En molts casos trobava un dèficit important de lectura. Llavors vaig pensar, com ho fem per connectar amb els joves que no llegeixen i que en canvi si que utilitzen la tecnologia? Avui en dia la bretxa digital és entre tu i els alumnes preparats per utilitzar uns recursos, que tu com a professor no valores perquè no són amb els que t’has format.
El problema és el ‘gap’ generacional.
Sí, però ara tenim a mestres que estan fent una feina ingent en aquests àmbits per fer més accessible la literatura als joves. Que estan gammificant l’ensenyament.
I no és una banalització?
Banalitzar seria desatendre la complexitat. La realitat és polièdrica i no la pots assolir tota d’una manera. I del que parlo és de fer que a les classes passin coses, que siguin una experiència. Fa 25 anys ininterromputs que faig classes. I puc dir que hem de treballar en aquesta direcció, perquè els alumnes arriben més mal preparats ara que mai, és preocupant.
Doncs fa molts anys que Catalunya té les competències d’Ensenyament, què s’ha fet malament? Per què passa això?
Per moltes coses. Les causes sempre són moltes, i la conseqüència és una. La gent que llegeix menys s’expressa pitjor i escriu pitjor. Fa més faltes d’ortografia. Es redueix la riquesa lingüística, molta gent sobreviu amb una quantitat de paraules molt reduïda. Els impactes continus de la immediatesa als quals estem sotmesos… Això és així. No podem fer veure que la realitat és una altra, ens hi hem d’adaptar i donar el màxim.
O sigui que a les seves classes els mòbils són benvinguts?
Un dia vaig començar a fer-los piular la classe, així fem uns apunts col·lectius, amb un hashtag “>per poder-los recuperar. I ells, contents, però queden esgotats. Després ho aboco en un Google Docs. Cadascú té un color diferent i entre ells es corregeixen.
Aquesta última etapa com a consellera de Cultura ha estat marcada per la polèmica de la capella de la Misericòrdia. El Macba l’ha tingut adjudicada cinc anys i no n’ha fet res, i ara ha de competir amb el CAP Raval Nord. Per què no han fet les obres fins ara?
Perquè quan es fa l’adjudicació immediatament comença la crisi econòmica. I quan el 2017 es disposa dels fons per poder fer les obres, arriba el 155 i tot queda aturat. És quan arribo jo a la conselleria, al juny, que es poden desencallar les coses, i aleshores la capella ja s’ha ofert per a un altre ús. Nosaltres volem ser part de la solució, però no hem creat el problema.
I quina és la solució?
La Generalitat no té disponibilitat financera i ha aconseguit els diners per fer l’ampliació del MACBA d’un fons Feder, condicionat a restaurar la capella de la Misericòrdia com a edifici històric cultural i destinar-lo a un ús cultural. Si no es fa així, aquests diners es perden. Per tant, el projecte del MACBA té viabilitat econòmica i arquitectònica i tenia viabilitat política. Per desdir-te’n has de proposar alguna cosa similar. I aquesta oferta no hi és, per part de l’Ajuntament, que també és al patronat del MACBA. Del que han ofert, tres opcions no són viables i la quarta és un espai al costat de l’edifici Meyer, que és un 25% de l’Ajuntament i l’altre 75% de la Diputació. En tot cas, per què no el destinem al CAP? Així es podria mantenir el fons Feder i fer les dues coses. Perquè ni la ciutat ni el barri han de renunciar al CAP ni a l’ampliació del MACBA. S’han volgut encendre les vísceres de la gent, obrir un debat entre cultura i salut en el qual mai entraré.
El problema pressupostari afecta també la resta de museus. Barcelona, que hauria de poder competir amb les altres ciutats de primera divisió en aquest aspecte, té menys diners per a museus que Madrid.
El primer que hem de fer és tenir un estat. És la millor solució.
I mentrestant?
Mentre paguem impostos hem de reclamar que s’inverteixin en el que correspon. Per això li vaig presentar un memorial de greuges al ministre i li vaig dir que la independència cultural ja ens l’han donat, perquè s’han retirat i han deixat que aquestes institucions de les quals formen part en risc. Nosaltres no estem en disposició de construir museus i tenim poques possibilitats de fer adquisicions. Els experts diuen que el mercat està en un bon moment per comprar perquè han baixat els preus. Però nosaltres estem en una situació financera que és més complicada que mai. Quan detectem segons quines peces que ens permeten completar discursos museogràfics a vegades demanem ajut per comprar-les. A la Diputació a particulars, que després les cedeixen. Però quan ho podem fer nosaltres, ve l’estat espanyol, que té una llei patrimonial de rang superior a la nostra i que té dret de tempteig i retracte, i compra allò per al Reina Sofia.
Però això passa molt?
Això passa. Cada vegada que passa es demostra que no tenim ni sobirania patrimonial. Però després també hi ha l’infrafinançament de la cultura. Els pressupostos de cultura estan en una situació de raquitisme que hauria d’haver estat conjuntural i que s’ha convertit en estructural.
Començant pels de la Generalitat…
Sí, sí, m’hi he barallat! El vicepresident català cada vegada que em veu sempre ho diu.
El cas és que Barcelona perd posicions…
A veure, Barcelona és una ciutat que ho té tot. Podem millorar les coses, però l’oferta cultural de Barcelona és molt important. I hem de fer que els habitants de la ciutat coneguin més els museus, que a vegades hi viuen d’esquena. Hem de combinar exposicions temporals amb el fons permanent i que descobreixin el Macba, el Museu Picasso, la Fundació Miró, la Tàpies. Però el fet és que les últimes xifres ens diuen que la gent venia a Barcelona pel clima i ara ja ve per la cultura. Museus, teatres, el Palau de la música, el Liceu.
I per què aquesta capacitat d’atracció no arrossega més el mecenatge?
Hi ha lleis de rang estatals que no ens permeten fer tot allò que nosaltres voldríem. Reclamem també ser un Estat per poder decidir i legislar sobre això. Quan ens organitzem com a sector i creem una taxa de l’audiovisual que s’aprova al Parlament de Catalunya per unanimitat, el Tribunal Constitucional la suspèn!
Vostè s’ha significat també en la defensa de la llengua, i a Barcelona l’ús social del català està, sent optimistes, estancat. Fins al punt que Ada Colau està fent uns vídeos electorals en castellà “per arribar a més gent”, perquè es percep el català com una llengua que hi ha veïns que la consideren aliena.
L’alcaldessa, sense cap ànim de polemitzar, no ajuda gens a fer que l’ús social de la llengua sigui normal. Una alcaldessa que invisibilitza la llengua pròpia de la ciutat i del país minoritza la llengua.
Com a alcaldessa fa servir el català, són els vídeos electorals els que està fent en castellà…
Amb la llengua tenim responsabilitat en cada moment. La llengua no ens la vindrà a salvar ningú. Jo parlo català, castellà, francès, anglès i italià, i el portuguès intento no destrossar-lo. Quan vaig a Finlàndia, faig classe en anglès, a Itàlia la faig en italià, i quan soc a França, en francès. Però a Catalunya la docència la faig en català sempre. Les llengües requereixen, per tenir normalitat, que tothom les faci servir en tots els àmbits. Si tenim una llengua que objectivament està en inferioritat de condicions, com és possible que en lloc de fer una discriminació positiva la negligim, la menystenim i diem que arribarem a més gent en castellà? Jo he estat en congressos a la Universitat Pompeu Fabra, congressos de filòlegs, en què hi ha hagut companys que han parlat en castellà i jo he parlat en català. I em miren com dient “per què ho fas això?”. Som en una universitat catalana, en un congrés de filòlegs comparatistes, que per defecte parlem llengües i entenem llengües, i has d’invisibilitzar la teva?
Valls va més lluny. S’ha apuntat al discurs que el castellà a Barcelona està en pressionat.
Això és una barbaritat. Quants diaris hi ha en català i quants en castellà? I canals de televisió? I a la universitat, en quantes aules es pot fer classe en català i quantes en castellà? Si hi ha una llengua que objectivament està en dèficit és el català. Pretendre fer creure el contrari és mentir, directament. Llavors, la ignorància és disculpable. I aquest senyor no és un ignorant.. Només queda la mala fe.
La política lingüística depèn del departament que vostè ha estat dirigint a la Generalitat. Per què el català encara està en dèficit després de tants anys de suposada normalització?
El Consorci per la Normalització Lingüística fa moltes classes de català i la demanda creix. Les parelles lingüístiques també creixen. Però els recursos són finits. Per tant, és importat la conscienciació individual. És l’única manera que una llengua sobrevisqui sense un estat propi. Que nosaltres parlem en català avui és un miracle en termes sociolingüístics.
Ens trobem a l’hora del vermut –gairebé l’hora de dinar– a la cafeteria del Centre Cívic de Can Deu, plena de gom a gom de gent que vol fer l’aperitiu. Laura Borràs, amb els ulls com plats, aplaudeix –literalment, però discretament– quan li proposem fer un autèntic vermut amb patates fregides, olives i escopinyes i amb un vermut Miró. “M’encanta fer el vermut, és un moment que no em perdo sempre que tinc l’ocasió de fer-lo”, assegura. Confessa que no ha tastat mai un vermut blanc i és el que l’hi proposem. Quan el tasta, reacciona amb l’espontaneïtat que la caracteritza: “Ooooh! M’encanta! És un descobriment aquest vermut blanc!”.
