!–akiadsense–>
Nascut a Londres fa 60 anys (30 de desembre de 1968) però “català adoptat”, com ell mateix es defineix. Matthew Tree va descobrir Catalunya fa 40 anys i es va instal·lar a Barcelona en fa 34. Actualment viu a cavall entre Banyoles i Nou Barris, a Barcelona, on s’ha comprat un pis fa pocs mesos. El districte que va descobrir als anys 80 res té a veure amb l’actual, en què sent tot el català que en el seu moment no hi trobava. L’amor el va portar a Catalunya i la sorpresa per l'”anomalia” catalana el va seduir per quedar-s’hi a viure. Fruit de l’experiència a Catalunya acaba de publicar El conflicte inevitable”> (L’Albí edicions), en què escriu sobre com ha viscut el conflicte Catalunya-Espanya i en què argumenta per què ha estat la història d’una mort anunciada. Tot plegat mentre lloa el vermut Miró que s’ha pres al restaurant Sibaris, al cor de Nou Barris.
T’agrada el vermut?
Sí!
A fora o a casa?
El vermut, sempre a la terrassa en una taula i acompanyat d’olives i patates. M’agrada sobretot si és en diumenge.
A Anglaterra es pren gaire vermut?
De tant en tant, sí.
I cervesa, clar.
Sí, però fa temps que no en prenc per evitar engreixar-me. Només bec aigua, cava, i un vermut de tant en tant.
La tradició del vermut a les terrasses és atractiva per a un anglès?
Tot el que és seure a una terrassa i que et serveixin és atractiu per a un anglès.
El vermut, amb oliva?
Sí, amb oliva, gel i llimona.
Escrius al teu últim llibre, El conflicte inevitable”> (L’Albí edicions): “És claríssim que Catalunya és una anomalia immensa”. Per què?
Ho vaig intuir a finals dels 70, quan encara no sabia pràcticament res del país. El que era el meu cunyat en aquell moment em va explicar coses que, per a un anglès, eren molt estranyes. El fet que, per exemple, la bandera catalana hagués estat prohibida durant uns anys de la postguerra. O que la televisió catalana tingués només quatre programes, i amb molt poc pressupost. També que les notícies internacionals es feien en castellà, i només les locals es podien fer en català. Vaig anar descobrint actituds anticatalanes, fins i tot en persones que vivien a Catalunya. Em vaig sorprendre perquè tot i tenir 19 anys em considerava una persona ben informada, i mai havia sentit a parlar de res d’allò. I això que és un lloc a què els anglesos hi van cada any. Com podia ser que no hagués sentit a parlar del conflicte que s’hi vivia? Vaig descobrir una cosa totalment amagada. Les següents preguntes que em vaig fer van ser per què s’amagava i qui ho amagava.
Has aconseguit respondre-les?
Sí, en aquest llibre. Catalunya ha estat i sempre serà una nosa al cos polític espanyol perquè no es pot homologar amb la resta d’Espanya. El País Basc és relativament homologable, però no els catalans. L’actitud política de Catalunya sempre ha estat sospitosa per als que manen a Madrid.
Al llibre cites Jordi Puntí a Els castellans“> quan deia que a l’inici de la transició hi havia una tensió ambigua entre els joves catalans i els castellans. Aquesta tensió s’ha accentuat o ha deixat de ser ambigua?
A Nou Barris vaig fer una xerrada al 1987 convidat per un amic. Ell feia classes de català al districte. Quan vam sortir de la classe, automàticament va canviar al castellà. “A Nou Barris és impossible parlar català”, lamentava. Ara que, al 2019, visc a Nou Barris, sento català cada dia a Nou Barris. Tothom és bilingüe ja. L’escola ha fet molta feina per acabar amb la tensió i la picabaralla lingüística existent als anys 80.
Polítics com Manuel Valls afirmen que el castellà està discriminat a Barcelona.
L’idioma minoritari a Barcelona és el català.
Sí?
Sí, si tenim en compte la gent que l’utilitza a diari. Potser és una minoria del 45%, però ho és. El català necessita suport a molts àmbits fora de l’escola. A cap àmbit més enllà de l’escola el català és l’idioma predominant.
El 95% dels barcelonins entén el català, en quin sentit creus que el català és minoritari a la ciutat?
En l’ús. A la capital catalana hi ha molts catalans provinents d’altres països. I hi ha la tendència d’adreçar-s’hi en castellà malgrat que entenen i parlen perfectament el català. S’ha de dir també que jo sempre m’adreço a tothom en català, perquè m’és més fàcil, i mai he tingut problemes perquè tothom l’entén.
Per què creus que s’utilitza abans el castellà que el català?
Entre els joves és molt habitual adreçar-se als estrangers en castellà, tot i que són catalans amb pares de fora. Tinc amics africans, llatinoamericans… que s’empipen per això. Hi ha un punt de condescendència en això.
Quant fa que vius a Barcelona?
34 anys.
Què t’hi va portar?
Els sogres, els vaig venir a conèixer. Després de sis mesos d’estar a Catalunya el país em va atrapar, sobretot per com de desconegut era.
I vas prendre la decisió d’aprendre el català abans que el castellà.
Sí. Després, quan ja estava solter i separat, vaig venir a Barcelona i vaig aprendre el castellà.
Matthew Tree és més català que britànic, més britànic que català o britànic i català a parts iguals?
Mai m’he sentit britànic, em sento anglès. Per a mi els escocesos, gal·lesos i nord-irlandesos són diferents però formen part de l’estat britànic. Em sento com un català adoptat, i quan torno a Anglaterra m’hi sento, cada vegada més, un estrany. Catalunya és el lloc on més em sento a casa.
Et sents barceloní?
Més aviat sóc un català adoptat, perquè visc entre Banyoles i Barcelona. Visc a les dues Catalunyes.
Quant fa que vius a Nou Barris?
Un mes i mig.
Com hi has arribat?
Tinc una casa a Banyoles, que vaig comprar amb una herència. La meva companya també ha heretat uns diners fa poc i hem aprofitat per adquirir un pis a Nou Barris. Tinc amics d’aquest districte i l’elogien molt.
Has dit també que no s’hi veuen turistes a Nou Barris.
És veritat. A més hi viu molta gent, així que hi ha molts serveis. Hi ha tres de tot: tres fleques, tres bars bascos… No em sento gens estrany a Nou Barris.
Per a tu, els Jocs Olímpics del 92 van ser el primer intent de descobrir Catalunya a la resta del món.
Els vaig viure així, sí. La part esportiva era una excusa, tot plegat era un intent perquè Catalunya fos coneguda arreu del món. Però va ser fallit. Per amics que tinc a Londres i Amsterdam, sé que no es donava cap importància al fet que es fessin a Catalunya.
Els fets d’octubre han fet que el món conegui el país?
Abans ja s’havia aconseguit. La cadena humana del 2013 va posar Catalunya en el mapa. És extraordinari que s’organitzin manifestacions d’un o dos milions de persones en un país de 7,5 milions de persones. Vaig estar a Londres fa molt poc. Tot i que hi ha una crisi nerviosa total entre la població pel Brexit, els vaig preguntar sobre Catalunya. Ara tothom sap de què parlo. La informació sobre el judici és mínima, però tothom sap què hi passa aquí.
Quin va ser el punt d’inflexió perquè Catalunya fos coneguda arreu del món?
Una combinació entre el conflicte i la mobilització popular. El fet que les manifestacions no tinguessin cap signe partidista va ser clau. I la violència de l’1-O. Les imatges eren brutals.
Tens família a Londres?
Hi viuen cosins, sí.
Com ens veuen des d’Europa?
Depèn del grau de coneixement. El meu exemple és enganyós perquè la meva família coneix Catalunya perquè jo hi visc. A Londres, Amsterdam i Escòcia tots coneixen Carles Puigdemont. Però els comentaris que se senten són “ostres, hi ha merder allà, no?”.
“El que no sospitava és que per trobar la meva veu escrita hauria de canviar d’idioma”. Això escrius al llibre El conflicte inevitable“>. Has trobat la teva veu en el català?
Sí. Sempre havia tingut problemes amb l’anglès britànic. L’idioma segueix el mateix patró que els estrats socials. Tothom s’identifica molt amb els seus orígens. Quan dos anglesos es troben per primera vegada, de seguida intenten saber l’origen de l’interlocutor. Sempre he estat molt conscient d’això, i quan escrivia en anglès no era natural.
Com vius el Brexit des d’aquí?
Entre la perplexitat i la ràbia. Porto anys entrant a The Guardian a diari per entendre què collons està passant a Anglaterra. Em sorprèn fins a quin punt ha afectat la societat. La gent només parla del Brexit, de res més. A més, no hi va haver pressió popular per fer un referèndum sobre la permanència a la Unió Europea, tot va venir d’un intent de David Cameron d’evitar una escissió al partit conservador. Hi està havent més pressió popular per votar de nou en referèndum que per votar en primer lloc.
Veus paral·lelismes entre el Brexit i l’independentisme català?
El Brexit beu de diversos motius: queixes racionals, com ara l’excés de burocràcia; un intent perquè Anglaterra recuperés l’estatus d’imperi; i la xenofòbia. En canvi, el moviment independentista és antiracista. És una reivindicació progressista, fins i tot partits com el PDECat han fet un viratge cap al centre.
Quins projectes futurs es poden esperar de Matthew Tree?
Estic preparant una novel·la en anglès sobre el segrest de Patty Hearst, la neta del magnat del mitjans de comunicació William Randolph Hearst. Va ser segrestada per un grup ultraradical i va acabar formant-ne part. Tot és fictici, però hi ha un noi jove ric que acaba adherint-se a un grup radical. També hi ha casos de pedofília, ja que als anys 70 es van destapar molts casos, com per exemple a l’Església de Boston.
