!–akiadsense–>
Toni Casares (Barcelona, 1965), va ser membre fundador de l’Aula de Teatre de la UAB i coordinador del Centre Dramàtic de la Generalitat. Ha dirigit diversos muntatges, com ara l’adaptació de La plaça del Diamant“> que va fer Josep Maria Benet i Jornet per al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 2007. Però la seva vida està estretament lligada a la Sala Beckett, que dirigeix des del 1997 i que va pilotar en el salt que va fer de sala independent de Gràcia a l’obrador de dramatúrgia que és ara al Poblenou, a l’antiga seu de la cooperativa Pau i Justícia. En parlem mentre ens prenem amb ell un vermut Miró a El menjador de la Beckett.
Tot i que és passaria el dia bevent cafès i tallats –”soc capaç de demanar un cafè a tres quarts de dues del migdia”–, quan es tracta de fer l’aperitiu Toni Casares es decanta pel raïm més que per l’ordi. “No soc gens cerveser. M’estimo més un vermut o una copa de vi que una cervesa”, assegura mentre es beu un vermut blanc de Miró. Per acompanyar el got de vermut en l’aperitiu, es decanta pels clàssics: patates, escopinyes, olives, una mica de fuet i formatge. “A l’hora de triar espais, no soc gens de cultura de barra, no vull estar-me a peu dret. M’agrada poder seure i, a poder ser, que no hi hagi música. I m’encanten les terrasses“, explica.
Tens gairebé tota una vida professional vinculada a la Beckett.
De fet, quan em pregunten quina és la meva professió jo dic ‘director de la Sala Beckett’ [Riu]. Vaig entrar en contacte amb la companyia que va obrir la sala, Teatro Fronterizo, de José Sánchez Sinisterra, a la UAB. L’obertura de la sala coincideix amb el moment en què jo estic vinculat amb la companyia. I el 1997, quan Sánchez Sinisterra demana un relleu en la direcció, jo era per allà. Sempre m’ha retret que vaig tardar quatre o cinc mesos a dir que sí. Era una responsabilitat molt gran. Jo tenia poca experiència i la Beckett ja era un espai important de la ciutat.
Tens intenció de quedar-t’hi indefinidament?
No hi penso gaire. No m’agrada gaire pensar en el futur. Soc de mena malenconiosa i penso més en el passat que en el futur. Però ara la Beckett viu un moment molt interessant, fa tres anys que som al Poblenou i és el que imaginàvem que havia de ser. Això és molt estimulant i t’empeny a imaginar coses noves.”
Us vau ficar en l’ampliació i el trasllat de Gràcia al Poblenou en el pitjor moment.
En un dels pitjors moments des del punt de vista econòmic per a un projecte cultural. Tothom ens deia que estàvem bojos. Vam decidir anar sense presses. Com que fa tants anys que existim, hem passat per molts responsables polítics, i tots han acabat entenent la necessitat d’un espai com la Beckett. El que encara no han entès és que hi hauria d’haver una Beckett a cada barri de Barcelona. Ja ho entendran algun dia. Però la importància del nostra projecte sí que la van entendre. Tot i que al principi de les converses ens deien que l’Ajuntament hi posaria un terç dels diners, la Generalitat un altre terç i nosaltres la resta.
I no ha de ser així? No és un teatre públic…
Nosaltres posàvem més de 20 anys de treball amb els autors catalans, amb la dramatúrgia contemporània. Això té un valor que s’ha de respectar i dignificar. Inventa una Beckett des de zero! I pressupostàriament estem 7 o 8 vegades per sota per sota del pressupost del TNC i el Lliure. Ja està bé que sigui així. Però, hi insisteixo, això hauria de fer pensar fins a quin punt seria més útil destinars aquests recursos per diverses sales Beckett.
Home, en lloc del Teatre Nacional i el Teatre Lliure?
Com que estem tan lluny dels pressupostos de cultura europeus, serien compatibles les dues coses. Calen els grans teatres institucionals, però hi ha una altra funció de teatre públic que s’ha de vehicular a través d’iniciatives privades que actuen amb mentalitat de servei públic. Nosaltres tenim entre un 60% i un 50% de fons públics i la resta són ingressos propis, de taquilla i dels cursos.
I patrocinadors?
En aquest país el patrocini o el mecenatge no és una pràctica gaire extensa, per no dir inexistent.
La Beckett va començar com una petita sala independent i s’ha convertit en tota una institució.
Però sense ser una institució. No és un teatre institucional, ni públic pel que fa a la titularitat. Ni en l’estructura ni en els òrgans de govern hi ha administracions públiques. És una fundació privada, un patronat format exclusivament per dramaturgs, però que actua pensant en el valor públic de la cultura. Un espai que treballa per la promoció de la literatura dramàtica, del teatre contemporani de text, perquè evolucioni i no es quedi com una cosa de museu, sinó que sigui útil en funció dels temps i de com evoluciona la societat.
Però també teniu èxits comercials.
[Arrufa el nas] Un èxit comercial és quan el producte genera rendibilitat. I això aquí no passa. Tenim èxits d’assistència. Però la Beckett ha de ser petit i mitjà format i això comercialment no és rendible. Amb 200 localitats, per molt plena que estigui la sala, amb un espectacle de cinc o sis actors no surten els números. Quan estàvem fent la reforma, vam convidar un dels responsables del teatre comercial del país, amb el qual tenim molt bona relació perquè és molt important que hi hagi bon teatre comercial. Va entrar a la sala i em va dir: ‘Casares, has vuelto a hacer un teatro deficitario’“>. Avui en dia, un teatre que no tingui una sala de més de 600 o 800 localitats no és rendible. Però tampoc és aquesta la funció de la Beckett. Ara, sí que ens ha de preocupar allò que proposem interessi el màxim de gent. Només faltaria.
I aquest equilibri com es regula?
Promovent autoria nova. Treballant amb autors contemporanis. I contemporanis no vol dir únicament vius. Contemporani és una manera de relacionar-se amb l’actualitat, amb una mirada crítica i voluntat de plantejar més preguntes que respostes.
Les xifres d’assistència al teatre de la temporada que ara s’acaba encara no se saben, però la del 2017-2018 va caure molt, cosa que es va atribuir al Procés…
A la Beckett no. Va anar malament sobretot els teatres grans. Però a la Beckett no va anar malament.
I com és?
No m’atreveixo a donar-hi una explicació segura. Però crec que el teatre que convida a reflexionar i a fer-se preguntes, a fer evident coses ens preocupen en lloc d’amagar-les, és el que va aguantar. La gent necessitava trobar-se i compartir pors, dubtes, incerteses. No anava al teatre a obviar això, sinó al contrari. En un moment històric en què tot reclama connexió, els productes culturals que només volen que desconnectis perden interès.
El que és permanent és la precarietat del sector.
Hi ha un problema enorme en aquests moments, estem en una precarietat històrica una altra vegada.
S’ha estat millor? Perquè aquesta queixa sempre hi és…
En algunes èpoques s’ha estat una mica millor que ara, que estem pagant es retallades de fa deu anys. La manca d’una aposta pública per la cultura es nota a mitjà termini, no a curt termini. I ara és literalment impossible que una companyia de teatre pugui obrir el seu espai de creació i exhibició a Barcelona. Tant per manca de recursos com per aspectes com els preus dels lloguers dels locals.
Què espereu del nou Ajuntament?
El més important seria l’estabilitat. Treballar amb convenis de com a mínim tres anys. Per no arribar cada any al juliol sense haver ingressat res dels ajuts de les dues administracions. O tens un coixí, que per sort la Beckett té pels anys que fa que funciona, o ara mateix hauríem hagut de tancar per falta de liquiditat.
!–akiadsense–>
Us vau traslladar al Poblenou perquè vau trobar el local aquí o perquè buscàveu un tipus de barri determinat?
Vam venir al Poblenou perquè vam trobar aquest espai, que l’havia salvat el veïnat i havia demanat que es dediqués a un projecte cultural. I encara hi havia les restes d’un bar, un teatre i una escola, que és exactament el que és la Beckett. Poblenou era un barri que desconeixíem i, d’entrada, amb una visió massa centralista de la ciutat, ens feia cert respecte perquè el vèiem lluny. Però de seguida vam entendre que ser al Poblenou era un valor afegit. És un barri amb molta tradició teatral amateur, molt actiu pel que fa a l’associacionisme. I tampoc és tan lluny!
I Gràcia, d’on veniu, està en plena gentrificació…
És horrorós. Jo hi vivia i ara hi torno a viure perquè és on he trobat el pis que necessitava per raons familiars. Però és El xou de Truman“>. Matiso. Encara hi ha una part de Gràcia que està molt bé. Si et perds pels carrerons i les zones menys cèntriques encara trobes la Gràcia popular, la de les tietes de tota la vida. Però l’eix central s’ha convertit en una mena de Poble Espanyol hipster“>. No és la Gràcia de quan jo tenia 15 anys, quan hi feia vida perquè m’agradava més que Sant Gervasi, que era el barri on vivia amb els pares.
Què és el que ha canviat tant?
És un barri on la gent s’ensenyen els uns als altres. Les botigues han deixat de ser espais per anar-hi a comprar coses assequibles i necessàries i són de postal. S’ha tornat tot molt artificial.
Hi ha gent que diu que al Poblenou comença a passar el mateix…
Sí. I potser nosaltres en som una mica culpables…
Amb una visió general de la ciutat, quin diries que és el principal problema?
L’habitatge, la falta de barris amb vida veïnal rica i la contaminació. A la Beckett, l’any passat, arran d’una proposta que ens va fer l’arquitecte David Bravo, vam fer un cicle dedicat a erradicar el cotxe de la ciutat, que és molt urgent.
La majoria de gent que circula per Barcelona amb cotxe és perquè ha vingut de fora.
Que vingui amb tren. El transport públic no el millorarem fins que no hàgim tret els cotxes.
No s’ha de millorar abans el transport públic?
Jo crec precisament que no es dediquen més recursos al transport públic perquè hi ha el cotxe. Però la dictadura del cotxe és impressionant. Ens està robant la ciutat. I és un artefacte que pesa no sé quantes tones, que des del punt de vista econòmic i de salut és la cosa més absurda i poc coherent que existeix.
A favor d’un peatge d’accés a Barcelona?
No, no, a favor de prohibir el cotxe a la ciutat. De debò. Per què s’ha d’entrar en cotxe a la ciutat si t’hi pots moure per dins amb altres transports, inclosos taxis?
I si un veí de Barcelona vol tenir cotxe per sortir de la ciutat?
Que el tinguin en un pàrquing a la sortida de la ciutat i que hi vagi amb metro. El cotxe existeix des de a un segle, abans anàvem amb altres transports. No estic dient d’anar a la prehistòria, estic proposant una cosa que és més moderna que el cotxe. El cotxe és antic, està caducat, no serveix per al que el fem servir.
Deus trobar que el que s’està plantejant des de l’Ajuntament en aquest aspecte, com ara la zona de baixes emissions, no és prou atrevit.
Podria ser-ho més. Encara és un punt prudent. Entenc que deu ser molt complicat. Però crec que s’ha de ser més radical.
Deus defensar la unió del tramvia per la Diagonal…
Ompliria de tramvies la ciutat. Encara no he entès l’argument en contra del tramvia.
